Foto de perfil de minerva

minerva

4 Relats, 6 Comentaris
3380 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
die Eule der Minerva beginnt erst mit der einbrechenden Dämmerung ihren Flug
G. W. Friedrich Hegel

Últims relats de minerva

  • Florència

    minerva - 23-03-2007 - 1049 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Florència, una ciutat meravellosa on també succeeixen coses. Relat per ser llegit a dues veus: la veu del que veiem i, en cursiva, la veu de la ment del protagonista. més

  • La col·lecció (Secrets)

    minerva - 14-01-2007 - 833 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    més

  • Per no ésser picat... (II)

    minerva - 18-12-2006 - 779 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Una possible continuació al conte V. més

  • Per no ésser picat...

    minerva - 04-12-2006 - 719 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 11 minuts

    Conte V: Un conte terrorífic. Proposat per Bruixot. Condicions: 1. Ha de contenir totes les paraules següents: llepafils, finestra, escarafalls, corriol, penya-segat, cantellut (o els derivats que vulgueu). 2. Ha de contenir totes les locucions o frases fetes següents: a cara o creu, cornut i pagar el beure, fer el préssec, estar dat i beneït, treure foc pels queixals. 3. Ha de tenir entre mil i tres mil paraules (aproximadament, tampoc em posaré molt primmirat amb això). més

Últims comentaris de l'autor

  • minerva | 29-04-2007

    Hola pivot,
    m'he mirat per sobre una mica els comentaris que ja t'han fet al relat. Segurament em repetiré (ja que no els he llegit amb cura). Ho sento. Ah! i perdona també pel retard en el comentari.

    La sensació general que m'he endut d'aquest relat en concret és que està una mica forçat. M'agrada molt com escrius i no cal que et digui que ho fas molt bé perquè ja ho saps, però aquest relat sento com si s'enganxés en algunes cantonades, a algunes frases. M'ha semblat un 'part amb complicacions' :-)
    Sovint he tingut la sensació que 'traduïes' al català, sobretot pel que respecta a expressions o frases fetes, i es notava una mica pretensiós. No sé si ha estat degut a l'ambició per explicar la història fent que l'expliqués el mateix personatge, com si parlés amb si mateix. Penso que la tècnica és difícil i no sé si els resultats compensen. Vull dir que és difícil mantenir un relat descrit pel personatge que es parla a si mateix.

    T'assenyalo alguns punts previs al comentari general:

    Errors ortogràfics: línies (no línees), no sé si és ‘intrincada' o intricada.
    Un petit error de tecles, al final de tot del relat: ‘La buscàs sense importar el temps que et porti i, si arribes a trobar-la, tornaràs a jugar. Aquesta vegada sense trampes', suposo que volies dir ‘ La buscaràs(..)'
    Els mots o termes en altres idiomes, els posaria en cursiva (p.e. maggioratta)
    Expressions que m'han semblat estranyes:
    caprici de l'atzar -em sembla una traducció del castellà.
    males pel·lícules- no em queda clar que 'mala' sigui correcte en català, en l'accepció de 'dolenta'
    t'atrauen amb una força irresistible- jo hauria dit 't'atrauen irresistiblement'
    'De totes maneres... què importa ara(...)?- jo no hauria posat punts suspensius i la frase és una mica estranya. 'De totes maneres, què importa ara el motiu perquè vas començar a jugar? (tot i que no m'acaba de convèncer el 'què importa').
    'La situació, però, tampoc mancava d'avantatges'- jo hauria dit: la situació, però no estava tampoc mancada d'avantatges (però és una bajanada meva eh!)

