Evidències

Baixa els esglaons precipitadament fent-se pas entre la gent. A la mà hi duu el telefonet obert que escampa una llum blavosa. L'escala és estreta. Aixeca el cap. Busca algú. Des del fons, se sent venir el tren. Accelera empentant als de davant i estreny amb força la bossa de mà. Estira el cos, es fa veure. Un home fornit al davant no la deixa passar malgrat l'intent d'empènyer-lo. Aquesta actitud la fa desistir de la carrera. Arriba a l'andana. Esquiva l'obstacle humà i es precipita entre la gent. Guarda el mòbil a la bossa amb expressió d'inutilitat . El comboi està sortint del túnel i el personal s'aglomera a la vora de la via. Corre per darrera de la gent observant els caps i intentant veure'ls la cara. Ensopega amb un que ha avançat cap a la vorera. Cau de genolls. S'aixeca com si una molla l'hagués enlairat i observa la cara dels qui la miren. Li fa una ganyota a un que riu. De cop, s'atura i mira a un home que es fa lloc per col·locar-se al davant de la via. Aixeca el braç fent-li un senyal d'atenció. No se n'adona. Ho fan les dues persones que estan al costat d'ell. L'observen amb cara d'estranyesa i miren enrera. El tren s'ha aturat. S'obren les portes i ell puja el primer. Impossible atansar aquell accés per la distància i pel grup de gent que s'hi arreplega per entrar. Un altre grup l'empenta cap a la porta que s'ha obert a la seva banda. Puja al tren. Fa els possibles per accedir al passadís interior del vagó per acostar-se a l'home. Dues persones li barren el pas i veu que darrera d'ells hi ha una senyora amb un cotxet que li farà difícil introduir-se. Es posa de puntetes i mira per sobre de les espatlles de la gent. Clissa a la persona que cerca i el veu girat d'esquena. Obra la boca, el vol cridar. Observa la gent del costat i fa un gest d'impotència. La dona del cotxet fa esment de moure's i es dirigeix cap a la sortida on està ell. La gent s'aparta. Ella aprofita per passar per sota els braços dels dos homes que estan agafats a la barra. Un d'ells li etziba un improperi. Es fa lloc entre tres persones. Una dona grossa s'aixeca d'un seient lateral i se li posa al davant. La senyora amb el cotxet ha apartat a l'home que ella cerca per tal d'arribar fins a la porta. Ell, aleshores, demana pas i s'allunya. Ella requereix a la senyora grossa que la deixi travessar i li respon que també baixa. Passa una estona, el tren s'atura a la parada. S'obren les portes, s'afanya i avança però observa com ell també aprofita per endinsar-se més. Pugen dos nois sense respectar als qui volen sortir i es dirigeixen directament al corredor on està l'home buscat. Els dos nois porten endollades les orelles. Escolten música i es somriuen. Un d'ells mastega un xiclet i amb la mà indica al seu company que li agrada aquella música. Els dos es mouen al ritme que els marca l'aparell. L'home esta darrera d'ells d'esquena. Ella s'acosta, volta els nois i se li posa al davant.
─Montse, d'on surts?
Ella somriu i obre la bossa. Els dos endollats estan darrera la l'esquena de l'home i miren el contingut. Ella tanca la bossa i els fita i ells li somriuen sorneguers a la cara. L'home es gira i ells el miren movent-se al ritme que escolten. Ella el pren de la mànega i l'estira i demana pas cap a l'altra porta. S'aturen i torna a obrir la bossa de mà i n'extreu unes claus.
─Dóna'm les meves.
Ell fa cara de sorprès. Posa la mà a la butxaca i en fa sortir unes altres. Les intercanvien somrient.
─Les evidències són la causa de la nostra professió, senyor jutge.
─I podrien ser la nostra perdició, senyora lletrada.