Cercador
Hitler, el dolent més dolent de la història? [temps real de lectura: 11 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
En l’últim paràgraf del relat precedent, "Ellington i Mulligan", faig referència als desapareguts Discos Balada, al 24 del carrer Pelai de Barcelona —anteriorment havien estat part dels Magatzems Alemanys, que així els anomenava encara la meva mare tot i que en 1940 havien canviat el nom a Magatzems Capitoli—, per comentar que en el soterrani hi tenien CDs d’oferta i, entre aquests, CDs descatalogats de les col·leccions que s’havien venut als quioscos. Suposo que les col·leccions de cromos es remunten a temps immemorials: fins i tot jo, de menut, n’havia seguit algunes. I ja fa molts anys que en setembre, inici del curs escolar, és quan fan aparició en els quioscos allaus d’andròmines col·leccionables, moltes de les quals no són novetats sinó que es repeteixen dels cursos precedents. Una de les editorials especialitzades en aquests productes, que seguint les recomanacions de RC no citaré pel seu nom i em limitaré a dir que el local que ocupa a Barcelona dóna als carrers Mallorca i Calàbria, conservant façanes modernistes, ofereix col·leccions de ventalls, tasses, monedes, miniatures de camions, autobusos, cotxes, helicòpters i avions de combat, i ninos i ninotets de tota mena. Curiosament els productes musicals es limiten a fascicles sobre grups de pop/rock; de discos, res: ja no són negoci. I pel que fa a altres fascicles i llibres, a la web de l’editorial hi compto dotze col·leccionables de còmics i deu de llibres.
D’aquests últims n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel seu contingut; per no aixecar la llebre no en desvelaré el títol i, mantenint el sentit de l’original, l’anomenaré "Els dolents més dolents de la història". Es compon de 63 entregues, tot i que probablement només en tenen impresses una dotzena, confiant en que ningú no en seguirà comprant més enllà. He trobat un document pdf que n’ofereix aquest llistat de 30: Adolf Hitler, Vlad Draculea, Pablo Escobar, Calígula, Charles Manson, Jack l’Esbudellador, Robespierre, El Sacamantecas, Josef Mengele, Ted Bundy, Cèsar Borja, Leopold II de Bèlgica, Àtila, Ivan el Terrible, Neró, Maria I d’Anglaterra, Tomás de Torquemada, Rasputin, Aileen Wuornos, Ossama bin Laden, Stalin, Elisabet Báthory, Thug Behram, Lope de Aguirre, Totò Riina, Gilles de Rais, Andrei Txikatilo, El vampir de Düsseldorf i Diogo Alves. Però veig que a Mèxic, on aquests temes deuen tenir millor acollida, la llista s’amplia amb 33 títols més: Al Capone, Goebbels, Talat Paixà, Klaus Barbie, Henri Landru, Jean-Bédel Bokassa, El Monstre de Florència, Pol Pot, Reverend Jones, Enric VIII d’Anglaterra, Ilse Koch, Mehmet II, Herodes el Gran, H. H. Holmes, Tamerlà, L’assassí del zodíac, Dennis Rader, Mao Zedong, El carnisser de Milwaukee, Rafael Leónidas Trujillo, Sadam Hussein, Radovan Karadžić, Eichmann, Justinià II, Idi Amin, Simó de Montfort, Reinhard Heydrich, Gadafi, Manuel Blanco Romasanta, Ante Pavelić, Pierre Laval, François i Jean-Claude Duvalier i Abimael Guzmán. De la llista me n’hi sobren dos i n’hi falten dos: Grigori Rasputin no era un individu massa recomanable, però que jo sàpiga no va assassinar ningú; el degollament de nadons a Betlem, a càrrec d’Herodes I el Gran, no és un fet provat històricament; en canvi, si que ho és la responsabilitat del general traïdor Francisco Franco en la mort de milers de civils durant la Guerra 1936-39 i la immediata postguerra, i a la cadena de comandament Hitler > Himmler > Heydrich > Eichmann per donar curs a l’anomenada "solució final" —conferència de Wansee, de 1942— n’hi falta el segon.
La presentació de la col·lecció diu: "Al llarg de la història, algunes figures s’han convertit en símbol de la maldat absoluta per la crueltat de què donaren mostra durant la seva vida. Genocides com Hitler, assassins en sèrie com Ted Bundy o tirans com Vlad l’Empalador, la violència dels seus actes criminals ens horroritza i converteix en reals els nostres malsons més abominables. Però precisament per això posseeixen també la capacitat d’exercir una misteriosa fascinació, la fascinació per allò que desafia la nostra comprensió de l’ésser humà. Amb la col·lecció 'Els dolents més dolents de la història' descubriràs la vida i els crims de les ments més cruels de tots els temps, una sèrie d’acurats relats biogràfics amb els quals t’endinsaràs en el costat fosc de la nostra naturalesa."