    Les construccions que utilitzes em resulten una mica forçades. Per exemple: 'el que sí recordes és el moment precís de l'inici'; 'al cel amb prou feina si hi quedava un brasquer pansit de llum solar'
    Tot el segon paràgraf el trobo una mica recaragolat (vaja és la impressió que em dóna com a lectora). No dic que estigui malament però costa de llegir. Una proposta (que no tens perquè fer-ne cas). Ja sé que brasquer és una altra cosa, però no em convenç a dins la frase, tampoc m'agrada el 'si hi quedava'
    'El que recordes perfectament és el moment precís en que es va iniciar el joc. Va ser (...). Quan vas plegar, al cel amb prou feina hi quedava un caliu pansit de llum. Els carrers, en canvi, brillaven sota (...).
    La frase que ve a continuació és complexa: 'Tu però, no canviaries la claror del dia per la de tots els watts del món, de manera que el tràngol de soterrar-te en el laberint impersonal que formen les línies del metro se't va fer una mica menys feixuc'. (menys feixuc que què?, on és la part prèvia amb la que ho compares?, ja sé que ho compares amb el fet que a ell li agrada més la llum dels watts però queda una construcció estranya).
    Proposta:
    En principi, hauria posat punt: 'Tu però, no canviaries la claror del dia per la de tots els watts del món'. 'El tràngol de soterrar-te en el laberint impersonal que formen les línies del metro, se't feia menys feixuc que a la resta de mortals'. O sense punt: (...) watts del món, per això el tràngol de soterrar-te (...). En tot cas, el 'de manera que' no m'agrada.
    Llavors posaria un punt i apart, i començaria amb 'Com cada dia, (...)', per deixar una mica enrere la descripció sobre el tema de les llums i encetar la descripció dels actes que fa a continuació:
    'Com cada dia, després d'introduir la tarja a la ranura, vas disposar-te a recórrer de cap a cap la línia vermella'. No sé fins quin punt cal explicitar el fet que introduís la tarja. Vull dir, jo seria més breu: 'Com cada dia, vas disposar-te a recórrer, de cap a cap, la línia vermella' (però vaja, el nivell i la profunditat de les descripcions van a gust del usuari; jo aquí en concret, no m'hauria detingut a descriure massa, com tampoc hauria enumerat les estacions per les que passa). O potser com a molt:
    'El metro anava ple i les estacions se succeïen amb idèntica i monòtona inexorabilitat: Urgell, Rocafort, Espanya i fins als ferrocarrils de la Generalitat.'
    M'agrada el fragment que ve a continuació en el que parles del moment en que va establir les regles. La descripció però que fas de la noia pot ser una mica controvertida. En primer lloc no sé si tothom sap què és una maggioratta (jo personalment no ho sabia i ho he hagut de buscar per entendre-ho bé, però vaja això possiblement és més una qüestió d'incultura lèxica meva). No em convenç això de 'l'aguait de classe', entenc què vols dir però la paraula 'aguait' no sé si és molt idònia.
    Trobo que el fragment és irònic, està ben portat i quan l'he llegit m'ha permès imaginar perfectament al protagonista emetent un somriure per a si mateix generat pels seus pensaments sobre com li agraden totes les dones, siguin com siguin.

    Si la rossa va baixar a Florida, el teu protagonista va baixar a Avda. Carrilet (no és que ho hagi mirat, com saps sóc de la zona). Esmentar aquestes dades però (si bé a algunes persones ens ho pot fer més familiar) no sé si, per un lector anònim pot ser interessant o necessari. Respecte aquest paràgraf, comentar-te que no hauria posat el 'per sempre' després de punt, sinó després de coma. L'èmfasi (per la pròpia paraula 'sempre') ja l'aconsegueixes posant-ho entre comes.

    On dius: 'Un cop escollida l'altra jugadora, es tractava d'endevinar a quina estació baixaria. Si ho feia, l'havies de seguir pels túnels, endevinant sempre quina direcció prendria.'
    Jo posaria: 'Un cop escollida (...). Si ho feies (...)'. El que vull dir és que, donat que estàs parlant d'endevinar on baixa penso que és més coherent, referir-se a continuació al fet d'haver-ho endevinat o no, i no al fet de que la noia baixi.
    Repeteixes una mica 'endevinar', pots posar altres mots com encertar.
    Un cop crec que he entès de que va el joc, penso que és molt complicat: endevinar els moviments de la noia abans que els faci!. Aquí començo a entreveure la personalitat malaltissa del protagonista, o si més no, la seva psicologia una mica estranya.
    La frase:
    ' Poc a poc, a força de repetir el procés, aquell ritual, en el fons, ara te n'adones, aquella recerca desesperada, es va anar convertint per a tu en una necessitat ineludible'.
    està una mica desordenada pel meu gust.
    Jo la posaria així (en cas de que vulguis conservar totes i cadascuna de les paraules que has posat; personalment, en trauria alguna):
    'Poc a poc, a força de repetir el procés - un ritual en el fons, ara te n'adones - aquella recerca desesperada es va anar convertint en una necessitat inevitable (o qualsevol sinònim 'd'ineludible'. Ja has fet servir aquesta paraula abans, encara la recordo i això és significatiu - o bé la paraula no em convenç, el concepte de necessitat ja de per si és inevitable - és redundant dir inevitable necessitat?-, o bé la paraula fa massa poc que s'ha dit).

    El fragment que ve a continuació m'agrada especialment perquè és on, de manera molt clara, explicites què està passant. El protagonista juga una partida amb el fat - m'ha recordat el Setè Segell- i, justament, ho fa en un entorn oníric, laberíntic. Amb aquest fragment has creat una imatge fantàstica, per mi la millor de tot el relat: el teu personatge front la vida, front la incertesa, front l'inevitable, intentant guanyar la partida a una suposada mà - el fat-, volent-se avançar, volent ser més llest que el destí. He trobat el fragment molt estimulant i m'ha fet pensar en com en som d'il·lusos els humans pensant que amb la nostra mirada podrem explicar tot el que passa al nostre voltant, sense adonar-nos que, a l'hora, nosaltres també som el nostre voltant.
    M'ha agradat també la combinació de mots i adjectius que has utilitzat. Poètics en algun sentit però sense passar-se. En la justa mesura!

