Fòbia

Un relat de: Marta Español Esquirol

Entro amb el meu cotxe a la petita plaça on visc i la trobo plena d'altres vehicles aparcats. Tots son coneguts: el de color vermell del veí del davant, el lila metal.litzat que porta el logo d'una empresa d'imatge i comunicació, la preciosa pickup de potent blau elèctric del jove del primer tercera i el model familiar granatós de la senyora de la casa de pagès de més avall... però, compte!, n'hi ha un amb el qual no hi comptava: la furgoneta gris. No entenc que sigui allà perquè fa dos dies que van fer la mudança i em van comentar que marxaven lluny.

No sé com, m'entaforo en un petit espai que encara queda entre el cotxe color vermell i el del logo, aturo el motor i espero. Res. Silenci. Miro la porta de casa, és tancada i això em tranquil.litza. No hi són, cap fressa de mobles amunt i avall, cap caixa amb estris personals a la vista. No obstant aquesta percepció de solitud, encara faig una mica de temps netejant distretament i sense gaires ganes el quadre de comandaments del cotxe.

Penso que no m'hi puc passar tot el matí allà dins i, decidida, surto del meu C2 d'una revolada, obro el maleter i trec les bosses del súper. Conforme m'hi vaig acostant, percebo que hi ha alguna cosa a terra, a tocar de la furgoneta gris...em pregunto què pot ser. Quan falten pocs metres per arribar-hi, veig que es tracta d'una joguina, una espècie de caminador de plàstic amb quatre rodes imitant la forma d'un camió. És llavors quan me n'adono: el vehicle té les portes del darrera completament obertes i, per les finestres, es veu que està plena a vessar d'articles diversos (cortines, petits prestatges, llibres...). M'aturo en sec i el primer dubte apareix: hi serà? El meu cap no para de fer càbales sobre l'assumpte i començo a imaginar diverses opcions. Finalment, m'acullo a la lògica més racional: si el cotxe és plè, no hi ha lloc per a ell.

Em tranquil.litzo, prenc de nou les bosses i avanço unes passes...tinc la porta de casa al davant i, tot i que tinc la certesa que a la furgoneta no hi ha cap indici de vida, faig una ullada ràpida i distreta al seu interior per, tot d'una descobrir la terrible realitat: és allà!!!

Un calfred em recòrre el cos des de la punta dels peus fins al més curt dels meus cabells, les mans em suen i el cor s'accel.lera sense remei. Sento ganes de sortir corrents però no em puc moure, em noto garratibada, com encallada o enganxada a l'asfalt de la plaça. Ell, en canvi, sembla tranquil. No diu res, no fa cap soroll, de fet, sembla totalment indiferent a la meva presència. Em mira, ens mirem durant un breu instant, no arriba ni a un segon perquè jo no li puc aguantar la mirada de tant intensa i amenaçant que em sembla.

Nerviosament, busco les claus de casa dins la butxaca, tinc por de fer soroll, he sentit a dir que això els atrau. Penso en les bosses del súper, van plenes de carn fresca...i si les olora? Algú em va assegurar que poden embogir només percebre una lleu flaire de sang... Després de molts esforços, trobo les claus i intento obrir la porta. No puc!!! Les mans em tremolen massa i, amb els nervis, m'he equivocat de clau. Ara sí que estic perduda!

Miro a dreta i esquerra...si, com a mínim, hi hagués alguna persona per ajudar-me o demanar auxili... Però estic completament sola, a aquesta hora no hi passa ningú per aquí. Sento que estic en perill, crec que, d'un moment a un altre, s'em llençarà al damunt, sentiré el seu alè prop de la meva cara i potser alguna cosa més greu... El cor és ara un concert de percussió, una batukada sense control que no té aturador. Intento calmar-me, respirar lentament... Penso en tant consells rebuts per entesos en la matèria i en la repetida frase: "ells perceben la por de l'altre com una amenaça i és llavors quan et poden atacar".

Em concentro en la clau i el pany. Una, dues...tres! ja és oberta!!!! Entro a la velocitat de la llum i tanco la porta darrera meu. Salvada!!!! Estic salvada!!!!

Pocs minuts després, quan ja sóc al meu pis, asseguda a la taula de la cuina i amb una til.la al davant penso en ell: és maco, elegant, corpulent, fort i fidel. Té uns ulls color d'ametlla preciosos i un cos que, amb sinceritat, voldria acaronar malgrat que no sé ni com es diu. Avui marxa definitivament i ja no tindrem oportunitat de conéixer-nos millor, amb calma. Sento el dolor d'una oportunitat perduda, ja mai podré explicar-li el que em fa sentir, el temor que m'entra al cos cada cop que ens creuem, la inquietud en sentir-lo darrera la porta quan pujo les escales de casa... M'entristeixo al pensar que ell tampoc tindrà temps per demostrar-me que és inofensiu, que no em vol cap mal i que, amb una mica d'esforç per la meva part, la nostra relació podria haver estat molt millor.

És el pastor alemany del veí de baix. La fòbia als gossos és dura de portar. Algun dia m'hi hauré de posar seriosament però, mentrestant, reso perquè els nous ocupants de la planta baixa tinguin un peix com a única mascota.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Marta Español Esquirol

Marta Español Esquirol

6 Relats

2 Comentaris

4775 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc la Marta, mare, esposa, ex-comptable, ex-botiguera i ara mestressa de casa. Totalment desprovista de la capacitat de síntesi, sempre m'he caracteritzat per escriure llargues cartes, correus electrònics, memoràndums... sóc incapaç de dir alguna cosa per escrit en només dos mots. M'agrada esciure, m'agrada pensar i encara m'agrada més escriure el que penso.

Si t´has quedat amb ganes i vols llegir més, et convido a visitar el meu blog on trobaràs recull de vivències, contes, observacions, comentaris i crítques constructuvies de d´un punt de vista molt personal.

Blog: Escrivint des del Bruc