Espectres en la foscor

L'escena s'inicia en un descampat. Dos espectres brillant enmig de la foscor, mirant-se l'un a l'altre. Un resta a l'expectativa, en silenci, mentre l'altre, com si un fil invisible l'anés estirant, escurça la distància que els separa i s'endinsa en un mar de carícies. Sense deixar de passejar el seu tacte pel seu cos, s'enfonsa en els seus ulls i li recita una estrofa de Neruda: "Déjame que te hable también con tu silencio /claro como una lámpara, simple como un anillo. / Eres como la noche, callada y constelada. / Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo." Es miren i es desitgen, com el riu que s'afanya a desembocar al mar. Un espectre li eriça la pell a l'altre, li dibuixa els llavis amb el dit, l'estira com un imant fins que s'uneixen llavi contra llavi, fruint dels seus anhels, tastant-se. Les aigües es remouen, les onades s'alcen i necessiten trencar-se. Els dos cossos s'embolcallen en una sola temperatura. Fan una cursa per arribar més enllà, fins que queden units, en un joc on el mar els va balancejant, els va movent de dalt a baix, els va combinant i emborratxant de sensacions, en un ritme binari de suspirs i emocions. El decorat desapareix en el mateix moment en què els dos espectres, entrellaçats, arriben al Nirvana. Es miren i somriuen, i continuen units per no perdre la màgia. Reapareix el decorat i se sent un piano amb les primeres notes de Comptine d'eté de Yann Tiersen.