    Respecte el final del següent paràgraf, jo hauria posat coma a: (...)l'esperança del qui sap que l'endemà el joc tornarà a començar, que les oportunitats són infinites', perquè penso que encara estàs parlant del mateix. O si vols posar punt i seguit, millor canviar una mica la frase: Les oportunitat són infinites! (és a dir, jo trauria llavors el ‘que').
    A la frase ‘I VA SER potser perquè ja havies jugat tantes vegades, quan vas tornar-hi un càlid vespre de juny res no et va prevenir que aquella vegada seria diferent' jo li posaria el ‘va ser'.
    A ‘brusa negre' no em queda clar si és correcte, quan el substantiu és femení posar ‘negre' o ‘negra'; jo sempre poso ‘negra' però m'has fet dubtar. M'ha agradat molt el fragment on descrius la situació de coneixement amb la Verònica, es fa lleuger i amè de llegir. És fresc i agradable, molt més que tot el fragment de relat previ. En aquest sentit, trobo que has sabut transmetre la sensació que viu el protagonista, saltant-se les regles és com si se li obrís una finestra a l'esperança. La redacció del fragment transmet això, ens fa arribar aire als lectors. M'ha agradat!

    Comences, després, una reflexió. A parti d'aquí el text dóna un petit gir important. Has deixat el carrer i les aventures del teu protagonista per començar a fer preguntes més o menys existencials o transcendents. És curiós però que el protagonista comenci a pensar en això, quan encara està amb la Verònica. No sé, jo solc pensar en aquestes coses quan estic sola, si estic acompanyada per algú que m'agrada em deixo portar per la presencia de l'altre.. però vaja, no dic que no sigui possible.
    Trobo curiós, en el bon sentit, que el protagonista (psicològicament parlant) doni voltes al fet que no ha obrat del tot honestament, quan, al cap i a la fi, el joc se l'ha inventat ell. M'ha donat que pensar, com en som d'estranys i com nosaltres mateixos ens posem regles massa estrictes que, sovint, es giren en contra nostre (fins perdre el món de vista: pensar que el que està vivint és una mentida pel simple fet que no ha seguit les normes del seu joc!, increïble, però molt plausible. Els humans som molt estranys :-)

    El final del teu relat m'ha semblat una cançó de blues. M'explico: deixa una sensació de regust agredolç. Si t'he de ser sincera, el que més m'ha agradat ha estat el final i la psicologia que has sabut dibuixar del personatge. El personatge però sembla que no ha après res. Dóna la sensació d'un ésser malaltís, obsessiu que no és capaç d'acceptar tot allò bo que li pot donar el destí, la causalitat perquè s'ha embrancat en una lluita irracional precisament contra aquest destí. El que creu que necessita és el joc i poder vèncer al destí, quan no s'adona que ha perdut allò que busca perquè ha volgut. Per mi, fer ‘trampes' al destí és precisament guanyar la partida, és picar-li l'ullet al mateix destí. Sense entrar en moralines, agafar amb avidesa allò que l'atzar ha deixat caure a les nostres mans és símptoma, al meu parer, d'una certa maduresa que crec que el teu personatge no té. Això fa que l'entorn del teu personatge és torni asfixiant, obsessiu, negre...

    M'ha agradat el teu relat pivot. Sobretot el final, i tot el que hi ha entre línies, que és molt més del que sembla (com ens pot arribar a capficar el tema del destí, com volem jugar amb ell, com podem arribar a no saber parar i, per culpa de centrar-nos en un joc que volem guanyar, deixar perdre coses que ens importen a la nostra vida). Tot i amb això, penso que es pot millorar, no en quan al contingut sinó, sobretot, al principi pel que respecta a algunes construccions, pel meu gust poc clares, una mica enrevesades...

