GR-31 (XIX- XX)

XIX. SANGRAFA - NOAUADIBHOU

Les desavinences van desaparèixer tan ràpid com la tempesta de sorra.

Aquell dia estàvem disposats a somriure cada segon ja que l'ahir encara era present en nosaltres.
De totes maneres, cada hora érem més conscients que el viatge s'acabava.
El meu company no ho ser, però a mi aquella idea em provocava tristesa i els somriures deixaven pas (poc a poc) a la melangia.

Vam travessar Mauritània.
Vam tornar pel mateix camí que hi havíem anat.
No vam conduir per la "platja", però sí ens hi vam apropar.
Vam fer una petita visita al poble de pescadors per on havíem sortit la nit que el nostre viatge tot just començava.

El sol brillava i vam coincidir amb molts nens i una dona que caminava per la platja amb un cistell al cap on hi portava dos peixos que ens va voler vendre.
Potser els hauríem d'haver comprat, perquè aquella nit vam acampar al mig del desert i ens hauria anat bé menjar alguna cosa de peix per variar els espaguetis precuinats, però no ho vam fer.
Vam parlar amb ella, ens vam mirar entre nosaltres, però cap dels dos va decidir comprar...... llàstima!!

La platja va quedar en darrera i els records també.

Molta carretera asfaltada enmig del desert, molta solitud en companyia, molta nostàlgia abans d'acabar.

Fa un any hi vaig tornar, vaig tornar a la platja, vaig tornar a travessar el "Parc National du Banc D'Arguin" (amb més temps i tranquil·litat), però encara avui no trobo els adjectius adequats per a transmetre el que el constant contrast "desert - oceà" em fa sentir, perquè suposo que els sentiments són personals i no hi ha manera de descriure'ls, per molt que ho intenti una vegada i una altre.

Recorrent carreteres perfectament asfaltades en mig del desert me'n vaig adonar de quina manera l'arribava a estimar.

Una vegada em van dir "el desierto te ha cautivado y hoy, mientras hablas conmigo, eres incapaz de controlar el brillo de su vida en tus ojos".
És la millor "floreta" que m'han llançat mai.

És cert, el desert em permet respirar i aquella nit hi vam acampar.

Vam guiar el cotxe enmig de la sorra i vam decidir parar-nos en un lloc proper a la carretera, però ocult per una duna.
Allà vam coincidir amb una acàcia morta (jo diria que era la única en molts quilòmetres) i la vam utilitzar per fer un foc de camp.

Una altra nit fantàstica sense voler-ho, sense pesar-ho i sense exigir-ho.

El vent va començar a bufar amb el segon whisky i dins la tenda la calor era insuportable.
Vam dormir amb els ulls oberts, però gaudint encara de l'olor a acàcia cremada i que ens obligava a verbalitzar aquell tópic "tinc la pell de gallina".













XX. NOAUADIBHOU - DAKHLA

Vam llevar-nos amb vent, molt de vent.
Vam recorre quilòmetres i quilòmetres de carretera abnegada per sorra del desert fins arribar al Sàhara.
Mentre conduíem vam veure una duna blanca i no ens ho vam pensar massa, vam posar la directa cap a ella.

Avui i després d'haver estat per allà més de tres vegades m'ho pensaria dos cops, ja que la zona fronterera està plena de mines "antipersones".

Però aquell dia no ho sabia i tampoc ho vaig preguntar a ningú i per tant, vam conduir sobre els penya - segats fins arribar a la "duna blanca".

I quan hi vam arribar, em vaig descalçar i vaig començar a caminar sobre aquella sorra sent conscient d'haver gaudit abans de la imatge d'una sola ombra estimada retallada en les onades i trencada per la sorra del desert.
Encara ara penso i desitjo que les meves petjades continuïn existint allà, perquè en el moment que les vaig dibuixar, les vaig immortalitzar.
No n'era conscient d'això fins avui.

Continuo veient les meves petjades en aquella única duna blanca i no puc fer més que creure en l'infinit.

Magnífic, va ser magnífic.

Petjades a la sorra, constants i efímeres a la vegada.

Les meves petjades ja es dibuixen (més d'una vegada) en l'inconstant Sàhara i jo només aspiro el seu oxigen quan ho penso.

"Petjades a la sorra".............com "predicar al desert", sense voler-ho, una gota sense aigua, res de res.

Serrat diu " ... somnis de poetes...."
Potser m'he quedat als quinze anys, potser no els he tingut mai, qui sap!!

Només ser que aquella vegada vaig respirar en un món rodejada de mines i sense ser-ne conscient.......... com en l'adolescència, veritat?

Vaig pujar una duna i vaig deixar els meus passos marcats a la sorra.

I aquell dia vaig tornar a Dakhla.
I ja no ser si va ser un miratge o una realitat, el que ser segur és que era Dakhla, "Villa Cisneros" pels nostàlgics.

Dakhla... Dakhla... Dakhla continua sent indescriptible avui, igual que ahir.

Només recordo les converses al voltant del fogonet amb desconeguts, els somriures de la gent que anava mentre jo ja tornava, les carícies de matinada i el bany a la platja.

Ja no hi havia crancs ni lluna, però jo continuava allà.

Els estels protegien la meva ànima i la lluna ja no allargava la meva ombra, però jo em resistia i continuava a Dakhla, sempre a Dakhla.