Franquisme sociològic?

Un relat de: Joan Colom
Algunes de les banderes espanyoles a què em referia en el relat "Els catalans no ens ho hem trobat tot pagat", del passat 29 de novembre, han desaparegut dels balcons de Valéncia, i d'altres estan tan descolorides que denoten una procedència de basar xinès. Però segueix havent-hi un sector important de població que jo enquadraria dins d'allò que Amando de Miguel (a qui, no per ser un dels impulsors del "Manifest dels 2300", de 1981, se li ha de negar certa perspicàcia) va qualificar de "franquisme sociològic". Una manifestació d'aquest substrat ideològic queda palès en una anècdota que us explico tot seguit.

Per tal de superar una depressió residual i la desmotivació pròpia de qui accepta malament haver entrat en l'última etapa de la vida, sabreu per altres relats que m'havia proposat ampliar un cercle d'amistats que en la pràctica es reduïa al Ximo, personatge atípic a qui havia conegut accidentalment en la Biblioteca Pública Estatal de València, aviat farà quatre anys. Una de les vies havia estat la incorporació al Club de Lectura Arrancapins, de recent creació i que, pel que sembla, és el primer dedicat a lectures en valencià, junt amb dos Clubs-Tallers de Poesia, almenys pel que fa a biblioteques municipals. Jo diria que els companys del Club són gent ben normal i afable, però potser caldrà esperar al curs vinent perquè, ja amb més confiança, apareguin relacions d'amistat que trascendeixin l'estricte debat literari.

Així que, quan en Ximo em va parlar d'una tertúlia de gent "sènior" (per no recórrer a qualificatius menys pietosos), que es reunia setmanalment en una pizzeria ubicada molt a prop de casa, vaig aprofitar una circumstància fortuïta per introduir-m'hi. He de reconèixer que em va sorprendre que fos tan nombrosa i estigués tan ben organitzada en allò relatiu als temes de debat, que es programaven anualment i que es desenvolupaven prenent com a base el text redactat per un/a responsable. De seguida em va semblar percebre que era bona gent però que, comparant-la amb la del Club de Lectura Arrancapins, dominaven els membres ideològicament escorats cap a la dreta i amb un tarannà un pèl "coent", sobretot pel que fa a les senyores.

Naturalment, la llengua vehicular era el castellà. Potser per això, havent vist en el fullet informatiu políptic "ACUDIM #15: Agenda Cultural Diputació i Museus (juny, juliol i agost 2018)", la notícia de l'exposició "PRIETAS LAS FILAS: Adoctrinament en l'Espanya de Franco", que s'inauguraria el 12 de juliol en el Museu Valencià d'Etnologia i duraria fins al gener de 2019, vaig pensar que el meu relat crític-històric-polític "Adoctrinament?", distribuït en 9 entregues, podria ser una mena d'aperitiu mentre no inauguressin l'exposició. Com que no trobava gens estrany remetre'ls a un lloc com "Relats en Català" per llegir una sèrie de 9 insercions amb pràcticament tot el contingut en castellà (i si algú sabia català/valencià i volia llegir altres relats, que li fessin bon profit), vaig procurar-me 35 exemplars del fullet informatiu, en tots hi vaig escriure la meva adreça email i me'ls vaig endur a la tertúlia, on en vaig distribuir 25 entre els assistents, mentre els feia cinc cèntims de l'oportunitat que els estava proporcionant: només calia que m'enviessin un missatge i jo els el retornaria amb un breu text explicatiu i un enllaç a la llista dels meus relats, on haurien de localitzar "Adoctrinament?". El text ja el tenia preparat i feia així:
Aquí teneis el enlace a mi lista de relatos: http://relatsencatala.cat/veure-tots-relats/Joan%20Colom/1039833
No os asustéis al verlos todos en catalán, porque en los que os propongo, publicados entre el 19-02-2018 y el 16-03-2018, desde "Adoctrinament? (1)" hasta "Adoctrinament? (i 9)" y que iréis encontrando en orden inverso, sólo se emplea el catalán para introducir los contenidos o efectuar alguna aclaración, pero éstos se han transcrito directamente desde el original en castellano: el cuaderno de 32 páginas intitulado CARTILLA MODERNA DE HISTORIA DE ESPAÑA, de la Editorial Luis Vives (Hermanos Maristas); el Nihil Obstat de la censura es de 1949 y la edición de 1952. Lo encontré inesperadamente en casa, mientras buscaba unos documentos, y es una muestra del adoctrinamiento franquista de que eran objeto los niños de seis a ocho años. Entre esto y el adoctrinamiento religioso nacionalcatolicista, aún resulta sorprendente que los supervivientes de aquella generación no hayamos acabado todo lo tarados que cabría esperar. Saludos,
Carlos


Sabeu quants d'aquests 25 membres m'han enviat l'email?: cap ni un!

A banda de la natural decepció per no haver aconseguit la complicitat d'absolutament ningú, que seria hipòcrita negar, la qüestió objectivament important és el perquè de l'abstenció. Jo seria partidari d'excloure els posicionaments més extrems (aquells a qui la simple menció del mot "català" ja els treu de polleguera o els franquistes irredempts de forma conscient i voluntària) i em quedaria amb posicions intermèdies: des d'aquells que es consideren demòcrates de tota la vida però creuen que "amb Franco es vivia millor" (no ho confongueu amb l'enginyós "contra Franco es vivia millor" de M. Vázquez Montalbán), recordant només el desenvolupament econòmic dels seixanta, fins als qui opinen que ja és hora de passar plana, i que totes aquestes històries de la Guerra Civil i del dictador Franco són batalletes de iaios, perquè a tots dos bàndols es van cometre barbaritats. A més, ¿en què els afecta a ells l'adoctrinament en l'Espanya de Franco? I és aquí on hauria d'intervenir, tant per dir que moltes de les fal·làcies que el nacionalisme espanyol encara defensa procedeixen d'allà (l'estat més antic d'Europa, assolit amb el regnat dels Reis Catòlics) com per recordar aquell lema que figura a l'entrada del bloc número 4 del camp d'extermini d'Auschwitz: "El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la."

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: