Fet social

Els castellers.

Arrel catalana.
Carrincló, combaya, passat de moda.
Pot ser que si.
A mi m'emociona, em fa plorar.
La gralla.
Abans no m'ho feia.
L'edat, potser.
Una base forta (pinya), allà hi era jo.
Allà hi som quasi tots.
El centre de la pinya; organitzat, ferm, dirigit, cadascú està segur de la seva participació, de que és del tot necessari.
Els pisos van pujant.
Primer els més forts, assentats, segurs de si mateixos, densos, inamovibles.
Després hi ha un graduat cap a àgil, lleuger, eixerit, que pot improvisar, que s'enfila.
A dalt de tot, el futur, els nens, innocents, fràgils.
Cadascú depèn del altre, confia en l'altre, sostén l'altre, respecta l'altre, aconsella, demana, no es pot prescindir de ningú.
No es treballa per els grans i forts.
Els grans i forts no son els més importants.
No estem pendents dels grans i forts.
Tot es fa perquè els nens (futur) arribin a dalt, ojo que pugen ells sols, amb les seves pors i inseguretats.
Si s'acollonen, res, es torna a provar.
Si cauen, res, es torna a provar (si ells volen).
Quan els nens arriben, l'esforç ha valgut la pena, abans no, si falla abans, es l'experiència la que aprèn, però s'ha de tornar a provar, no val si el nen no arriba dalt, s'enfila per sobra nostre i la nostra ànima va amb ell, s'alegra i ens contagia a tots amb la seva satisfacció innocent, que nosaltres, sols, ja no som capaços de sentir.
Però no s'atura aquí, després cal baixar i encarar un altre castell.