Tinc un dubte: resulta lògic suposar que tots els fascicles, quaderns, llibrets o llibres de la col·lecció —que no sé encara com deuen ser— tindran el mateix gruix, però alguns dels seixanta-tres malvats tenen un currículum criminal molt més extens i documentat que d’altres. Sense anar més lluny, la primera entrega és "ADOLF HITLER – L’odi exterminador" i la segona "JACK L’ESBUDELLADOR – El diable a Whitechapel": com que del primer se’n coneixen moltes coses i sobre ell han corregut rius de tinta, tinc curiositat per saber com s’ho faran per farcir la biografia del segon, del qual només se sap que va assassinar cinc prostitutes de l’esmentat barri londinenc, entre agost i novembre de 1888, però a hores d’ara encara se n’ignora la identitat. De tota manera, potser em gastaré els dos euros que val la primera entrega, però no estic disposat a pagar els cinc que val la segona per sortir de dubtes: així com el primer personatge m’interessa, el segon se me’n fum.
Sobre Adolf Hitler, el pdf diu: "Hitler és per a molts la personificació més extrema de la maldat. El líder que empenyé a una de les nacions més cultes del món, Alemanya, a cometre la brutalitat sense precedents de l’extermini industrial de milions de persones, era un egòlatra, un narcicista compulsiu i un paranoic. El viatge al fons de la seva ment és un descens als racons més profunds de la perversió". Literàriament el paràgraf queda elegant i els epítets que li dediquen no és la primera vegada que els escolto, però per a mi són una reducció inadmissible: és massa simple atribuir a l’acció d’un boig els cinquanta-i-tants milions de morts de la Segona Guerra Mundial.
Un percentatge elevat de líders polítics són egòlatres: cal estar molt segur d’un mateix per imposar amb carisma les pròpies opinions als demés. Si això del narcisisme de Hitler té a veure amb la meticulosa preparació dels discursos, gesticulant davant del mirall i fent-se retratar pel seu fotògraf personal, els polítics actuals compten amb l’ajut dels seus assessors d’imatge. Pel que fa a la seva pressumpta paranoia, desconfiant dels coreligionaris, devia de ser incipient si la comparem amb les purgues amb què Stalin "depurava" periòdicament el partit o l’exèrcit, o Mao Zedong es desempallegava dels seus rivals polítics atiant contre ells els "guàrdies rojos": Hitler només va necessitar l’anomenada "nit dels ganivets llargs" per suprimir Ernst Röhm i escapçar l’ala esquerra del partit nazi.
Per molt hàbil que hagués estat Adolf Hitler, el NSDAP no hauria guanyat tants militants ni arribat a tenir representació significativa al Reichstag si el Tractat de Versalles de 1919, inspirat sobretot per França, no hagués anat tan lluny en l’import de les reparacions de guerra, la desmilitarització i la perdua d’Alsàcia, Lorena i de les colònies, ni tampoc si en 1929 no s’hagués esdevingut el crac de Wall Street. I va ser fonamental l’enfrontament entre comunistes i socialdemòcrates davant les eleccions de 1930, en lloc de fer front comú contra els nazis.
Una evidència d’abast tan universal com afirmar que, fins i tot els tirans més sanguinaris, han d’haver fet alguna cosa bé perquè, si no, no haurien pogut mantenir la seva tirania, sembla que no és políticament correcte aplicar-la a Adolf Hitler. Recordo que el cineasta danès Lars von Trier —el "von" se l’havia posat ell mateix, per fardar— va ser declarat "persona non grata" al Festival de Cannes de 2011 i objecte de moltes desqualificacions, per atrevir-se a fer broma sobre la maldat absoluta del dictador. Tampoc és políticament correcte compadir-se de nazis com Rudolf Hess, fet presoner pels britànics en 1941 i que per tant no havia tingut ocasió de participar en l’Holocaust, ni tan sols en les atrocitats comeses en l’invasió de la URSS. Va ser condemnat a cadena perpètua en els Judicis de Nuremberg, per conspiració i crims contra la pau, i la va complir a la presó berlinesa de Spandau, on era l’únic inquilí, fins que es va penjar als noranta-tres anys, en 1987. Albert Speer, per contra, l’arquitecte favorit de Hitler i ministre d’Armament i Producció Bél·lica des de 1942, declarat culpable de crims de guerra i crims contra la humanitat, només va ser condemnat a vint anys. Sens dubte el va ajudar el penediment mostrat i que al·legués desconèixer l’existència dels camps d’extermini. Anys després es va saber que això era fals, ja que en 1943 Heinrich Himmler l’havia informat de la "solució final", junt amb altres jerarques nazis.
