Ja no volen les orenetes

surten aquestes orenetes...

El poema té imatges com de penombra i les orenetes les associo a una tristor però a la vegada a un bri d'esperança.

angie

transportes, aconsegueixes fer oblidar on soc i situar me dins el teu somni, acaronant amb els teus sentiments.

Sóc "llu6na6" abans "estrangera" (perquè em vaig liar en canviar d'ordiandor).

M'ha agradat molt el teu poema. Té una força extraordinària!

"Jo pinto orenetes al cel dels meus ulls.. ."Quina màgia plena de suavitat, colors ocre i vermellós, d'una tardor que dibuixa adéus per tot.

Una abraçada Blaumar, i perdona si no t'havia "vist" abans...

Dibuixes un paisatge jugant amb les ombres i les llums de la vida, acaronant l'ànima de les coses més quotidianes.
Én aquests detalls cerques i retrobes aquelles il·lusions esperançades i mutants que encara somien volar.
Imatges precioses, que saben copsar l'encís d'aquest batec valent i tebi...

Una abraçada i fins aviat!

Si, és un poema misteriós, colpidor, ple d'imatges sugerents
Encara trenca el blau
les cases, tot just
banyades d'or.
Paraules que resonen a dins del cervell...

I l'estrofa final, magnífica. Realment tens una visió del món que transcendeix el dies repetits.

quin final de poema:

" jo pinto orenetes al cel dels meus ulls i se m'escapen a cada batec... deixeu-les volar altre cop! "

m'agrada aquesta forma d'escriure que tens, poètica, rabiosa, melangiosa i a la vegada misteriosa...
un poema ple de bellesa i força personal que et mou a dibuixar poemes del cor.
Una abraçada!!!

m'encanta.gràcies