FIDELITAT

En Joan tanca la botiga, deixa la persiana mig baixada i entra cap dins.

La Diana està asseguda seguint tots els moviments del seu amic, ell, fa com si no la veies i passa pel seu costat sense dir-li rés, tot i que se li escapa la mitja rialla que sempre el traeix. La Diana segueix mirant, sap que no trigarà gaire a fer-li la proposta que tan desitja, el seu amic no li ha fallat mai.

Ell se la mira i li fa una senyal

–apa, anem-

ella s’aixeca d’un salt, quasi bé se li tira a sobre llepant-lo, bellugant la cua amb força, surt al carrer i espera que el seu amo acabi de tancar la porta per anar a fer la passejada de cada nit.

La Diana corre contenta i segueix la rutina diària: fer les seves necessitats i jugar una mica fins a tornar a casa.

En Joan la segueix somrient. Com se l’arriba a estimar... Recorda quan va estar malalt, tants dies que va haver d’estar al llit sense poder veure’s l’un i l’altre i quan per fi va millorar i la van deixar entrar a l’habitació, tots dos ploraven, ploraven amb sentiment, explicant-se moltes coses amb aquelles llàgrimes...

La crida i li diu:

-apa tornem, demà hem d’anar a tirar una carta al tren i ja saps que arriba de matinada-

La nit s’ha fet curta i ja són quarts de cinc, en Joan ja està apunt. Ella l’espera impacient. Quan obre la porta, surt corrent com una tromba, ell està tancant i de cop i volta es gira esverat: acaba de sentir el soroll d’un tret i el crit boig de la Diana caient a terra. Veu un guàrdia amb la pistola a la ma, pensant que si li tirava a sobre s’ha espantat i no ha tingut altra reacció que prémer el gallet...

En Joan, desesperat, corre al costat de la seva amiga. La veu immòbil al mig d’un bassal de sang, els seus ulls oberts sembla que implorin tornar a la vida que brutalment li ha robat un miserable!

Gemma Matas