La incòmoda fascinació que exerceix en molts l’Alemanya nazi no és la produïda per la crueltat, com diu el col·leccionable, sinó la que malda per superar la incredulitat davant la capacitat d’un poble vençut per renéixer de les seves cendres, armar-se clandestinament i ocupar mitja Europa en dos anys. Tot això amanit amb l’estètica dels uniformes dissenyats per Hugo Boss, l’omnipresència de la simbologia nazi en edificis oficials, carrers i places, i l’espectacularitat de les parades militars o paramilitars planejades per Albert Speer i filmades per Leni Riefenstahl.
Per acabar, no podem oblidar que la Història sempre l’escriuen els vencedors. Però hi ha seriosos dubtes que Franklin D. Roosevelt desconegués l’atac nipó a Pearl Harbor, que va ser el detonant perquè la ciutadania dels EUA passés, de la nit al dia, de l’aïllacionisme a l’intervencionisme, justificant l’entrada del país a la guerra, no sols en el Pacífic sinó en el front europeu. Uns 120.000 estatunidencs d’origen japonès, la majoria residents a la costa oest, van ser expropiats i reclosos en camps de concentració. És clar que eren bàsicament centres de reubicació i no d’extermini, però, de les prop de dos mil morts que es van produir durant l’internament, algunes van ser degudes a les deficients condicions sanitàries. Del successor de Roosevelt, Harry S. Truman, la pel·lícula "Oppenheimer", encara en cartellera, ens il·lustra sobre el seu protagonisme en el fi de la guerra. Quan la prova "Trinity" d’Alamogordo va resultar un èxit, el Tercer Reich, que era el destinatari de les bombes nuclears, ja s’havia rendit incondicionalment, així que es va pensar en Hiroshima i Nagasaki, i Truman ho va autoritzar. Després es volgué justificar la massacre dient que s’havien estalviat milers de vides de soldats d’ambdues bandes, però les bombes van afectar bàsicament a població civil, l’Imperi Japonès ja estava disposat a rendir-se i només volia immunitat per a l’Emperador i en cap cas tenia sentit llançar la bomba de Nagasaki sols tres dies després de la d’Hiroshima.
D’aquests últims n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció pel seu contingut; per no aixecar la llebre no en desvelaré el títol i, mantenint el sentit de l’original, l’anomenaré "Els dolents més dolents de la història". Es compon de 63 entregues, tot i que probablement només en tenen impresses una dotzena, confiant en que ningú no en seguirà comprant més enllà. He trobat un document pdf que n’ofereix aquest llistat de 30: Adolf Hitler, Vlad Draculea, Pablo Escobar, Calígula, Charles Manson, Jack l’Esbudellador, Robespierre, El Sacamantecas, Josef Mengele, Ted Bundy, Cèsar Borja, Leopold II de Bèlgica, Àtila, Ivan el Terrible, Neró, Maria I d’Anglaterra, Tomás de Torquemada, Rasputin, Aileen Wuornos, Ossama bin Laden, Stalin, Elisabet Báthory, Thug Behram, Lope de Aguirre, Totò Riina, Gilles de Rais, Andrei Txikatilo, El vampir de Düsseldorf i Diogo Alves. Però veig que a Mèxic, on aquests temes deuen tenir millor acollida, la llista s’amplia amb 33 títols més: Al Capone, Goebbels, Talat Paixà, Klaus Barbie, Henri Landru, Jean-Bédel Bokassa, El Monstre de Florència, Pol Pot, Reverend Jones, Enric VIII d’Anglaterra, Ilse Koch, Mehmet II, Herodes el Gran, H. H. Holmes, Tamerlà, L’assassí del zodíac, Dennis Rader, Mao Zedong, El carnisser de Milwaukee, Rafael Leónidas Trujillo, Sadam Hussein, Radovan Karadžić, Eichmann, Justinià II, Idi Amin, Simó de Montfort, Reinhard Heydrich, Gadafi, Manuel Blanco Romasanta, Ante Pavelić, Pierre Laval, François i Jean-Claude Duvalier i Abimael Guzmán. De la llista me n’hi sobren dos i n’hi falten dos: Grigori Rasputin no era un individu massa recomanable, però que jo sàpiga no va assassinar ningú; el degollament de nadons a Betlem, a càrrec d’Herodes I el Gran, no és un fet provat històricament; en canvi, si que ho és la responsabilitat del general traïdor Francisco Franco en la mort de milers de civils durant la Guerra 1936-39 i la immediata postguerra, i a la cadena de comandament Hitler > Himmler > Heydrich > Eichmann per donar curs a l’anomenada "solució final" —conferència de Wansee, de 1942— n’hi falta el segon.
