Per no ésser picat... (II)

Un relat de: minerva

Ja de ben petit, quan li preguntaven què volia ser de gran, responia amb convicció que inspector de policia. El seu pare treballava de forner al poble i la seva mare prou feina tenia bregant amb els marrecs. Els diners no els arribaven, així que quan el seu pare es va assabentar que el nebot de la carnissera havia fet fortuna a la ciutat, no va dubtar ni un instant en abandonar pans i farines, empaquetar les quatre coses que tenien i marxar amb la mainada i la dona, altre cop prenyada, en busca d'una vida millor.

La seva infància llavors, va donar un tomb. La vida al poble havia estat pacífica, gairebé idíl·lica. La màxima maldat amb la que s'havia enfrontat era veure com els companys d'escola, posant en pràctica uns amplis coneixements d'anatomia, empalaven alguna sargantana. Anys després, quan s'esforçava en recordar la primera impressió que li havia produït l'arribada a la ciutat, no podia evitar sentir un fort malestar que tan sols aconseguia controlar concentrant-se en els llibres de criminologia o llegint la secció de successos al diari local, per paradoxal que això pogués semblar.

Mai va poder ignorar el fort desig que tenia de retornar al lloc d'on provenia i que, certament havia idealitzat. Per això quan, després de llicenciar-se com a policia i casar-se amb la Carme, sense el ple consentiment dels seus sogres que volien un gendre amb una feina més ben pagada per poder mantenir els capricis de la seva única filla, va poder optar per una plaça de nivell superior, que cap dels seus companys volia perquè era massa lluny de les comoditats de la gran ciutat, no va hesitar i va fer les gestions necessàries per començar a restaurar la que havia estat casa dels seus pares.

La Carme no aconseguia quedar-se embarassada i els primers mesos al poble van ser molt durs. Ell, passava moltes hores a la comissaria tot i que els casos que havia de resoldre eren menors, petits furts sense mala intenció. Mentre, la seva vida matrimonial s'havia reduït a tafaneries sobre el veïnat durant l'hora de sopar i el que molts anomenaven deure conjugal, els dies que la temperatura basal de la seva dona li ho permetia.

Tot va canviar el dia que van trobar en Pau. Era un nen escanyolit, brut i que no sabia dir un mot malgrat que, aparentment, devia tenir uns cinc anys. Encara ara recordava la cara de la Carme. Mai l'havia vista tant contenta i allò fou decisiu a l'hora de fer els tràmits per adoptar-lo. No va ser difícil: es tractava d'un nen abandonat i ells tenien una bona posició i moltes ganes de ser pares.

Després d'allò la vida de la parella encara va canviar molt més. La Carme es desvivia pel nen i en Castillo va aprofitar per viatjar i assistir a congressos i ponències sobre legislació i psicologia criminal esdevenint, al cap de poc temps, una de les màximes autoritats de la província. Els seus coneixements li van permetre resoldre, amb certa facilitat, un cas de violació al poble i va poder esbrinar, amb l'ajut de l'equip que ell mateix havia entrenat, com se les havia empescat un economista que estiuejava prop d'allà per falsificar una quantitat ingent d'obres d'art.

La fama adquirida gràcies a aquests esdeveniments el van fer molt atractiu a ulls dels serveis centrals que li van oferir, reiteradament, tornar a la ciutat i un substancial augment de sou, com també a ulls de la Lluïsa, la directora de l'escola d'en Pau.

***

Volia comprovar que havia aconseguit superar la seva claustrofòbia i, per això, insistia en posar-se a prova baixant amb l'ascensor. Duia la bata desbotonada i notava com un dels homes, possiblement el parent llunyà d'un dels malats amuntegats en aquell hospital per culpa de les males gestions del nou gerent, que havia vingut a fer una visita de compromís, li repassava l'escot.

Elclincva avisar el seu cos que, després de confirmar que era a la planta correcta, havia de sortir d'aquella màquina infernal i, consegüentment, desplaçar-se del camp de visió d'aquell home. La seva ment feia hores que barrinava per seu compte, aliena a aquell món d'olors asèptiques, sons apressats i estris relluents que l'envoltaven. Tan sols va estar a temps de creuar-se amb una cadira de rodes, dues infermeres que negociaven uns torns de nit i la picada d'ullet del doctor Garrido, abans d'arribar a la porta automàtica que la conduiria al laboratori.

Una sensació de tranquil·litat la va envair. Allò era el seu univers, casa seva, on tot estava correctament desat i era metòdicament analitzat. Va entrar al seu despatx, va estirar un llibre de la prestatgeria i va marcar l'extensió del seu ajudant. Es trobarien a la sala de cromatografies.

En Pere va donar uns segons perquè el paper amb el gràfic imprès sortís de l'aparell i amb un moviment destre el va arrencar. Ja no hi havia cap mena de dubte. Es tractava, simplement, de pròpoli. Es van mirar perplexos. Feia anys que es coneixien i una mirada era suficient perquè en Pere, que estava a punt de llegir la tesi sota la seva direcció, sabés què havia de fer.

La satisfacció per la troballa, li va impedir veure la cara del noi mentre parlava per telèfon. Estava distreta mirant per la finestra cap al pàrking, observant com el doctor Garrido convidava a una de les infermeres a fer una copa. En Pere va penjar el telèfon amb un cop sec. L'inspector Castillo era mort. L'assumpte era, ara, a mans de la Interpol.

Si no hagués estat per la cara severament seriosa del seu ajudant hauria esclafit a riure i li hauria replicat que si es pensava que estaven rodant un telefilm americà. Enlloc d'això va barbotejar unes paraules mentre era arrossegada cap al seu despatx per un noi que hores abans era la flema en persona i que ara s'havia transformat en un histèric que feia voleiar un paperet amb un codi d'usuari i una contrasenya.

La va fer seure a la cadira amb tant ímpetu que ella no va poder reprimir un xisclet ridícul. Com un posseït va connectar-se a una adreça de la xarxa i va poder passar les barreres de seguretat gràcies a aquelles xifres que duia escrites. El que va aparèixer al monitor era massa llarg per llegir-ho i, àgilment, va fer que s'imprimís.


***

Feia molt fred. L'helicòpter estava a punt d'arribar. Estava contenta de tornar-lo a veure. Potser feia nou o deu anys que no sabia res d'ell. Havia seguit la seva carrera, anònimament, com quan era estudiant i el resseguia amb la mirada que s'apressava a baixar per poder separar el cordó neural d'aquells insectes tant remenuts mentre el sentia explicar-los com d'importants eren per l'equilibri de l'ecosistema, amb aquella veu tant dolça que un any després li demanaria què volia per berenar, mentre ella romania una estona més al llit sentit la seva olor i veient com la seva silueta, prima i esvelta, s'atansava fins les tasses i les omplia fins a dalt de xocolata ben calenta que bevien pausadament, com si tinguessin tot el temps del món.

El temps però s'acabava i havien de trobar una solució. No van tenir temps de parlar sobre la seva vida, ni sobre les seves darreres relacions sentimentals o la seva salut, ni tan sols sobre els seus projectes més immediats. En aquells moments, molta gent podia estar en perill i, hores d'ara, no sabien encara ben bé amb què s'enfrontaven.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de minerva

minerva

4 Relats

6 Comentaris

3372 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
die Eule der Minerva beginnt erst mit der einbrechenden Dämmerung ihren Flug
G. W. Friedrich Hegel