Avui trucarem a la mare...

Es dimecres, el pare i jo estem contents, tenim a la mare a Barcelona per motius familiars però nosaltres dos seguim la nostra vida habitual a Figueres, som a la dècada dels 60.
A casa no tenim telèfon, com molts altres conciutadans, és un luxe que no ens podem permetre, però tampoc és un inconvenient gaire problemàtic, la Telefònica és a prop i tenim un dia estipulat per posar-nos en contacte: els dimecres a partir de les 9:00 de la nit.
Tenim la sort de que a casa dels tiets on és ella si que en tenen i així cada setmana podem anar parlant uns moments i saber com estem, sentir-nos la veu i després d'unes paraules d'estimació acomiadar-nos fins a la propera setmana. La conversa ha de ser curta, no pot durar més de 3 minuts, si ens passem, ens costa molts més diners...
Érem feliços tot i que sembla una incredulitat, però és el que llavors teníem i no necessitàvem gaire cosa més.
Fèiem la nostra vida, la feina, els estudis, el plat calent a taula cada dia i el més important: el caliu de la llar!
Quan estàvem tots tres junts ens sentíem plens, érem la família, quan només érem el pare i jo, tot i que ens faltava el puntal de la mare, el caliu continuava.
Aquella conversa a taula, aquells comentaris espontanis de qualsevol tema que es presentava, aquelles mirades d'interès per qualsevol cosa que fèiem que no calia omplir amb paraules i tantes altres coses... Pel que no ho ha viscut pot semblar inversemblant però pels que ho vivíem, era la cosa més natural del món.
Per altra banda, també passàvem algun moment d'angoixa si rebíem un telegrama. El deixàvem un moment entre les mans amb la incertesa d'obrir-lo, podien ser males notícies! Per fi ens decidíem, un cop aixecades les quatre puntes, llegíem mig de reüll les paraules escrites sobre la tireta blanca... depèn del que deia ens omplia de joia, ens confirmaven un fet ja conegut o ens assabentàvem d'una mala noticia que ens omplia de tristesa...