Feta de records

Va obrir els ulls quan encara la nit no havia abandonat l'habitació. Últimament els dies s'havien tenyit tots de fosc. Va mirar-se les mans: continuaven blanques i fredes, igual que abans d'adormir-se. De fet, tot seguia tan mort com sempre.
Va atrevir-se a fer els primers passos, travessant així el laberint d'ombres, i va descobrir que tenia rostre al trobar-se cara a cara amb el vidre glaçat.
A fora la boira cobria l'herba i el cel; es menjava sense pietat la poca llum que començava a néixer.
Un nàufrag cridava dins les seves pupil·les. Tenia els ulls fets de turmenta, i aquell mar desembocava en llàgrimes que lliscaven salvatges humitejant-li la pell. S'empassava de mica en mica el dolor, vigilant no ennuegar-se. Es maquillava un somriure a la cara i suplicava en silenci als ulls que no la delatessin.
El record d'ell encara era massa viu i... l'acabaria matant.