La presentació de la col·lecció diu: "Al llarg de la història, algunes figures s’han convertit en símbol de la maldat absoluta per la crueltat de què donaren mostra durant la seva vida. Genocides com Hitler, assassins en sèrie com Ted Bundy o tirans com Vlad l’Empalador, la violència dels seus actes criminals ens horroritza i converteix en reals els nostres malsons més abominables. Però precisament per això posseeixen també la capacitat d’exercir una misteriosa fascinació, la fascinació per allò que desafia la nostra comprensió de l’ésser humà. Amb la col·lecció 'Els dolents més dolents de la història' descubriràs la vida i els crims de les ments més cruels de tots els temps, una sèrie d’acurats relats biogràfics amb els quals t’endinsaràs en el costat fosc de la nostra naturalesa."
Tinc un dubte: resulta lògic suposar que tots els fascicles, quaderns, llibrets o llibres de la col·lecció —que no sé encara com deuen ser— tindran el mateix gruix, però alguns dels seixanta-tres malvats tenen un currículum criminal molt més extens i documentat que d’altres. Sense anar més lluny, la primera entrega és "ADOLF HITLER – L’odi exterminador" i la segona "JACK L’ESBUDELLADOR – El diable a Whitechapel": com que del primer se’n coneixen moltes coses i sobre ell han corregut rius de tinta, tinc curiositat per saber com s’ho faran per farcir la biografia del segon, del qual només se sap que va assassinar cinc prostitutes de l’esmentat barri londinenc, entre agost i novembre de 1888, però a hores d’ara encara se n’ignora la identitat. De tota manera, potser em gastaré els dos euros que val la primera entrega, però no estic disposat a pagar els cinc que val la segona per sortir de dubtes: així com el primer personatge m’interessa, el segon se me’n fum.
Sobre Adolf Hitler, el pdf diu: "Hitler és per a molts la personificació més extrema de la maldat. El líder que empenyé a una de les nacions més cultes del món, Alemanya, a cometre la brutalitat sense precedents de l’extermini industrial de milions de persones, era un egòlatra, un narcicista compulsiu i un paranoic. El viatge al fons de la seva ment és un descens als racons més profunds de la perversió". Literàriament el paràgraf queda elegant i els epítets que li dediquen no és la primera vegada que els escolto, però per a mi són una reducció inadmissible: és massa simple atribuir a l’acció d’un boig els cinquanta-i-tants milions de morts de la Segona Guerra Mundial.
Un percentatge elevat de líders polítics són egòlatres: cal estar molt segur d’un mateix per imposar amb carisma les pròpies opinions als demés. Si això del narcisisme de Hitler té a veure amb la meticulosa preparació dels discursos, gesticulant davant del mirall i fent-se retratar pel seu fotògraf personal, els polítics actuals compten amb l’ajut dels seus assessors d’imatge. Pel que fa a la seva pressumpta paranoia, desconfiant dels coreligionaris, devia de ser incipient si la comparem amb les purgues amb què Stalin "depurava" periòdicament el partit o l’exèrcit, o Mao Zedong es desempallegava dels seus rivals polítics atiant contre ells els "guàrdies rojos": Hitler només va necessitar l’anomenada "nit dels ganivets llargs" per suprimir Ernst Röhm i escapçar l’ala esquerra del partit nazi.
Per molt hàbil que hagués estat Adolf Hitler, el NSDAP no hauria guanyat tants militants ni arribat a tenir representació significativa al Reichstag si el Tractat de Versalles de 1919, inspirat sobretot per França, no hagués anat tan lluny en l’import de les reparacions de guerra, la desmilitarització i la perdua d’Alsàcia, Lorena i de les colònies, ni tampoc si en 1929 no s’hagués esdevingut el crac de Wall Street. I va ser fonamental l’enfrontament entre comunistes i socialdemòcrates davant les eleccions de 1930, en lloc de fer front comú contra els nazis.
