Gymnopédie nº 1

M'inspira, em transporta, em relaxa, em sóna estranya, misteriosa i, a la vegada, propera, familiar... és la peça "Gymnopédie" d'Erik Satie.

Recordo perfectament on era el primer cop que la vaig escoltar, quan tenia uns quatre anys: a l'enorme rebedor de casa dels meus avis materns, Carme i Joan. Vivien en un pis antic de la zona del Clot, a Bacelona. Em cridava l'atenció (i encara em sobta ara, gairebé quaranta anys després) el tamany tant poc habitual d'aquella estança que feia possible omplir-la amb cortines, dues grans mecedores, tauleta i bufet amb el telèfon model Heraldo d'aquell horrible color verd de Telefónica, a més de deixar a la vista un preciós mosaic que hi havia al terra.

Doncs bé, un cop ubicada mentalment en aquella estranya habitació-zona de pas, em ve a la memòria el so claríssim del "Gymnopédie nº1" d'en Satie escolant-se per la finestra de la cuina, entrant-me per les oides i arribant-me al cervell on s'ha quedat, ja per sempre més, incrustada.

Aquesta melodia ha estat apareixent en diversos moments de la meva vida, sempre de puntetes, sense temps a pensar en interessar-me pel seu títol o compositor. En algun anunci, en alguna sèrie de televisió o en alguna obra de teatre (com "Antaviana" de Dagoll Dagom, on servia de música de fons a la veu d'en Jaume Sisa mentre ens narrava el fantàstic conte d'en Pere Calders que donava títol a l'obra).

Més tard, uns quants anys després, va sortir al mercat un cd anomenat "Nocturno", un recopilatori de peces de música clàssica de caràcter tranquil i assosegat. Em trobava en aquella època fent una feina molt estressant, havia de mecanografiar unes guies telefòniques en un programa informàtic que no coneixia de res i cada jornada de treball era un suplici difícil d'explicar així que, decidida a millorar en el que pogués aquelles intenses i llargues hores de feina, vaig comprar-me el cd. Quina va ser la meva sorpresa quan, en plena febre mecanogràfica, de cop i volta, em vaig adonar que els auriculars em "regalaven" aquella magnífica i desconeguda peça. Vaig deixar el que feia, vaig buscar la tapa del cd i vaig llegir-ne el títol i l'autor: "Gymnopédie nº 1" - Satie. Ja mai més vaig oblidar-ho. A partir d'aquí, vaig bucar informació sobre què volia dir aquella estranya paraula i qui coi era el tal Satie que sempre apareixia, d'una manera o altre i normalment per sorpresa, al llarg de la meva vida.

Avui el torno a escoltar perquè, de nou, el seu record ha tornat a aparéixer. Ha estat en forma de conte, al web relatsencatalà.com. Una història romàntica, preciosa, on un escriptor visita un local on una bellíssima pianista interpreta, nit rera nit, la peça que dóna títol avui al meu escrit.

"Gymnopédie nº1" d'Erik Satie. Em pregunto quan i on serà la propera vegada que arribaran a mi les seves notes arrossegades, pausades i lentes que m'evocan els meus quatre anys, en aquell rebedor del carrer Xifré del barri del Clot de Barcelona, quan ignorava que, un dia, em trobaria escrivint sobre aquell record aparentment intrascendent però que avui m'omple de melangia.