    Una abraçada!
    minerva


  • minerva | 09-04-2007

    Començo per unes apreciacions de caire lingüístic que, suposo que les has fet expressament, però volia dir-te-les: ‘nòria' no tinc gaire clar que sigui correcte (no ho sé segur), jo hauria posat ‘roda'. D'altra banda jo separo si us plau, tot i que entenc que potser ho has fet deliberadament, jugant amb la paraula. Em sembla que ‘emplastada' és emplastrada, tot i que no em sembla l'adjectiu més adequat he d'admetre que és molt gràfic.
    En aquest sentit, sembla com si ‘el món' de la Clàudia fos molt més expressiu que el de la resta d'humans. Al llarg dels capítols que he anat llegint, és quan parla ella que les paraules es tornen molt més agressives o més fortes. La personalitat que li has donat a aquest personatge és estranya, com si pertanyés a un món diferent i que li hagués donat una visió de les coses una mica extrema o fins i tot una mica infantil.
    A la frase: ‘El teu avi no estarà gens content quan vegi que estàs perdent les teves manes', suposo que volies dir ‘perdent les teves maneres'.
    La paraula ‘maleducada' no sé si és correcta en català, en tot cas, jo hauria dit malcriada.
    En aquest fragment he tingut una mica de confusió perquè m'havia semblat entendre que la persona a la que perseguien els paparazzi era la Clàudia, per això no acabo d'entendre per què a la premsa rosa li hauria d'importar l'actitud de la Nunu.
    L'expressió ‘es va tirar de cap al wàter' m'ha semblat una mica dura. Primer he pensat que anava a vomitar, i efectivament així és, però el que és al·lucinant és que vomiti líquid de frens. Ho sento però em sembla que hi ha alguna cosa que m'ha superat de molt!. Puc entendre que la Clàudia utilitzi un cert llenguatge en els seus diàlegs, però em costa entendre el text si el narrador també ho fa. La frase em sembla confusa. Està clar que és una metàfora en la que jugues amb el fet que la borratxera li ha ‘frenat' el cervell, però al meu parer vas una mica massa lluny ... tot i que és divertit.
    Al següent fragment trobo massa repetició de ‘va tornar, va...'. Podries reduir el nombre de ‘va' dient alguna cosa com: Va travessar el menjador i es va endinsar a la cuina (queda implícitament dit que va tornar al menjador si de fet el travessa).
    La imatge que dones de la cuina és també al·lucinant. Suposo que els tetra briks que hi ha per terra estan buits, així com les bosses de patates, i que tot està fet una porqueria (veig que després agafa un bric de llet de terra, com és que no els guarden a la nevera?). De totes maneres, trobo exagerat que ‘explotessin' sota el seu pes, o que un argument per justificar tot l'enrenou sigui que algú es pensi que encara viu al Priorat
    La frase: ‘se li va ocórrer que ella no havia de netejar aquell merder que no havia muntat' em sembla també una mica estranya. No se t'ocorre una cosa així, més aviat:
    ‘ quan va pensar / es va adonar que ella no havia de netejar aquell merder'
    Al meu parer, ‘ocórrer' fa referència a tenir idees d'una manera activa, no que et vingui un pensament al cap de manera inconscient.
    De nou, repeteixes molt ‘ va obrir, va agafar, va omplir, es va acostar..'. Realment penso que és molt difícil parlar d'una successió d'accions i no caure en això, a mi em passa sovint. Aquí et deixo la meva proposta:
    ‘ Va obrir l'armari per treure'n un cassó, omplint-lo amb la llet d'un dels brics que era per terra. Va encendre un fogó de la cuina, sense apartar-ne les bosses de patates que havien caigut a sobre, per posar-hi el cassó'.
    De totes maneres penso que explicites passos que no són necessaris. El que vull dir és que no sé si cal dir que obre l'armari i que en treu un cassó, potser simplement es podria dir que va treure un cassó de dins l'armari (ja queda clar que primer l'ha d'obrir). Igualment, està clar que si encén un fogó per posar-hi el cassó amb llet, prèviament s'hi ha d'apropar (vull dir, jo no diria ‘es va acostar als fogons).

    El diàleg entre els personatges m'agrada força. Només esmentar: ‘se sentí amenaçà' diria que és ‘ se sentí amenaçar'.
    A continuació s'inicia tot un altre fragment on, pel meu gust, hi ha massa repetició de ‘va + infinitiu'. També hi ha masses ‘recordar'
    Una petita proposta:
    ‘Va respirar a fons pensant en els fogons'.
    L'olor que l'envoltava li va recordar la llet i les bosses de patates. Bosses de paper. Mentre veia una mena de fum que s'escolava per sobre la porta va tornar a olorar. Bosses de paper. Va regirar-se de nou les butxaques...

    Reconec que costa molt, i perquè no pensis que només critico, vull dir-te que m'ha agradat molt la posta en escena. M'està agradant molt aquest relat per capítols perquè trobo que combina molt bé l'originalitat i el misteri. Saps mantenir l'intriga molt bé i, com ja t'he dit, saps utilitzar molt bé un seguit de recursos que jo estic descobrint gràcies a la lectura del teu relat.



