I tu, ja no hi ets

M’endinso a un bosc humit, talment com si fos la nau d’una catedral gòtica en penombra i..., que m’exigeix de guardar silenci.
Anit va ploure força i encara romanen les partícules rodones d’aigua per tot arreu.
El meus peus ben calçats trepitgen la superfície flonja del material en descomposició.
I tu, no hi ets.
Els pins encara retenen l’humitat fins a mitja alçada de llurs troncs.
Les seves fulles agullades tenen un color verd obscur, moix, estan desanimats aquests arbres, l’aigua de la pluja que els hauria d’engrescar els fa restar ensopits, covant unes tancades emocions blavoses.
Amagada enllà, una au de plomatge negre alça el vol perquè no se’n refia de la meva presència, ja fa bé, ja.
I tu, no hi ets.
El cel es manté ennuvolat i priva de la companyia del sol, avui no és convidat i, malgrat volgués aprofitar una escletxa per llançar un raig de claror optimista, aquest no seria ben rebut.
No puc seure a cap roca perquè no estic disposat a deixar mullar-me els pantalons i no em ve de gust contemplar cap paisatge.
Baixo la vista, però res em crida prou l’atenció per collir-lo i examinar-lo amb curiositat.
I tu, no hi ets.
Les fulles seques i trencadisses del terra també tenen el seu esperit, com el meu, com el teu, que és pot esmicolar fàcilment en una infinitat de bocins i l’aire, del tot indiferent, el pot prendre i escampar com qualsevol polsim. Aquesta és una possible fi de la nostra tan valorada espiritualitat. No som tot el mateix? Valem més que elles? Qui ho diu? Nosaltres? Posats tots sota l’objectiu d’un potent microscopi, hi trobaríem els mateixos elements, i ens pensem que som tan especials.
I tu, no hi ets.
T’havies de pujar de peus a una pedra, així ens podíem besar sense que calgués que jo m’ajupís massa, i tu no t’haguessis d’estirar gaire el coll.
Agafaves un branquilló i et posaves a jugar amb una bestioleta, l’amoïnaves una estona i després la deixaves anar.
Comença a caure un plugim, però ja tant se me’n fot.
Segueixo d’itinerari que em duu a la font de la rata, el fang em fa relliscar pel pendent i m’haig de fixar on poso el peus per no caure de cul.
La font està tapada amb ciment, quina gràcia, ja ha deixat de ser una font. La imatge és penosa, amb tota l’aigua que ha caigut, avui podria sortit un bon raig.
I tu, no hi ets.
En aquestes sortides tenies preparats uns minúsculs entrepans, llesquetes de pa amb tomàquet i una mica d’embotit.
Duies unes malles negres ben arrapades, una samarreta d’un color viu molt llampant i uns cabells curtíssims.
Deies que havíem de tenir un gosset que ens fes companyia, que fos un nervi, així seria més divertit. Ja li havies triat un nom, baldufa.
I tu, no hi ets.
- Has de dir-me que m’estimes més sovint, Joan.
I tu, ja no hi ests.