A ull d'ocell

Magda, amb cara de disgust, va llençar el xerra damunt el llit. Cap de les seves amigues, amb les que s'havia comunicat, estaven disposades a anar al concert. Quina garrotada! Hauria d'anar amb els pares a una maleïda excursió: a un santuari perdut damunt d'un estimball, segons havia sentit dir al seu progenitor.
Va decidir no encaparrar-se i no estar de mala astruga. Tenia gravats els principals temes dels ‹‹Llufes dolços››, el conjunt que feia enfurismar tot l'institut. Hi aniria connectada i cablejada a la seva música.
El recorregut no va ser gaire bo. Només passar el Congost, la boira, com un amant gelós, envoltava tot Osona perquè la seva bellesa no fos contemplada pels pixa-pins de cap de setmana. La broma fou patent i descoratjadora i no se'n van sortir fins assolir la serra de Cabrenys. Magda estava feliça, ajaguda en el seient de darrera seguia el seu concert particular tot cantussejant el repertori.
El cotxe es va desviar per un viarany, per darrera d'un restaurant, que duia al santuari de la Mare de Déu del Far. Magda es va llevar de cop. A banda i banda, es gaudia d'una vista esplèndida. Enormes penya-segats quedaven per sota a mida que anaven pujant per l'estreta carretera. En arribar, a davant de la mateixa zona d'aparcament, una balconada regalava a l'observador unes vistes magnífiques per damunt del dret rocam. La mare, coneixedora de la geografia local, va recitar la lliçó assenyalant els cims:
―Els volcans de la Garrotxa. Darrera: la muntanya del Mont i el Bassegoda; el Roc de Frausa i, com una pantalla final, blanca i costeruda, el nevat Canigó.
Magda contemplava embadalida el paisatge que la mare mostrava. El cel era d'un blau transparent i bufava un vent fred.
Va ser una primera ullada perquè, després, la família va accedir a la plaça de darrera del santuari on hi havia una gran balconada que encerclava la cinglera, la qual s'orientava cap a migdia. Magda s'hi va abocar agafant-se fort a la barana. La mare va indicar el perfil de les muntanyes que tenien al davant: el Montseny amb Les Agudes; la serra d'en Bertí i, al fons, Montserrat.
La noia, però, observava abstreta la vall, el pla de sota del cingle, el fons.
―Veig els camins com si fossin línies traçades en un paper. Hi van unes motos que aixequen polseguera..., s'aturen. És divertit... Ara veig una mena d'àguiles que volten, uns pins, aigua, deu ser el riu. Allò deuen ser flors i herbes... ―La mare li va atansar uns binocles―.Oh, sí. El riu fa unes ondulacions, corre..., les pedres brillen. És fabulós. Puc llegir la naturalesa. Els contorns abruptes del torrent..., lliris..., herba mullada ―La noia reia i amb la mà feia ombra sobre els prismàtics.
―Que no et caiguin, nena. Agafa'ls fort. Què veus?
―Què?, sí, flors, pètals bellugats pel vent. El sol encén l'aigua. És meravellós.
El pare seia en un banc del costat, agraint l'ombra d'un gran roure.
―Fabulós?, lliris?, aigua?, abrupte? ―va remugar.
Magda va tornar els binocles a la mare.
―Pare, podem anar al restaurant de l'entrada de la carretera per dinar. M'ha semblat bo.
―Es veu que de cop t'ha entrat la gana. Creia que no te n'adonaves per on passàvem.
Quan van arribar al restaurant, el pare va observar la gent, s'acostà a la seva filla i li va xiuxiuejar:
―És aquell del cartell i dels prismàtics, el motorista amb el qual hi feies senyals?