  • minerva | 09-04-2007

    Començo el comentari amb unes petites apreciacions ortogràfiques: a nouvinguda ha aparegut una n de més :-), i gamarussos va amb ‘o'.
    A part d'això, el diàleg m'ha semblat molt creïble i divertit. La veritat és que sembla que la tal Clàudia viu a una altra galàxia.
    A la primera frase del diàleg, allà on dius: ‘va xisclar la nouvinguda més que preguntar' no em fa el pes la construcció ‘més que preguntar', potser ho hauria posat abans, és a dir, ‘ va xisclar, més que preguntar, la nouvinguda'.
    També hauria dit ‘ El bol de crispetes va volar per l'aire, fent dues voltes de campana i va acabar...'
    El gat sembla que queda ‘enterrat' per les crispetes, i per tant, jo hauria posat ‘ es queixà l'animaló sota la seva presó de blat de moro (les crispetes són de blat de moro, no de blat) explotat.
    Quan dius ‘ sense poder-se creure' jo hauria dit ‘sense poder creure's, però està clar que és una qüestió de gustos.
    La frase ‘ que ara et sorgeix efecte la borratxera' quan l'he llegida m'ha semblat una mica estranya. Sorgir efecte per mi té una connotació ‘reparadora' ‘curativa' i em resulta estrany veure-la amb ‘borratxera'. Potser hauria dit ‘ara et surten els efectes de la borratxera', vaja que el que no m'agrada gaire és ‘sorgir efecte'.
    Això de l'estàtua de Colom transsexual m'ha fet gràcia, però ho veig una mica forçat, vull dir que em sobra el transsexual, amb ‘convertida en una estàtua de Colom' penso que n'hi hauria prou.
    De nou, tornes a utilitzar la tècnica de la repetició ‘un noi'. En aquest cas però, pel meu gust, no cal. M'hauria agradat més: ‘Un noi, d'ulls verds, de cabells llargs de color panotxa i de pell bronzejada, acabava de sortir del bany i se la mirava amb esguard interrogatiu. Duia, com a únic complement, una petita tovallola de mà lligada a la cintura', o alguna cosa així.

  • minerva | 09-04-2007

    El primer paràgraf ens situa a l'escena on s'està esdevenint allò que tant inquieta a la protagonista. Quan es llegeix la frase: ‘donant cops de roc a un maletí metàl·lic no més gros que una closca de nou', no queda clar què és el que és més petit o igual que una closca de nou, suposo que el roc i no el maletí, al meu parer queda expressat d'una manera una mica estranya. Tampoc no em fa massa el pes la frase: ‘el programa de rentat havia estat la gota que havia fet saltar el seu mecanisme de plàstic.', m'ha semblat interpretar que vols fer un símil amb ‘la gota que vessa el vas' però, pel meu gust, queda una mica estranya la combinació entre la frase feta i el fet físic d'un mecanisme que ha saltat (és la meva opinió eh! :-)
    D'altra banda no sé veure tampoc la importància de la frase ‘ la imatge va quedar moguda' perquè l'hagis posada sola, en un punt i apart, i fent- ne un paràgraf nou.
    M'ha agradat molt la descripció que fas del carrer en el que estan succeint els fets. Trobo una mica reiteratiu l'ús de ‘s'havien assegurat'. Començaria la segona frase d'altra manera: ‘...s'havien assegurat de no ser descoberts per mirades inoportunes. Però a la noia se li havia acudit....'. És només una proposta.
    Respecte el diàleg comentar que el que diu l'home de barba és una mica estrany, em refereixo al llenguatge que utilitza (ésser vivent, maniobres...). Veig però que ho has fet expressament, ja que la rèplica que li dóna l'altre noi és ben oportuna. En aquest sentit doncs, dir-te que ho trobo una eina interessant a l'hora d'escriure, és a dir, retratar a un personatge mitjançant no les tòpiques descripcions, sinó utilitzant un llenguatge propi i característic de la personalitat que li has volgut donar.
    Respecte ‘carcamal', jo diria un altre insult com ‘gamarús', ja sé que no té la connotació de ‘vell' però és que no he trobat cap sinònim de vell en català i que es faci servir com a insult o com a pejoratiu.

    La frase: ‘Des de dins del contenidor, la noia va poder sentir els sorolls inconfusibles que indicaven que el nen havia començat la recerca.' Penso que queda una mica ambigua. Està clar que el que està dins el contenidor és el nen, però jo hauria dit ‘ La noia va poder sentir els sorolls inconfusibles, (sortint) de dins del contenidor, que indicaven...'.
    En aquest tros hi ha una certa repetició de la paraula ‘contenidor' que has resolt molt bé amb sinònims (cau de rates, llauna de plàstic), de totes maneres jo hauria dit: ‘i, acostant-se a la llauna de plàstic, va treure el nen tot estirant-lo per sota de les espatlles'.

