Fantasia Nocturna

Encara era ben fosc quan va arribar a casa. Tot i que no tenia una clara consciència de l’ hora que era, intuïa que la presència de la matinada no es faria esperar gaire. Malgrat que les pesants parpelles li estaven anunciant amb insistència que volien cloure’s, ell va preferir una dutxa ràpida abans de ficar-se al llit. En acabar, ja eixut i restant nu, se’n va anar cap a la cuina i es preparà un bol de llet amb cacau i mel. Allà, assegut a la cadira i despullat, se’l va beure amb tota la parsimònia del mon, tot revivint aquella nit que, per a ell, havia estat una nit màgica.

Feia una bona estona d’ençà que havia arribat, però fins que no va apagar el llum de la tauleta de nit i va mirar, ja estirat al llit, cap el gran finestral que tenia al seu dormitori, no va adonar-se que l’albada ja començava a estendre el seu mantell donant pas a la matinada. Es va alçar a contemplar aquell gratificant espectacle del naixement d’un nou dia. Però no s’hi va estar gaire, doncs el cansament l’anava vencent i se’n tornà al llit. Volia dormir, li calia dormir, però a l’ensems sabia que, si s’adormia, aquella vivència que persistia ben present i tan real encara, es convertiria en un record.

Intentava agafar el son, però el seu cervell no es desconnectava. Seguia passant imatges d’aquella vetllada tan especial. Havia començat quan el capvespre ja cedia el pas a la nit i tota la colla iniciava la marxa cap un indret planer i rocós, una clariana enmig del bosc, a una hora de camí, més o menys des del punt de sortida.

Les llanternes que portaven ni les van usar. No calia pas. N’hi havia més que suficient amb la llum que irradiava l’esplèndida lluna plena que, en la diàfana atmosfera, avui brillava com mai. La seva claror il•luminava el camí i el tenyia d’aquella selènica lluminositat, tan especial, blanquinosa i freda, amb una subtil veladura blavenca.

Al principi anaven en grup perquè la pista forestal era ample, però a mesura que anaven avançant per aquell bosc d’alzines, roures i pins, el camí s’estrenyia convertint-se en un viarany i cap el final del recorregut els arbres, els matolls, les plantes de romaní i els esbarzers dels marges els obligaven a corriolejar fins que s’obria, sobtadament, una clariana rocosa tan planera, que semblava més obra de l’home que no pas de la natura.

Així que hi van arribar es van asseure una estona per descansar i fer un mos. Però no gaire temps, perquè calia preparar-ho tot per fer el cremat de rom que era, en realitat, el motiu d’aquella sortida. Mentre uns recollien branques i branquillons per encendre el foc, altres col•locaven les pedres que havien d’aguantar la cassola de terrissa i els que s’encarregaven del cremat posaven a punt els ingredients. Ell no feia res, però havia portat tota l’estona a coll aquella cassola, pesant i d’incòmode maneig, i desprès l’hauria de tornar. Aquesta era la seva responsabilitat que l’eximia de qualsevol altra tasca.

Per això, mentre es feien els preparatius, es va dedicar a mirar tot l’entorn: les ombres projectades pel ramatge, la negror del bosc, el cel dominat per la lluna radiant. I a oir atentament els sons del bosc el cants de la vida nocturna: l’òliba vulgar, el mussol i altres aus i els crits de perill i els xiscles de mort de les víctimes dels depredadors. El bosc no és en silenci i ell sabia escoltar els seus sons.

Quan el rom ja era calent va arribar el moment d’encendre’l per reduir, fins al punt òptim, l’esperit de vi sobrer. Al fer-ho, les flames es van estendre a l’instant i, com si tinguessin vida pròpia, generaven ondulants moviments per tota la superfície, que ara s’arremolinaven, ara es desfeien i unes de noves sorgien, sense interrupció, per donar continuïtat al flamíger ballet. Ara ell mirava, com hipnotitzat, aquella dansa de flamejants colors blaus, rosats i rogencs que s’intercanviaven sense parar.

L’encarregat del cremat de rom l’anava remenant per activar les flames i, de tant en tant, omplia el culler i l’alçava fins més amunt del seu cap i abocava el contingut sobre la cassola. Aquesta acció provocava una estilitzada columna de flames, com una estela acolorida que només durava uns moments, el temps de pujar i baixar el culler. Quan va estar a punt, cadascú s’anava servint i mentre esperaven que es refredés un mica, un dels xicots començà a tocar la guitarra. Va imposar-se un silenci absolut per escoltar els melodiosos sons que l’intèrpret feia emergir de les cordes d’aquell instrument. Nítides notes que omplien la nit d’harmonia i predisposaven l’ànim a la sensibilitat i a les emocions. Estava encisat i captivat per aquest espectacle i per l’entorn en que s’esdevenia: el foc, les flames, la foscor del bosc, la clariana il•luminada, la lluna. Tot plegat feia que la nit, aquella nit, s’embolcallés d’una serena i màgica sensació de pau.

Va tenir un pressentiment i l’intuició va fer que dirigís els ulls cap la gegantina alzina: I allà estava ella, incorpòria, hieràtica, majestàticament dreta enmig de les dues grans branques que arrencaven de l’immens tronc d’aquell arbre centenari. Veure aquella esvelta figura femenina el va acabar d’immergir en el mon de la imaginació i de la fantasia que ja havia començat a viure aquella nit. Sabia que era irreal, que només era una aparició o una mala jugada de la seva ment. Potser eren els efluvis que generava l’excés del rom cremat que havia engolit. Però, és que era tan real, que no s’avenia a creure que només fos una mena d’al•lucinació o una fantasmagoria.

Sobtadament, aquella visió, aparició o fos el que fos, va esvair-se i la negrelló va tornar a apoderar-se d’aquell espai. No va dir res, doncs va suposar que només l’havia vista ell perquè, sinó, els altres ho haguessin comentat. Va recordar que, quan era petit, li havien explicat que en aquell indret hi vivia una fada, l’anomenaven fada del bosc, però que només podien veure les persones molt sensibles, de bon cor i bons sentiments. Sembla que molts pocs havien gaudit de la seva visió.

Van recollir-ho tot i van emprendre el retorn Sortien de la clariana i s’endinsaven per l’estret camí que els obligava a corriolejar-se quan ell, que inconscientment anava l’últim de la fila, va sentir com un alè d’aire fresc l’acariciava suaument el clatell. Notava la seva presència i es va girar, però no la va veure. De tant en tant mirava enrere i només veia el corriol que la claror de la lluna tenyia d’aquella selènica lluminositat, tan especial, blanquinosa i freda, amb una subtil veladura blavenca.

Quan van deixar el corriol i el bosc s’aclaria una mica, va notar un tebi alè més intens als llavis, que ell va interpretar com un comiat de la fada. L’escalf d’aquell innocent bes el va acompanyar tot el camí fins a casa. Aquella vivència havia estat, sens dubte, una inoblidable fantasia nocturna que volia mantenir ben vívida i desperta, tanta estona com fos possible, abans que la son li arrabassés per convertir-la en un simple record.