Cercador
Sort
Un relat de: 94_desertrose- Compartir:
Marxo desencisada, marxo amb decepció, marxo sense pena ni alegria.
Això és el que he aprés.
He aprés a contenir les ganes d'escopir a la cara, he aprés a desconnectar en el mateix moment que m'estan parlant, he aprés que hi ha persones molt malaltes, he aprés que no tothom lluita, he aprés que hi ha massa gent que pensa que té algun dret sobre els altres i ser que he perdut la innocència.
Pensava que tot això ja ho havia aprés durant un període de la meva vida que també creia ja oblidat, però sembla ser que (d'una manera o d'una altra) es repeteixen les mateixes enveges i malalties.
De vegades penso que m'he educat equivocadament o que m'he envoltat de companyies equivocades, perquè malgrat els meus aprenentatges, sempre hi ha un moment que em fan mal.
Sóc conscient que em queda un "esprint" de pocs dies, sóc conscient que la discreció s'ha acabat, sóc conscient que això no finalitzarà fins que els dolents aconsegueixin els propòsits i objectius marcats.
Hi ha qui marxa amb discreció i n'hi ha que no ho poden suportar i han de posar bombes perquè els vegin.
És una pena, però la conclusió sempre és la mateixa i només té un nom: terrorisme.
El terrorisme no acaba mai bé, no compleix mai el seu objectiu "teòric" i li acaba explotant l'explosiu a la cara del terrorista.
El terrorisme és pels desesperats i per aquells que no tenen criteri propi.
Fa més mal qui està a l'ombra que qui manipula els explosius.
Tinc clar que jo no sóc terrorista, no tinc tant clar que sigui dels que estan o no a l'ombra d'una bona morera.
El que tinc clar és que acabaré com jo decideixi i també tinc clar que aquesta autonomia "rebenta" als terroristes del meu entorn.
No ho entenc, però ho tinc clar.
La màxima africana és fa cada cop més entenedora i omnipresent: "no cal entendre-ho tot, només cal somriure en cada instant".
Comentaris
-
Sort i equilibri[Ofensiu]Unaquimera | 23-02-2011
La veu narradora d’aquesta reflexió té Sort, sense cap mena de dubta.
Ha mantingut la capacitat de pensar, recordar, planificar i meditar dincs de la cordura, sense caure en la malaltia definitiva, malgrat el seus patiments experimentats, i després de tot plegat, decidir.
Efectivament, hi ha persones molt malaltes...
Com diu el teu assaig, no tothom lluita, de tal manera que alguns cauen en l’absurd o en l’esclavitud més depedent i aberrant.
Les companyies equivocades són el pes que acaba decantant labalança, tot sovint.
Et proposo la lectura breu d’un d’aquests casos, que pot arribar fins la neurosis degut a una alta autoexigència i una baixa autoestima, per a què ho comprovis: FAUSTA.
T’envio una abraçada plena de desitjos de bona sort,
Unaquimera
-
La teva prosa[Ofensiu]Epicuri | 20-07-2009
de començament m'ha atrapat. No coneixia, encara relats teus. Hi tornaré.
Entenc que parla algú, disposat a suicidarse. Si fos així. quin acte de terrorisme, si es tractés d'això podría ser mes cruel?, diuen que qui ataca un altra permet un mínim marge de reacció, fins i tot de defensa, però qui ens pot defensar de nosaltres mateixos?
El terror...la por...son l'oposat de l'amor. Els dolents, els mateixos que el bons, però actuant a l'inrevés.
M'agrada i comparteixo la dita africana. Em fa pensar, encara que les dites com tot tinguin moltes lectures, en aquella de Lao Tsé:
Qui sàpiga acontentar-se, sempre estarà content.
Salut i arellegir.
Pot ser el missatge no és massa clar, o tal volta el malinterpreti. Però m'ha agradat.