    M'ha agradat la successió de segons com a manera de relatar els fets que ocorren a continuació. Ho he trobat original, com si es tractés d'una pel·lícula a càmera lenta en la que els fets es precipiten. En aquest sentit, penso que el millor d'aquest seguit de relats és la multitud de recursos que tens i que, de manera subtil i molt destra, vas col·locant al llarg del relat. Enhorabona!.

    I només per acabar, dir-te de nou, que no acabo d'entendre massa el motiu pel que poses unes oracions en paràgrafs propis i aïllades de la resta. Possiblement és alguna cosa que se m'escapa, però no volia deixar de dir-te que se'm fa una mica estranya. El que vull dir és que jo hauria fet un paràgraf final des de : ‘La foto havia quedat... ‘, fins a la ‘capsa abonyegada'.

  • minerva | 09-04-2007

    Hola EmmaThessa,
    Com veuràs, he anat comentant cadascun dels capítols del teu Cinc-cents mots i escaig, per poder fer-ho una mica més detingudament. Espero que t'estigui bé.
    Començo pels aspectes formals del primer capítol.
    Al primer paràgraf no he acabat d'entendre bé si el ‘No sabien si l'havien vist' ha estat un canvi de narrador o un petit error de nombre. A continuació la frase: ‘. No sabia si quan tornaria a baixar encara hi serien però EL QUE tenia clar era que tornaria a baixar i que,...' m'ha semblat que li manca un EL QUE que ja t'he marcat.
    Respecte el segon paràgraf: tot i que sé que és quelcom descriptiu, no hauria dit com anava vestit el butaner a ‘el butaner vestit de taronja'. A l'oració següent, hi posaria una coma: ‘Les claus, que s'acabava de treure de la butxaca, li van caure pel forat de l'escala quan finalment va arribar a la dotzena planta ‘, o bé: ‘Les claus que s'acabava de treure de la butxaca li van caure pel forat de l'escala, quan finalment va arribar a la dotzena planta', depenent de l'èmfasi que li vulguis posar al fet que eren les claus que tenia a la butxaca.
    M'ha agradat la reiteració que fas amb ‘amb una mica de sort'. La trobo molt oportuna, li dóna al relat un ritme nerviós (com penso que és l'estat de la protagonista en aquells moments). També m'ha agradat especialment la descripció que fas de la Clàudia, de la mà de la protagonista. Ho fas de manera encoberta mentre ens expliques el desig de la protagonista que la Clàudia obri la porta. Ho he trobat molt ocurrent i enginyós, a més fa el relat molt lleuger i agradable de llegir, sense entra massa en descripcions llargues.
    Dos petits errors ortogràfics: ‘dentrífica' se t'han capgirat les lletres de dentífrica, i ‘antiqualla' jo diria antigalla.

    El diàleg que s'estableix entre la Clàudia i la protagonista el trobo divertit i fins i tot una mica surrealista. Primer no he entès com és que una persona buscava la seva càmera al lavabo, però encara m'ha semblat més hilarant el fet que la companya de pis l'hagués confós amb els seus sostenidors i l'hagi posat a la rentadora!.
    He trobat que has fet un inici de la història ocurrent i que, donen ganes de llegir-ne més. Per tant, sense res més que comentar-te d'aquest primer capítol, passo a analitzar el segon, esperant que el que et comento et serveixi d'alguna cosa, després dels comentaris que ja t'han fet en una ronda prèvia.

  • minerva | 09-04-2007

    Impressió general. Formalment el teu relat m'ha fet pensar en una mena de crònica o de documental televisiu per a ser narrat per un presentador. El tema que has tractat està molt bé, i ho has fet de manera molt ocurrent i divertida, sense sentimentalismes de la persona gran que recorda la seva joventut, sinó com una persona que se sent jove i rememora, com si fos ahir, els jocs dels primers anys 'conscients' de la seva vida. Ja des de l'inici ens fas una presentació del tema que tractaràs. Ens situes a un escenari en el que, principalment, es desenvoluparà la teva història: la platja. Però no ens parles de la platja concretament sinó de tota una època molt important per a totes les persones, una època que marcarà, d'una manera o altra, la vida posterior.

