Importancia relativa

Son les dotze de la nit tocades però ella encara no dorm. Volta per casa, recollint joguines, preparant els esmorzars del dia següent, omplint el dipòsit d'aigua de la cafetera...no li agrada deixar res per l'endemà, tot ha de ser ben a punt tant per la família com per a ella mateixa.

Amb gest cansat, apaga els llums i puja al pis de dalt on, ja fa estona, dormen les nenes i l'espera el marit. Somriu quan descobreix que, l'home, cansat d'una jornada més que llarga, s'abandonat a mans de Morfeu amb les ulleres posades i el comandament a distància a la mà. Després de lliurar-lo dels dos objectes, veu com es remou i es recol.loca dins els llençols. Se'l mira i li venen moltes ganes d'abraçar-lo, de dir-li quant l'estima i fins a quin punt el necessita. Només espera que ell senti el mateix, de vegades una estranya inseguretat l'envaeix perquè el troba sincerament atractiu amb les seves canes i arrugues ben posades, amb el seu cos sense gens de greix ni cap corba a la panxa malgrat els seus cinquanta anys. Ella, al seu costat, sempre s'ha trobat un pèl inferior, tant baixeta i de formes més aviat rodones, malgrat les hores de running i plats de verdura, i, sovint, s'ha preguntat què hi va trobar en ella per avenir-se a destorbar la seva plàcida vida de solter benestant i convertir-se en company d'una dona que es trobava enmig d'un divorci més que difícil i, al damunt, amb una filla discapacitada... Potser és que, senzillament, hi va trobar l'amor que necessitava i va ser per això pel que, ara fa ja més de vuit anys, va decidir casar-se amb ella i formar el que ara tenen: una família. Li sap greu no haver-li pogut donar més fills, un segon hauria estat bé, però ja se'ls havia fet tard i, en això, molts cops la natura és sàvia i desproveeix a la dona de la seva fertilitat quan creu que ja n'hi ha prou.

Lentament, amb molta cura de no fer soroll, s'acosta a la cambra de la filla gran. Dorm plàcidament, llarga com és, mig destapada. La observa i no pot evitar sentir una punxada al pit, barreja d'orgull i dolor: malgrat el 65% de discapacitat que pateix la noia la natura ha estat generosa amb ella i no ha obviat convertir-la en una bonica adolescent de formes proporcionades i rostre harmoniós. Els cabells, llargs i rossos, llueixen sobre el blanc de la coixinera i l'expressió de la seva cara és la viva imatge de la calma i la felicitat. Amb un moviment suavíssim, li fa un petó al front, li endreça la roba del llit i surt de l'habitació tant discretament com ha entrat.

La filla petita, de tres mesos d'edat, és calcada a la gran pel que fa al son. Rarament li costa dormir, va aprendre ràpid quin era el seu lloc de descans i de seguida s'hi va trobar a gust. Se la mira, dempeus, al costat del bressol, i pensa que aquella segona maternitat tant tardana ha estat tot un encert. La menuda no ha fet més que portar alegria i disbauxa a una casa sovint un pèl trista, ha enriquit sobremanera la vida de la germana gran i ha cobert de joia als pares, enfortint el seu amor i formant un vincle que creu indestructible. Com cada nit, s'acosta per comprovar si respira, ja se sap que els nadons tenen un son tant plàcid que sovint resulta inquetant. No cal patir, no només respira perfectament sino que, a més, la nena obsequia la seva mare amb un lleu somriure mentre un filet de bava li regalima pel costat dret del llavi. Senyal que dorm de gust.

Amb sentiment de satisfacció de la feina feta, la dona va cap a la cambra de bany. Es renta les dents, es posa el pijama, s'observa el rostre i el perfil. Ha perdut la cintura, els pits no són el que eren i arrugues i canes van guanyant terreny dia a dia...però, tot i així, se sent contenta amb el que li retorna el mirall: la imatge d'una dona feliç, serena i completa. Fa anys que va deixar de treballar i, encara ara, no entèn com pot haver-se adaptat tant i tant bé a la vida de mestressa de casa ella, que sempre s'havia vist com una "dona d'empresa" fent números, quadrant balanços, fent impostos i previsions de tresoreria. En canvi ara, ni es planteja buscar feina. S'hi troba a gust a la llar, procurant que tothom (també ella) tingui allò que li cal, tenint temps per dur a les nenes als metges sense haver de demanar permís al cap de torn ni haver de recuperar hores si alguna cau malalta. Li agrada planificar els menús de la família, sortir a fer la compra, netejar la casa per tal que tots s'hi trobin a gust. Li plau acompanyar les criatures a escola, xerrar amb les altres mares tot prenent un tallat o sortir a còrrer sense haver de mirar el rellotge i, les tardes d'hivern, olorar la flaire de la roba neta mentre planxa tot escoltant el seu programa de ràdio preferit és, per, ella, un autèntic plaer. Feina tranquil.la i al seu ritme, sense pressions, sense haver de tractar amb molta gent i organitzada íntegrament per ella... això era el paradís!! Tot això la compensa del fet de no guanyar diners propis, d'haver de dependre d'una altra persona per sobreviure. Amb el marit, han arribat a un bon consens per tal de no haver de "demanar-li" diners per això o allò altre i aquesta forma de vida troba que li escau com anell al dit tot i que ja no viatgen ni visiten els balnearis i hotels d'anys enrera. No se sent, en absolut, una esclava ni la minyona de casa seva, ans el contrari, se sent lliure perquè mai hi ha cap retret si la nevera no és prou plena o si s'acumula pols al moble del menjador i, els caps de setmana, pot dedicar-los íntegrament al lleure en comptes d'haver d'avançar feina de casa com li tocava fer quan treballava a temps complet. Ja fa temps que es van acavar els diumenges a la tarda de planxa, ara surten o es queden tranquil.lament a casa gaudint de les hores que poden passar plegats deixant les obligacions en horari de dilluns a divendres.

