Cercador
BED AND BREKFAST
Un relat de: 94_desertrose- Compartir:
BED AND BREAKFAST
Hi havia una vegada......... un personatge........... en un lloc........... al qual li va passar el que no esperava..........
El conte comença quan.............
Ballant a ritme cubà al mig del desert del Sàhara en un poble fronterer entre Algèria i Marroc, Jamal sabia que actuava d'una manera apresa.
Cuba i Rússia els havien salvat en un moment donat, però en aquell moment tenia molt clar que ja no hi havia salvació........ tot passava per apostar entre la VIDA i la MORT... i Jamal ballava cada cop més de prop amb la mort.
Armes, alcohol, drogues i revolució!!
Havia nascut en el “no res”, havia sobreviscut a la mancança, havia estat afortunat pel fet de poder viatjar més enllà de les fronteres apreses, havia gaudit del sexe, havia disparat tres vegades, havia matat un cop, havia robat, havia plorat al veure morir al seu germà i havia rigut al gaudir amb els seus amics.
Amb només 12 anys Jamal era una de les persones “respectades” al barri.
Havia sobreviscut.
La mare de Jamal tenia 5 cabres i el seu pare no existia o no sabia on era.
Per tant ell era el responsable de la família i havia de buscar-se la vida per mantenir-la......... el com¿? no era important, la qüestió era menjar cada dia.
I la família menjava cada dia a canvi de la seva vida.
Jamal ballava aquella nit una música cubana amb tons tuareg al mig del desert mentre preparava el te i cantava un “HABIBI” animat enmig de voluntaris europeus molt ben acomodats.
Jamal era conscient que el “Polisàrio” li pagava perquè als europeus no els hi faltés de res, però només era capaç de preguntar-se perquè aquest “excés” de recursos no s'aplicava dia rere dia amb ells.
Jamal va complir i els europeus van estar ben atesos i “enganyats” en aquella pel·lícula tan ben apresa pels homes i dones del desert.
Una de les europees li va proposar acompanyar-la, però ell ho va rebutjar, tenia una gran família a la qual havia de mantenir.
Després d'aquella experiència europea viscuda en pell i casa pròpia, Jamal va decidir renunciar a l'ajut internacional i va apostar per lluitar (al menys una sola vegada i de manera integral) i va agafar l'arma i es va llançar al “mur”.
Va aconseguir saltar-lo i tots els seus el van aplaudir, però només trepitjar “l'altre part” les bales el van travessar sense miraments i sense aplaudiments.
I mentre queia abatut per la munició marroquí dubtava si la seva vida havia valgut la pena i en aquell mateix moment la imatge d'un nen saltant pels aires després de trepitjar una mina anti- persones i la imatge d'una efímera victòria li van arribar al cap............
La mort mai era bona, però la seva vida sí ho havia estat.
Jamal tenia 12 anys quan ballava.
Jamal tenia 12 anys quan plorava.
Jamal tenia 12 anys quan reia.
Jamal tenia 12 anys quan treballava.
Jamal tenia 12 anys quan ens vam trobar.
Jamal tenia 12 anys quan no el vaig poder ajudar.
Jamal tenia uns innocents 12 anys quan va haver de decidir.
Jamal tenia 12 anys quan va morir.
Vaig gaudir infinits BED AND BREAKFAST amb Jamal al mig del Sàhara...
Ell no ho podrà fer mai aquí ni amb mi...
Però si sabés que “el món s'acaba demà, avui (encara) plantaria un arbre” (Martin Luther King)
La qüestió és: “¿Cuántas muertes más serán necesarias para darnos cuenta de que ya han sido demasiadas?” (Bob Dylan).
Hi havia una vegada......... un personatge........... en un lloc........... al qual li va passar el que no esperava..........
El conte comença quan.............
Ballant a ritme cubà al mig del desert del Sàhara en un poble fronterer entre Algèria i Marroc, Jamal sabia que actuava d'una manera apresa.
Cuba i Rússia els havien salvat en un moment donat, però en aquell moment tenia molt clar que ja no hi havia salvació........ tot passava per apostar entre la VIDA i la MORT... i Jamal ballava cada cop més de prop amb la mort.
Armes, alcohol, drogues i revolució!!
Havia nascut en el “no res”, havia sobreviscut a la mancança, havia estat afortunat pel fet de poder viatjar més enllà de les fronteres apreses, havia gaudit del sexe, havia disparat tres vegades, havia matat un cop, havia robat, havia plorat al veure morir al seu germà i havia rigut al gaudir amb els seus amics.
Amb només 12 anys Jamal era una de les persones “respectades” al barri.
Havia sobreviscut.
La mare de Jamal tenia 5 cabres i el seu pare no existia o no sabia on era.
Per tant ell era el responsable de la família i havia de buscar-se la vida per mantenir-la......... el com¿? no era important, la qüestió era menjar cada dia.
I la família menjava cada dia a canvi de la seva vida.
Jamal ballava aquella nit una música cubana amb tons tuareg al mig del desert mentre preparava el te i cantava un “HABIBI” animat enmig de voluntaris europeus molt ben acomodats.
Jamal era conscient que el “Polisàrio” li pagava perquè als europeus no els hi faltés de res, però només era capaç de preguntar-se perquè aquest “excés” de recursos no s'aplicava dia rere dia amb ells.
Jamal va complir i els europeus van estar ben atesos i “enganyats” en aquella pel·lícula tan ben apresa pels homes i dones del desert.
Una de les europees li va proposar acompanyar-la, però ell ho va rebutjar, tenia una gran família a la qual havia de mantenir.
Després d'aquella experiència europea viscuda en pell i casa pròpia, Jamal va decidir renunciar a l'ajut internacional i va apostar per lluitar (al menys una sola vegada i de manera integral) i va agafar l'arma i es va llançar al “mur”.
Va aconseguir saltar-lo i tots els seus el van aplaudir, però només trepitjar “l'altre part” les bales el van travessar sense miraments i sense aplaudiments.
I mentre queia abatut per la munició marroquí dubtava si la seva vida havia valgut la pena i en aquell mateix moment la imatge d'un nen saltant pels aires després de trepitjar una mina anti- persones i la imatge d'una efímera victòria li van arribar al cap............
La mort mai era bona, però la seva vida sí ho havia estat.
Jamal tenia 12 anys quan ballava.
Jamal tenia 12 anys quan plorava.
Jamal tenia 12 anys quan reia.
Jamal tenia 12 anys quan treballava.
Jamal tenia 12 anys quan ens vam trobar.
Jamal tenia 12 anys quan no el vaig poder ajudar.
Jamal tenia uns innocents 12 anys quan va haver de decidir.
Jamal tenia 12 anys quan va morir.
Vaig gaudir infinits BED AND BREAKFAST amb Jamal al mig del Sàhara...
Ell no ho podrà fer mai aquí ni amb mi...
Però si sabés que “el món s'acaba demà, avui (encara) plantaria un arbre” (Martin Luther King)
La qüestió és: “¿Cuántas muertes más serán necesarias para darnos cuenta de que ya han sido demasiadas?” (Bob Dylan).