    Títol i contingut. El primer xoc que he rebut ha estat la comparació entre el títol i la manera en que procedeixes a redactar-ho. Vull dir que, només llegir el títol he pensat en un altre tipus de relat diferent al que m'he trobat després. El títol, al meu parer, és molt suggerent. És fresc i ens proposa una aventura, a més la paraula 'esquitxos' té molta sonoritat i he relacionat el seu significat amb la història que després expliques: esquitxos de la joventut, retalls de records agradables d'un passat fresc. La reflexió que fas inicialment si bé ens situa a l'escenari temporal on es desenvoluparà el relat, trobo que és una mica freda, acadèmica. En concret no m'acaba de fer el pes l'ús que fas de 'la primavera de la vida' de manera tant propera a la paraula 'estiu' que, a continuació utilitzes. 'La primavera de la vida' m'ha semblant massa tòpic i, potser ho has fet expressament, creant una distància entre l'hipotètic narrador i la història que expliques (per això m'ha donat la sensació que era una mena de crònica televisiva o del començament d'un ‘documental'.
    Voldria ressaltar una cosa que m'ha agradat i que és el fet que contraposis l'exhibicionisme com a amagatall per la timidesa. L'adolescència per alguns és una època on s'agreugen els problemes de timidesa i si, potser, exhibir el cos amb el que t'has trobat i que encara no manegues del tot bé, és una cuirassa per poder superar-la. És l'hora del despertar plenament conscient de la sexualitat. Trobo també molt encertat el fet que parlis dels records i que, d'aquesta manera ho lliguis amb el títol (records en esquitxos). M'has fet pensar: realment és llavors quan comencen els records? No sé, potser quan som petits vivim en un estat més enjogassat que no ens 'permet perdre' el temps en records. No sé, només volia dir-te que m'ha semblat una reflexió molt interessant que enllaça perfectament amb el relat en el que el narrador sembla recordar, potser perquè ha passat ja per l'adolescència, tota aquella etapa.

    Ortografia i expressions. He trobat només algun petit error: "perque no es trobava bé", em sembla que li manca l'accent a ‘perquè'. ‘In crescendo' ho hagués posat en cursiva (però això potser és una mania meva). M'ha sobtat groggys, quan pots utilitzar groguis. Em sembla que ' sapastra' és sapastrE. Jo hauria utilitzat la doble negació a 'ja res no serà com abans', però no crec que sigui cap error no fer-ho.

    Forma: (paràgrafs). Respecte la forma del relat, dir-te que jo l'hauria separat en paràgrafs. Per exemple: hauria fet un paràgraf diferent quan comences amb 'El despertar sexual'. Fer això, potser, et permetria donar més èmfasi a la darrera frase del paràgraf anterior 'ja res serà com abans' i llavors passaries a relatar què és el que no serà com abans. Hauria fet un altre paràgraf amb 'A la platja us col·loqueu en grups', per passar a explicar tota l'escena de la platja.

