Futur imperfecte -8-

Capitol VIII
La confusió obnubilava la ment d'en Lom, que lluitava per tornar a la realitat, però un seguit de imatges al·lucinants es desencadenaven dins seu, sense seguir cap ordre, els nens, els càstigs. També va experimentar la terrible visió de quan el van portar al centre de programació, la por que va sentir, devia de ser la mateixa que havia patit en el passat. Veia perfectament tots els racons d'aquella mena de quiròfan, rostres que l'observaven, li parlaven, li repetien coses, una i una altre vegada. Veia el rostre de una noia molt bonica, recordava com s'estimaven, copulaven, es feien confidències, tenien plans per fugir.
Li feia molt de mal recordar aquestes coses, un sentiment de pèrdua, una tristesa intensa, s'apoderava d'ell. Aquella noia tan especial, la numero cinc, "papallona" l'hi deia ell, ja no va tornar més, ara entenia el perquè, devia quedar prenyada i varen endur-se-la. Ell va patir molt. Desprès l'obligaven a copular amb altres noies, que també acabaven desapareixent, fins el dia que s'hi va negar i el van traslladar allà on el van convertir en un mort vivent.
Va plorar com un nen, recordant tot el que li havien fet, sentin un dolor tan fort, que es creia morir.
Al obrir els ulls, per veure qui li mullava el front, es va emportar l'agradable sorpresa de veure el rostre d'en Gerom. Davant la mirada desconcertada d'en Lom, aquet va explicar-li que era allà, perquè l'havien descobert i com que coneixia on vivien els no alineats, va fugir, i ells el van acollir contents.
- Ahir, al veure't al bosc amagat, vaig pensar que també fugies i per estalviar temps, explicacions i no posar-nos em perill, et varem estabornir. Aquí estaràs be Lom, no menjaràs gaire i tindrem que fugir sovint, però som lliures. Sé com et sents, he observat com paties em els teus fantasmes interns fins que has aconseguit despertar, jo també he acabat recordant tot el que vaig viure, això és dolorós, però recuperar la consciencia, és la única manera de poder fer alguna cosa per canviar el futur.
Van donar-li una espècie de farinetes fastigoses per menjar, i un glopet d'ambrosia.
Desprès van apagar les teies que il·luminaven el recinte i es van posar a dormir.
L'endemà, quan va obrir els ulls, només i havia una dona esperant que es despertes, li va somriure, deixant entreveure una boca desdentada i fosca que fa fer-li fàstic, encara que va acceptar de bon grat una entranya menja que va oferir-li. No tenia gens de mal gust, però no es va atrevir a preguntar que era. Ella com si li hagués llegit el pensament va dir-li:
- Apa que avui has tingut sort, hem aconseguit menjar del bestiar, i també llet, es bo oi?
En Lom li va agrair i una entranya sensació de germanor, va fer que no la trobes tan desagradable.
Van estar tot el dia sols, els altres eren a buscar menjar. Això va fer que li aclarís altres incògnites que tenia.
- Em dic Ina va dir-li i també soc una supervivent dels alienats, com tu. Em van recollir els "esturions" (aquest es el nom del nostre grup) quan fugia de la casa on vivia. Havia començat a recordar i no podia suportar més viure d'aquella manera, preferia morir que no pas servir als que m'havien fet tan mal.
Vaig ser mare varies vegades, recordo cada rostre d'aquells pobres fill meus.
Un cop prenyades, ens portaven a un edifici gran, confortable, on vivíem be, menjàvem be, estàvem molt al aire lliure, però aïllades. Vaig fer bones amigues, ens ajudàvem les unes a les altres. Les primerenques, preguntaven molt sovint pels seus homes, les altres ja sabíem de que anava. Teníem el fill, en teníem cura, l'alletàvem ,i quan ja començava a caminar, ens el prenien i ens tornaven a la granja, fins que tornàvem a procrear i es repetia el mateix. Son els únics moments de la meva vida en que he estat feliç, quan era mare. Gaudíem tan com podíem dels nostres fills. Desprès era dur, però com que no coneixíem altre vida, ens conformàvem, ja que pensàvem que allò era lo normal.
Fins el dia que van portar-me a aquell horrible edifici blanc on em vaig convertir en un vegetal. No sé res del que vaig fer fins que no vaig començar a recordar, però va ser terrible, veure el contrast, veure com vivien els afortunats amb els seus fills, no els mancava de res, no vaig poder suportar-ho.
Sort dels esturions, sinó ja seria morta.
Ara només vull viure per poder lluitar per aconseguir un món millor.
De mica en mica, el va anar posant al dia de tot. Va comentar-li que s'anaven posant en contacte em altres grups, també lliures, però proscrits. Va parlar-li de les grans habilitats que tenien, ja que al estar sempre en perill, aguditzava l'instin de supervivència.
Quan va tornar en Gerom, en Lom va demanar-li d'anar a buscar L'Elna i els altres que es reunien amb ells a la cova. En Gerom, va dir tot rient:
- tot al seu temps.