ENVEJA I LLÀSTIMA

Un relat de: Sebastià Climent

En realitat el conec poc però, malgrat això, l’opinió que en tinc d’ell és excel•lent. Es veu un bon noi, amable, educat, sempre amb un somriure als llavis, formal i, segons els seus pares, un estudiant aplicat. Resulta que, tot i ser veïns de replà, mai no hem encreuat més paraules que les quatre que permet el trajecte que fa l’ascensor entre la setena planta, on vivim, i la planta baixa. Però les circumstàncies han propiciat que avui a mitja tarda coincidíssim a la cafeteria. El local era ple a vessar i jo estava sol en una taula amb tres cadires lliures que, incomprensiblement, ningú ha pretès ocupar. Ell, adonant-se’n, m’ha demanat si podia asseure’s. Esperava dos companys més que no trigarien a arribar. Naturalment, li he dit que si. Serà una bona ocasió per conèixer-lo més a fons.

Els seus pares m’havien comentat d’ell que estava ficat en moviments socials i de caire polític i per això li he preguntat com veien ells, els joves, l’actual situació. Tenia curiositat per saber la seva opinió. Ha començat a respondre’m i just en aquell moment, ha sonat el seu mòbil... —Disculpi’m, surto un moment, aquí no sento res.— Al cap de poca estona ha tornat.—Ara resulta que no poden venir, que no sé que els ha passat i que ho deixem per un altre dia.— L’he notat desconcertat, com si es plantegés... I, ara, què faig? —Que tens algun pla?— M’ha respost que no, que s’havia reservat aquest temps per a la trobada i que tenia un parell d’hores desocupades. —Si vols, pots quedar-te i així aprofitem per xerrar una estona. Que et sembla?—

—Be, perquè no. Vostè m’ha preguntat abans com veiem nosaltres, els joves, la situació. No puc parlar en nom de tots, és clar, sinó només pels que compartim les mateixes idees.— Llavors ha fet una prolixa descripció de les qüestions que afecten la nostra societat actual i ha exposat, amb contundència i convicció, les accions que, segons ells, calia fer per a canviar-ho tot de dalt a baix. No l’he volgut interrompre per no trencar el seu relat, evitant derives que no m’interessaven. Només volia tenir una visió del seu ideari, res més.

—Estic d’acord, en línies generals, amb la teva descripció de la situació actual, però de cap manera comparteixo les solucions que planteges, com si fossin les úniques que ho poden resoldre tot. Admiro la fermesa i la fe cega en la defensa d’aquest projecte, però no em puc estar de dir-te, i espero que no et molesti, que el teu és un discurs retòric, un cant a l’idealisme i un brindis a la utopia.—

—Sembla un missatge progressista però no ho és. No es poden resoldre situacions noves ni aquelles antigues que persisteixen en l’actual context amb solucions desfasades. Calen noves idees i propostes noves. I les vostres no ho són.—

Hem restat en silenci. Els dos ja hem dit tot el que volíem dir. Jo me l’he quedat mirant, esperant la seva reacció. He notat que vacil•lava, ha tingut uns instants de dubte i ha mirat el rellotge del seu mòbil... —Ostres! Com passa el temps. Me n’hauria d’anar. La conversa ha estat molt interessant i li agraeixo les seves paraules. No les comparteixo, és clar, però la veritat és que em fan pensar i, qui sap, si hauré de replantejar-me algunes coses. En tot cas ja ho discutirem en un altre moment, si li sembla bé.—

—D’acord. Avui només hem posat el teuler d’escacs i hem col•locat les peces. Tot apunt, doncs, per jugar la partida, si és que hi estàs disposat.— La resposta ha estat contundent... —I tant que si!— L’he vist marxar tot convençut i decidit a canviar el món. He sentit enveja i llàstima.

Enveja, perquè encara és capaç de confiar en el poble, perquè el seu esperit jovenívol s’està forjant en la il•lusió, perquè defensa uns ideals utòpics, perquè encara és una ànima càndida i crèdula, perquè encara no ha estat maculat per la cruesa de la condició humana i la seva realitat. És per això que sento enveja.

Llàstima, perquè més tard o més d’hora prendrà consciencia que el món que vol canviar i transformar, serà el món que potser el canvií i el transformi a ell. Perquè comprovarà que el poble és voluble, interessat, poruc i volàtil; que alguns ideals no són altra cosa que fantasies i que la utopia només és això, una utopia, un ideal irrealitzable. Comprovarà com les contradiccions, les febleses i els interessos de la condició humana anorreen les persones, els seus valors i principis. I veurà que només alguns éssers excepcionals han estat capaços de convertir el seu ideal en realitat.

Potser aquest noi sigui una d’aquestes persones excepcionals. Tant de bo!

Comentaris

  • Somiatruites?[Ofensiu]
    Frederic | 05-09-2016

    Potser sí que sigui un somiatruites, que alló que planteja sigui utòpic, però la utopia
    és el motor de la història. Segurament no cal ser un personatge excepcional, petites utopies dutes a terme per persones normals han provocat canvis que han esdevingut significatius en el progrés col·lectiu.

  • Pura actualitat[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 28-08-2016 | Valoració: 10

    No puc estar més d'acord amb tu. Actualment n'hi ha un munt que tot ho idealitzen i després, paf ! la clatellada de la realitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

154 Relats

279 Comentaris

104918 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com