    Intentaré ara, aprofundir més en el comentari:
    A part del que ja t'he comentat respecte 'la primavera de la vida' (que jo hagués deixat simplement amb 'l'adolescència' o 'la primera joventut' o 'els primes anys de la joventut' o 'els primers dies de la incipient maduresa' (això darrer queda una mica pedant :-)); trobo que repeteixes massa seguit 'exhibicionisme', jo ho hauria deixat en:
    A l'adolescència, els jocs d'estiu tenen una importància cabdal i la platja és l'escenari ideal per aquest desplegament d'exhibicionisme que, en molts casos, amaga un excés de timidesa.
    He d'admetre però, que fent això que t'acabo de dir es perd el to una mica sorneguer que tu aconsegueixes i que trobo molt encertat (és com si, malgrat ja no estar a l'adolescència, el narrador encara en conservés l'esperit divertit de llavors). D'altra banda, quan enumeres que els jocs ara passen a produir una certa torbació, jo diria: 'aquells jocs innocents entre infants, les estirades de cabells i aquelles aixecades de faldes... ', eliminaria un 'aquelles' per donar més èmfasi a les aixecades de faldes (però vaja, això és una mica al gust del consumidor). D'altra banda, això que comentes de les ‘oscil·lacions', tot i que t'he entès perfectament ho trobo un mot una mica estrany.
    Pel meu gust hi ha massa adjectius a la frase ‘nois fan gresca, un xivarri desaforat, forassenyat'. De totes maneres jo hauria posat un punt i seguit després de forassenyat (bonica paraula!) per donar més èmfasi a l'oració ‘és la vida que es manifesta...'. El següent paràgraf, quan expliqués els jocs dels nois m'ha agradat molt. Tan sols he trobat una mica llarga la frase que comença amb ‘Això...', pel meu gust la llargada la fa una mica incomprensible (sobretot la part de ‘dels seus torturadors en els seus canells', jo hauria dit ‘sobre els seus canells').
    Jo l'hauria separat així:
    ‘Això quan no se'l porta fins a la vora i se li comença a infligir el suplici de tirar-li una mica d'aigua a la panxa, provocant la reacció del noi filaberquí fins al punt de deslliurar-se de la pressió de les mans dels seus torturadors sobre els seus canells executant una mena de regirament de tot el cos, escapant del momentani captiveri, per immediatament llençar, venjatiu, aigua amb les mans als seus amics, ara fugitius i mullant inevitablement a algun altre banyista o observador neutral.
    El paràgraf de la lluita de cavallers els trobo molt bo, sobretot per les imatges que has utilitzat. Hauria posat unes comes a (per facilitar la muntura) de la frase: ‘Un cop escollits els cavalls i els genets, aquests últims pujaven sobre les espatlles dels improvisats equins que, per facilitar la muntura, s'ajupien i es col·locaven a la gatzoneta amb el cap a sota l'aigua'. La frase: ‘Cal esmentar que en la platja en la que ens banyàvem...' jo hauria dit: ‘ Cal esmentar, que a la platja on ens banyàvem a pocs metres ...'. Hauria posat un signe d'exclamació a: .... cap amunt!. L'oració ‘Les cames...' la trobo molt llarga, també li posaria unes comes: ‘Les cames buscaven el centre de gravetat amb desesperació mentre, poc a poc, anaves veient, per entre metxes de cabell, com el genet rival entortolligava els braços amb el sapastre que portaves a sobre, mentre intentaves assegurar les cames en mig de les pedres'. La següent frase: ‘Quan malgrat tot...', jo hauria dit ‘Quan malgrat tots els esforços...' (és una tonteria però sembla una mica incompleta). A continuació ve una altra frase a la que jo també li posaria comes (en general, trobo que aquesta és la crítica ‘constructiva' que et podria dir: fas servir poques comes :-)): ‘Quan malgrat tot queies amb la teva cavalcadura, els perdedors quedaven sota l'aigua mig embolicats. Ràpidament, es deslliuraven d'aquell enllaç perillós i emergien una altre cop, just a temps de sentir la cridòria d'alegria dels guanyadors que eixordava tota la platja.'
    El següent fragment el trobo molt bonic, aconsegueixes fer poesia d'un fet humà i natural, d'un fet que hem viscut molts i ho fas de manera nítida, tendra i bonica, ens embriagues amb les teves paraules quan parles dels estranys magnetismes desplegats en aquells moments i circumstàncies tant especials on la innocència començava a fugir. Un paràgraf molt bo, de veritat.
    Com igualment bo trobo que és el salt que fas. Deixes ràpidament enrere la imatge bucòlica per passar, tal com fan els adolescents, al joc de la pilota, com per recuperar una mica les aparences i no deixar-se caure en ‘blederies' massa llargues. Aquesta constant en el teu relat m'ha agradat, no només ens relates uns records, sinó que la manera en que ho fas ens permet reviure'ls com si fóssim, per uns instants adolescents de nou. No acabo de veure clar però, per què poses un parèntesi a (la grandària...), jo hi hauria posat unes comes (sóc pesada eh!? :-)). A continuació hauria tallar l'oració següent en dos trossos ‘L'època de l'any en la que es podia jugar era aquella en la que l'aigua és menys freda, no cal dir-ho. Per efecte del ràpid i sobtat desnivell del fons de la platja , la meitat dels participants havien de quedar amb l'aigua al pit, cosa que inevitablement els impedia jugar la pilota amb els peus'. Hauria posat una coma a: ‘cosa que després de set o vuit tocs seguits, els darrers dels quals en postures gairebé acrobàtiques, esdevenia gairebé impossible.' De nou una coma a: ‘La majoria de les vegades però,...'.
    I per acabar, comentar-te que el paràgraf final m'ha semblat sublim: la ‘lluita' per fer-se gran feta de la mà dels jocs, d'allò que ens caracteritza millor quan som infants, d'allò que ens costa deixar enrere.

    En resum, només puc dir-te que el teu relat m'ha agradat força és molt fresc i juganer i, a l'hora, el saps combinar molt bé amb subtils reflexions, sense donar-los massa transcendència, reflexions posades aquí i allà i que a mi, personalment, m'han fet adonar de la importància dels nostres jocs d'adolescents.

  • minerva | 18-12-2006 | Valoració: 10

    m'ha suggerit com la por per desconeixement passa a deixar de ser por, quan és il·luminada per la mirada que cerca més enllà i analitza o busca l'arrel de tot.
    Trobo que has fet un poema/es genial. No només pel contingut, amb paraules especialment escollides i plenes de significat, sinó per l'estructura, ella sola ja és un poema. Ens has sabut mostrar una idea, al meu parer molt profunda i relacionada amb la poesia, la multiplicitat de lectures (que no necessàriament han de ser transcendentals) amb aquesta estructura 'invisible'. A l'hora has tractat el tema de la por i de com aquesta pot deixar de ser-ho, sense buscar coses estranyes i llunyanes, sinó passant amb més cura per sobre de les coses.

    Gràcies per aquest poema!

    minerva

    Ps. he penjat la segona part del conte per si la vols llegir.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: