Fou a la Guerra Civil on em vaig enamorar

-Avi, avi, com vas conèixer a la iaia?-. van cridar a la vegada el Joan i la Júlia.
-Us ho explicaré...
Les bombes tirades pels avions tornaven a caure com cada dia. La alarma de perill per bombardeig, ja sonava per tota la ciutat. Les ràdios deien que anéssim coordinadament als refugis de la ciutat, i que en cas de no donar temps, que ens situéssim en alguna habitació sense finestres. Jo em trobava en el meu petit "colmado" al passeig de Gràcia. El negoci rutllava com podia, no sempre hi havia gènere per vendre, però m'ho arreglava bé. Quan va sonar l'alarma, jo estava al magatzem, així que la vaig sentir, les caixes de tabac em van caure de les mans, seguit d'unes passes meves pujant l'escala per anar corrent al metro. No vaig ser-hi a temps i un seguit de bombes van ser descarregades. Em va ensopegar a mig carrer. Vaig refugiar-me dintre un hotel. Just quan vaig entrar, els pocs vidres que quedaven, van esclatar i un d'ells em va passar fregant-me la cara. Em vaig incorporar, i vaig observar que tothom estigues bé. Al sortir, mig marejat de l'hotel, unes persones em van assaltar. Deien tot cridant que una casa s'havia enfonsat i que era possible que hi hagués supervivents. La Creu Roja ja s'acostava a el lloc enrunat, i una colla de camarades també ho fèiem per a ajudar amb lo que fos. De lluny la casa treia pols. Varem passar corrents al costat d'una bomba, incrustada en un petit jardí, per por de que rebentés. La casa s'acostava, al igual que les sirenes. Al arribar allà un seguit de paraulotes malsonants, dirigides als culpables, van sortir de la meva boca. Ferits de totes les edats i sexes estaven tirats al terra, agonitzant. Aquelles bombes atacaven a la població civil. Aquella que no havia fet res. Aquella que és guanyava el pa com podia. Aquella que només era un petit engranatge de la societat.
Com que no tenia nocions per curar, em vaig apuntar a el grup que anava a mirar s'hi havia supervivents.
El petit grup ens varem situar al voltant de la casa i varem endinsar-nos entre les runes.
Feia molta calor allà dintre i amb la pols no s'hi podia respirar. Vaig agafar una barra de ferro i tot cridant, vaig endinsar-me a la gola fosca i bruta de la casa, que treia fum.
Les rascades amb els ferros em feien mal, però només volia ajudar com fos.
De cop una veu va implorar ajuda. Vaig dir que anava a rescatar-lo i la veu va cridar més fort. Tot guiant-me per la oïda, vaig arribar a un lloc on entrava llum des de un forat.
Allà estava la meva dona, la iaia, enganxada amb un tros de paret que s'havia desprès. Tenia uns ulls blaus molt intensos i un cabell marró que era il·luminat per la llum del forat.
Anava vestida amb un davantal brut, però bonic, i una brusa blanca, bruta.
Tenia una paret a l'esquena que la recolzava. Allà em vaig situar jo, al seu costat.
Ella estava plorant, però d'alegria. Varem dir-nos els noms i després la vaig ajudar.
-Tira fort, tira...!-. vaig dir cridant.
-Em fa mal...!-. va dir la meva dona.
-Ja està!
Va aconseguir treure el peu, que li sagnava, del mur. Vaig agafar-la tot intentant que s'aixequés, però tenia els cabells enganxats a la paret on repenjava l'esquena.
Allò va ser molt vergonyós per mi, i molt alegre per els dos. Vaig situar-me sobre ella i la vaig mirar als ulls fixament, m'entres amb les mans li desenredava el cabell. No vaig poder estar-me, però estava foll per ella, així que la vaig besar, va ser llarg i tendre.
Finalment li vaig desenredar els cabells i varem sortir d'aquell infern. Jo la duia sobre els meus braços, tot mirant-la fixament. Al sortir a la llum va ser lo millor de tot. El grup havia sortit i jo era l'últim. Em van fer un llarg aplaudiment, que vaig aprofitar per abraçar la meva dona i fer-li una besada llarga i molt apassionat.
La resta de la historia ja la coneixeu, em vaig casar, va acabar la guerra, i varem tenir a el vostre pare.
-Per cert, allà un vailet ens va fer una foto que al final de la postguerra va donar la volta al Món, millor que aquell muntatge de aquells dos joves americans, crec que la tinc per aquí.
Vaig buscar-la per un calaix i allà estava un dels diaris que l'havia publicat.
-Apa avi, abans no tenies cabells blancs!-. va dir la petita Júlia, amb el tendre somriure del qui no ha petit la guerra.