Una evidència d’abast tan universal com afirmar que, fins i tot els tirans més sanguinaris, han d’haver fet alguna cosa bé perquè, si no, no haurien pogut mantenir la seva tirania, sembla que no és políticament correcte aplicar-la a Adolf Hitler. Recordo que el cineasta danès Lars von Trier —el "von" se l’havia posat ell mateix, per fardar— va ser declarat "persona non grata" al Festival de Cannes de 2011 i objecte de moltes desqualificacions, per atrevir-se a fer broma sobre la maldat absoluta del dictador. Tampoc és políticament correcte compadir-se de nazis com Rudolf Hess, fet presoner pels britànics en 1941 i que per tant no havia tingut ocasió de participar en l’Holocaust, ni tan sols en les atrocitats comeses en l’invasió de la URSS. Va ser condemnat a cadena perpètua en els Judicis de Nuremberg, per conspiració i crims contra la pau, i la va complir a la presó berlinesa de Spandau, on era l’únic inquilí, fins que es va penjar als noranta-tres anys, en 1987. Albert Speer, per contra, l’arquitecte favorit de Hitler i ministre d’Armament i Producció Bél·lica des de 1942, declarat culpable de crims de guerra i crims contra la humanitat, només va ser condemnat a vint anys. Sens dubte el va ajudar el penediment mostrat i que al·legués desconèixer l’existència dels camps d’extermini. Anys després es va saber que això era fals, ja que en 1943 Heinrich Himmler l’havia informat de la "solució final", junt amb altres jerarques nazis.
La incòmoda fascinació que exerceix en molts l’Alemanya nazi no és la produïda per la crueltat, com diu el col·leccionable, sinó la que malda per superar la incredulitat davant la capacitat d’un poble vençut per renéixer de les seves cendres, armar-se clandestinament i ocupar mitja Europa en dos anys. Tot això amanit amb l’estètica dels uniformes dissenyats per Hugo Boss, l’omnipresència de la simbologia nazi en edificis oficials, carrers i places, i l’espectacularitat de les parades militars o paramilitars planejades per Albert Speer i filmades per Leni Riefenstahl.
Per acabar, no podem oblidar que la Història sempre l’escriuen els vencedors. Però hi ha seriosos dubtes que Franklin D. Roosevelt desconegués l’atac nipó a Pearl Harbor, que va ser el detonant perquè la ciutadania dels EUA passés, de la nit al dia, de l’aïllacionisme a l’intervencionisme, justificant l’entrada del país a la guerra, no sols en el Pacífic sinó en el front europeu. Uns 120.000 estatunidencs d’origen japonès, la majoria residents a la costa oest, van ser expropiats i reclosos en camps de concentració. És clar que eren bàsicament centres de reubicació i no d’extermini, però, de les prop de dos mil morts que es van produir durant l’internament, algunes van ser degudes a les deficients condicions sanitàries. Del successor de Roosevelt, Harry S. Truman, la pel·lícula "Oppenheimer", encara en cartellera, ens il·lustra sobre el seu protagonisme en el fi de la guerra. Quan la prova "Trinity" d’Alamogordo va resultar un èxit, el Tercer Reich, que era el destinatari de les bombes nuclears, ja s’havia rendit incondicionalment, així que es va pensar en Hiroshima i Nagasaki, i Truman ho va autoritzar. Després es volgué justificar la massacre dient que s’havien estalviat milers de vides de soldats d’ambdues bandes, però les bombes van afectar bàsicament a població civil, l’Imperi Japonès ja estava disposat a rendir-se i només volia immunitat per a l’Emperador i en cap cas tenia sentit llançar la bomba de Nagasaki sols tres dies després de la d’Hiroshima.
Comentaris
-
Memòria[Ofensiu]llpages | 07-09-2023 | Valoració: 10
He passat una bona estona llegint aquesta nota biogràfica, potser perquè també m'agrada remenar en articles (revistes, llibres, música...) que formen part d'un passat aviat poc recent. I és molt bona pensada recollir aquestes memòries en unes línies, que no es perdin fets que, sense ser històrics, constitueixen part de la història. Agraït per la iniciativa, Joan, a seguir recordant!
-
No dos, sinó dues; no ambdues, sinó ambdós[Ofensiu]Joan Colom | 06-09-2023
Sempre em passa el mateix: la precipitació en l'enviament del relat, sense haver-lo repassat dues vegades, em du a errors que descobreixo quan ja l'han publicat, en llegir-lo amb caràcters més grans. En el cas present els dos errors són a l'últim paràgraf i curiosament estan emparentats semànticament:
On hi posa de les prop de dos mil morts que es van produir durant l’internament
hi hauria de posar de les prop de dues mil morts que es van produir durant l’internament
On hi posa s’havien estalviat milers de vides de soldats d’ambdues bandes
hi hauria de posar s’havien estalviat milers de vides de soldats d’ambdós bàndols
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]