La nena de l'abric vermell (primera part)

Un relat de: Coralina

Aquell dia feia dos mesos que la guerra havia esclatat, peró jo no havia viscut durant aquell temps. La meva vida s'havia parat en el mateix moment que vaig veure la notícia a la primera plana dels diaris. Va ser com si em partís en dos, com si em transformés en mitga persona. Amb només un ull per veure els militars als carrers, una orella per escoltar els crits que trencaven l'ànima i mig cor ple de sensacions que era incapaç de païr.
Els colors van desapareixer junt amb sentiments que van pasar a segon terme, donant lloc a la desesperança i la desolació.
Abans de tot això havia sigut pintor. Peró, que és un pintor que només te mig cor, i cap color, i cap sentiment que transmetre a través del pincell? Jo era mort, mort per dins. Em sorprenia que el meu cos no ho fos tambè, que encara em pogués moure. Em semblava una tortura i una ironia.
Aquell dia tambè era gris. El cel era com l'esborrany d'un dels meus dibuixos abandonats sense acolorir, al fons del calaix.
Com un automat em vaig vestir i vaig surtir al carrer. Donava moltes voltes per la ciutat. No podia quedar-me a casa. Quin sentit tenia? Els carrers eren mars de cares brutes i plenes de por. Pobres que anaven d'un costat a un altre intentan escapar de la seva malafortuna.
Eren figures de cendra que s'emportava el vent. I, poc a poc
notava com em convertia jo tambè en una.
Caminant, vaig arribar a una plaça deserta on encara es podian sentir les rialles dels nens que abans hi jugaven.
Tenia una sensació estranya, com si algù m'observes.
Em vaig girar i vaig topar amb dos ulls blaus. Una nena amb un abric vermell m'observava desde la vorera del costat. Ens vam quedar quiets, mirant-nos. El temps va desapareixer. En aquell moment vaig poder veure una llum enmig de la foscor. Una llum dèbil que no hagués pogut veure de no haver-hi una foscor molt espessa al voltant.
Aquella nena tenia el do de parlar amb la mirada, i jo només era l'oient d'una història sense veu i sense nom.

Es va fer de nit.

En arribar a casa vaig agafar el pincell per primera vegada desde feia dos mesos. I vaig començar a donar vida d'amunt del tapís. Tenia que dibuixar la història d'una nena. Una nena que portava un abric color vermell, una nena amb uns ulls blaus que parlaven d'una guerra i d'un món sense colors.

Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]
    llacuna | 23-08-2008 | Valoració: 10

    Em sembla que en realitat a tots els èssers ens passa això que expliques que perdem mig cos sensible davant d'una catàstrofe així, el que passa és que potser no ens adonem del tot.

    Salut!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Coralina

Coralina

12 Relats

38 Comentaris

13870 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
25 de setembre del 91.


Bombolles de colors. Somnis de sucre. Rialles de vidre. Ulls de conte. Carícies de mel. Ocells de fusta. Paraules d'aigua. Mans d'escorça. Parpelles de sorra del mar negre. Somriures de lluna. Fulls de llibre. Cants de sabors; maduixa, chocolate. Cos de nina de pelfa. Cabells de rajos de sol. Danses de flors. Petons de més. Dies de cafè. Llavis de fruita. Llums de coloraines.