UNA MIRADA AFRICANA

Un relat de: ADINBAZ
Segons a quines hores agafes el metro, sembla que estiguis en un país estranger per les persones que hi trobes. Gent d’aspecte sud-americà i d’orientals, dels qual solament distingeixo els hindustànics i els d’ulls xinesos, dels qui, quan era petit, en deien “grocs”. També hi ha negres... sinó, com els hem de dir, doncs? Subsaharians? I si són americans?
Bé, la qüestió és que, en el seient de davant meu, hi havia un noi jove de raça negra, musculós, de cap rapat o calb. El trobava alt malgrat que estigués assegut. Tenia aspecte d’intel•lectual: ulleres, ben vestit, camisa i corbata, rellotge d’or i semblava que llegia o estudiava un llibre o uns apunts.
A la primera parada, va pujar una dona: una negra, alta, vestida amb jaqueta i pantalons normals amb un mocador al coll i sabates planes. Sense exhibir-se, destacava el seu tipus sinuós. Era guapíssima, una cara fina i uns ulls grossos. El cabell el duia recollit amb un cinta formant-li una petita cua. Unes anelles penjades de les orelles titil•laven amb el moviment del seu cap. Es va seure a costat meu.
Amagant la intenció, vaig observar el noi, el qual va deixar la lectura de cop i va contemplar la nou vinguda mentre ella s’asseia. Quan ella va dirigir la mirada cap a endavant, ell, com un llamp, va cotar el cap i es va submergir a la lectura. Només van ser uns segons perquè el noi va tornar a aixecar els ulls d’immediat. Em vaig adonar que la noia havia desviat la mirada.
Ella no llegia, semblava contemplar un paisatge inexistent a través dels vidres, però notava el moviment gairebé imperceptible de la seva cara. L’espurneig de l’arracada que la tenia al meu costat la delatava. Es va produir un joc de mirades alternatives. En un moment donat, els llambrecs de tots dos es van trobar. Caps abaixats a l’uníson i retrobada en un instant. Aquesta vegada, el manteniment de la mirada, va durar més d’un segon. Suficient.
El tren va arribar a l’estació. La noia es va aixecar i va sortir esperant darrera d’altres. Abans de què es tanquessin les portes, el noi va saltar tot d’una i va guanyar la sortida.
No vaig poder evitar, aquest cop sense dissimular, observar-los a l’andana. Em vaig aixecar. Ella caminava sense pressa. No tenia ningú al davant que li impedís el pas. Ell, darrera, el cap baix, suposo per si ella es girava. Vaig aconseguir contemplar com ell aixecava la vista en el moment en què ella es va tombar. Ja no vaig poder veure’ls les cares. El somriure que em va sortir acompanyaria als d’ells.
Hi ha mirades que maten... que maten una vida i en fan néixer una altra.
La propera parada era la meva. En el moment de baixar, se’m va colar una mulata i ens vam fregar.
─Perdone, caballero.
Una mirada, un somriure encantador i un regust d’escalfor.
No vaig voler cometre suïcidi. Vaig sortir en el moment que es tancava la porta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer