I JO QUE T’ENVEJAVA

La Claudia està asseguda en una petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina, observa a la Laura, la veïna del davant. Ho fa sovint, però sempre amagada, no vol que sàpiga l’enveja que li provoca.

Té setze anys, com ella. És molt rossa i té uns ulls blaus maquíssims, no és pot negar que crida l’atenció. És alta i esvelta, ben diferent de la Claudia, que és baixeta i molt rodona. Com enveja a aquella noia, tothom que la veu es fixa en ella.

Per altra banda, la Claudia està molt malalta. Després de diverses proves, han vist que te un problema molt greu al cor i que necessita un transplantament urgent per poder seguir vivint. Estan destrossats davant d’aquest diagnòstic. El nom de la Claudia ja està en llista d’espera.

A ella li sembla impossible que això pugui ser veritat i encara sent més enveja quan pensa amb la Laura -no hi ha dret de ser tan vistosa i a sobre estar sana- es diu a sí mateixa.

Sona el telèfon, la mare contesta i amb veu tremolosa li diu a la Claudia que es vesteixi de seguida que truquen de l’hospital. Li van a fer el trasplantament.

Només arribar, la porten directament al quiròfan. Els avisen que serà una operació molt llarga i complicada, però que els atendrà un metge per fer-los-hi saber com han pogut disposar d’un cor. Acabava de morir d’accident una noia de setze anys, com la Claudia i creien que no hi hauria problema de rebuig.

Va passant la tarda i surten a fer un tom. Sorpresos, veuen als pares de la Laura plorant amb desconsol. Si apropen i s’assabenten de que la seva filla ha mort d’accident fa poques hores...

Fa quasi dos anys que la Claudia va ser operada i va seguint un bon procés.
Està asseguda a la petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina observa la mare de la Laura, no s’ha refet de la mort de la seva filla. La Claudia plorosa, diu en veu alta: i jo que t’envejava...