La dama

Però li feia il·lusió. A Vilassar de Dalt hi tenia una amiga que l'havia convidat. Els pares es coneixien i no els va importar que la noia hi fes cap.
Montserrat, la seva amiga, era molt reservada. Només amb ella s'esplaiava i li explicava les històries que s'imaginava. La Laia es divertia amb les seves fantàstiques ocurrències.
Aquell dia, la Montserrat, la va portar a una finca de tantes que n'hi ha d'escampades en urbanitzacions que envolten els nuclis urbans. Pertanyia a una família molt rica i influent del país. Per qüestió de veïnatge, aquella gent havia conegut la Montserrat i aquesta va mostrar un fervent interès en visitar la casa, la qual era tot un museu d'objectes arqueològics que el senyor de la casa, ja mort, havia recollit en els seus nombrosos viatges.
Era una mansió gran, moderna, amb jardins exòtics amb una meravellosa vista sobre el mar. La casa estava adequada per viure-hi i també preparada per a museu. Un segurata, amb gossos, vigilava el recinte. L'amfitriona va ser molt amable i va acompanyar a les nenes per les increïbles sales on estaven exposades troballes i peces artístiques antigues de tot el món.
Hi va haver una estança que va impressionar la Laia. Llums indirectes creaven una atmosfera acollidora, íntima. La sala gairebé era buida però al fons, al bell mig de la paret, apareixia l'estàtua d'una senyora asseguda sobre una gran trona. Focus petits de llums ressaltaven els detalls importants.
La Montserrat va fer la presentació:
―És la dama de Baza. Mira quins collars i quines arracades tan grosses. La tiara del cap. La túnica i el mantell. Els vestits interiors. Els braçalets i els anells.
La senyora de la casa va assabentar a la Laia que la Montserrat era la tercera vegada que venia a veure-la i que la figura en qüestió era una rèplica de la que hi havia a Madrid.
En sortir de la cambra, la mestressa va tancar el llum i la porta. La Montserrat li va confessar a cau d'orella que la dama era amiga seva. La Laia va fer una mitja rialla sabent com era la seva companya. Aleshores se'n va adonar que s'havia deixat la bossa que duia sobre una lleixa al costat de l'estàtua i va anar a recollir-la. La senyora obrí la porta i ella mateixa va encendre el llum i es dirigí al lloc. En passar pel costat de la dama va tenir un sobresalt. Va sentir una respiració.
―Ets l'amiga de la Montserrat, oi? Jo sóc Iunstir, la de Bazti.
―Què?!, com?!, parles?
―Esclar, sóc una deessa, una atun.
―Però..., no pot ser. A més, ets una rèplica.
―Oh, nizkin. Les atunge tenim el poder de decidir en quines mans de l'artista ens posem.
―La de Madrid, no és la veritable?
―Xssst!, tampoc la meva representant d'Ilik, Elx. No vull compartir amb una intrusa estrangera que la tenen al mig del carrer: La Kubeles, que l'acompanya el pescador aquell, Neite, vingut d'Etrúria, el qual vol tenir una relació amb ella. Per culpa d'això, m'haig de fer càrrec de la seva filla Neitin que és amiga meva i ja és una atun. Per cert, és una nizkin tan maca com tu, com te dius?
―La... Laia, però...aquí a fora m'estan esperant. La senyora es pensarà...
―No pateixis, he aturat el temps. Laia és nom de terra i jo sóc mare de la fertilitat de totes les terres. Quants anys tens, nizkin?
―Això... catorze n'acabo de fer. Tu... tu pots saber coses que passaran?, del futur?
―No. D'això en té cura la meva companya Bet atun. És una feina desagradable. Li han de mostrar el fetge d'un animal per tal de saber-ho. Però a tu, això, no t'ha de preocupar. Segur que saps on aniràs de vacances aquest estiu, oi?
―Sí, a la Costa Brava.
―Costa Brava?
―Sí, a l'Escala, al costat d'Empúries. Per què m'ho preguntes?
―Emporo. Ah, els élene sempre. Els niko amb el seu impresentable déu Kaku. Què n'arriba a ser de lleig. Tinc bons fidels en aquella terra, en les seves ciutats d'Undika i de Kulezpa. Perquè t'ho pregunto, dius? Hauràs pensat el que faràs allà perquè saps que les vacances un dia s'acaben.
―Oh, sí. Tinc un munt d'amics: excursions, platja, jocs. M'agrada fer vela. Anar en bicicleta. M'ho passaré molt bé.
―Laia, la teva vida són unes vacances que en qualsevol moment es poden acabar sense tu saber-ho ―la veu de l'atun va prendre una sonoritat dolça―. Així és que tots els moments són bons per passar-ho bé. Des d'ara i amb la teva amiga Montserrat. Ah, i de pas digues-li que aquella que porta el seu nom en aquella muntanya és una adaptació meva. M'han reciclat cap a una altra orientació. Ban Gurs, nizkin.
L'entonació final va sonar com a comiat. A la Laia li va semblar que uns dels focus s'havia apagat i el silenci es va fer palpable.
―Laia, has trobat la bossa? ―La Montserrat estava a la porta esperant-la.
―Sí, sí. Saps? Avui en fa l'efecte que he començat les vacances i això que encara falta un mes i hem de passar els exàmens.
La companya va riure.
―Amiga de la dama? ―li va demanar còmplice.
Les dues nenes van sortir de la casa corrents i saltant amb rialles al rostre. La Laia havia planejat pujar a la muntanya de Montserrat amb la seva amiga i amb tota la colla d'amics. Allí intentaria explicar-li el missatge de llur amiga Iunstir atun, la dama.