Surt del lavabo i va cap al llit. Se sent cansada però no té son així que prèn el llibre que té a mitges i comença a llegir. Tot d'una, però, alguna cosa no rutlla. Una punxada intensa li travessa la panxa i li orpimeix els intestins. Un sorollet com ronroneig de gat comença a fer-se present...ella ja sap què és, li ha passat d'altres vegades: són gasos, un pet que lluita per sortir del seu interior. La dona es remou, perfeccionista com és no pot permetre que aquest terrible enemic de la feminitat s'escampi per l'habitació despertant, potser, al seu home (no sabria què dir-li, quina vergonya!!!). I és que, malgrat els més de deu anys que fa que viuen junts mai no ha gosat llençar-se'n cap en la seva presència encara que ell, de manera diària i indiscriminada (com tots els homes, pensa ella) sí que ho fa, amb tota naturalitat.

Els minuts van passant i l'angoixa de la dona va en augment, al igual que el seu mal de panxa. Resta asseguda, com clavada al llit, amb el llibre fortament agafat i la mirada fixa en una pàgina. Potser podria aprofitar per fer els exercicis del sòl pèlvic, pensa mentre prem amb força tots els muscles de la zona. Una amiga infermera, li va assegurar una vegada que els pets, si no surten, son reabsorbits de manera automàtica pel cos, així que pot evitar-se la seva sortida de manera voluntària. Només cal estrènyer, tancar esfínters tal com li diuen a les classes de ioga, i esperar que la natura faci el seu camí. De sobte, passa el pitjor que podia passar: l'home, que fins ara era d'esquena a ella, es regira i canvia radicalment de posició quedant el seu nas a menys d'un pam de la seva cuixa esquerra. Ara sí que està perduda!!! Ha de fugir com sigui de la situació i ha de ser ara!! Valora com arribar al lavabo sense perdre ni un bri del perillós aire: és millor aixecar-se cop o és més prudent evitar moviments bruscos? Ha de posar primer un peu al terra i després l'altre o directament els dos? Sabatilles o descalça? Si camina de talons sempre farà més força "de tancament" que no pas amb els peus plans, però potser farà molt de soroll, delantant-se... Tot és un neguit, el problema sembla no tenir sol.lució, no hi ha sortida sobretot perquè ara, a sobre, el marit s'ha despertat i li està explicant amb tota mena de detall un malson que ha tingut. Ella li somriu, intenta calmar-lo sense que es noti el que tant la preocupa tot intentant que es giri i es torni a dormir el més aviat possible. No pot més, ha de fer alguna cosa...llencar-se el pet seria el més assenyat (i saludable!) però no pot, les dones no es tiren pets, ho diuen les lleis ancestrals de la feminitat!!! Segons la seva mare, que li ho recalcava des de ben petita, hi ha una espècie de llei no escrita que diu que les dones ni es "toquen", ni fan rots, ni es tiren pets. Els homes, segons la seva mare, poden fer tot això i molt més, és del tot natural. Està tant ofuscada amb el seu "tema" i malaïnt els inútils i traumàtics consells de la seva mare que no sent el que el marit li està relatant, només sap que és alguna cosa sobre panxes inflades perquè, en aquest moment, li està acaronant la seva amb moviments circulars, en el sentit de les agulles del rellotge accel.lerant, encara més, els moviments intestinals que tant l'oprimeixen... quins nervis, quin neguit!!!

I si li confessa? I si, senzillament, ha de ser avui el dia en què, finalment, assoleixi el nivell màxim de confiança amb la parella alliberant-se de la opressió dels gasos davant d'ell sense cap escrúpol ni vergonya? Potser això encara els unirà més... És clar que no sap com reaccionarà ell... i si l'home, fent cara de fàstic, abandona el llit conjugal i decideix dormir sol al sofà fins que se li passi aquell espisodi? O, ben al contrari, potser només esclata en un riure i en fa broma... Fins i tot podria ser que, mig adormit com està, ni se n'adoni... Què pot fer i com? es pregunta la dona mentre el marit segueix parlant i les punxades intestinals augmenten per moments.

Està totalment capficada en aquesta problemàtica quan, de sobte, la nena petita esclata en plor. La dona, no s'ho pensa ni un moment, es lleva d'un bot i marxa corrent a la cambra de la seva filleta sense adonar-se'n ni per un instant de la terrible flaire que ha deixat a la seva habitació i que la segueix, com una estela, inundant el passadís.

I és que ja ho diuen que tot, absolutament tot en aquesta vida, té una importància relativa i, sovint, quan ens sembla que tenim un problema insalvable, n'apareix un altre que, requerint la nostra atenció immediata, deixa el primer en una nimietat.