Extirpació del mal

—T’agraeixo molt que hagis portat el teu fill a l’Església per dur-lo pel bon camí.
—Vull que sigui un bon cristià.
—I Déu també. Ell no vol perdre cap de les seves ovelles, les estima a totes i al teu fill també. El nou sagrament de l’Extripació del mal està fent que la comunitat catòlica sigui més forta gràcies a gent com tu, i Déu us atorgarà la vida eterna. Saps en què consisteix, oi?
—Sí, pare, però no sé com preparar-lo.
—És força senzill. Has de pensar en què és el que més li agrada fer. Per exemple, quan ja ha acabat els deures de l’escola, què és el primer que fa? Els fills de Déu no som animals que fan el primer que els hi passa pel cap. Som éssers humans que volen servir Déu, que estan disposats a sacrificar-se per assolir la glòria eterna, que és el que el Senyor vol de nosaltres. Digues-me doncs, quin és el pitjor pecat del teu fill.
—Escriure. A vegades es passa hores escrivint històries que s’inventa.
—Uf! Saps que a la llarga el teu fill es podria convertir en una persona molt perillosa com un filòsof o un agitador.
—No m’ho perdonaria mai, pare.
—Bé, no et preocupis. Hem de pensar la millor manera de dur a terme l’Extirpació. Normalment, quan es tracta de pintors els hi treiem els ulls. Als músics els hi extirpem els timpans.
—Què seria millor, pare? Li tallem la mà dreta?
—No, això seria inútil. Amb tots els aparells que tenen avui en dia poden dictar les històries i guardar-les i escampar-les igualment. Per a aquest tipus de gent només els hi val la lobotomia del lòbul frontal.
—Però això no el deixaria ximple per tota la vida?
—Home, no. Avui en dia ja no és el que era. Han perfeccionat molt la tècnica, gràcies a Déu. Ja veuràs com serà un noi molt més afable i obedient i no tindrà mai una mala paraula per ningú.
—Molt bé, si és el que vostè aconsella...
—És la voluntat de Déu.
El sagrament que va rebre l’Albert va extirpar una bona part del seu lòbul frontal i es va convertir en un noi obedient i pietós. Però les històries van continuar vivint al seu cap.