Ens fem grans

Quan va obrir els ulls es va trobar presonera. El primer impuls va ser el de fer in crit. Va ser un crit llarg i profund, com el d'un gos prop de la mort. Li va començar a l'estómac, va anar pujant pels pulmons, la tràquea, el coll, per un instant li va inflar les galtes i va acabar sortint com una explosió vibrant, amb un timbre agut i penetrant. El só va omplir tota l'habitació. Esperant trobar la sortida, anava xocant d'una paret a un altre.
L'habitació on es trobava era polida, regularment quadrada i amb les parets llises i encalades. Estava totalment buida, sense cap obertura al exterior, però plena de lluminositat. Gens de pols en l'aire.
El que va començar sent un crit es va anar convertint en un ressò finíssim, retornant al cos d'on feia pocs instants havia sortit.
Va tancar els ulls i s'endugué les mans al rostre. Uns rierols de llàgrimes li baixaven amagats rera les mans. De genolls al terra i amb un lleu moviment del cos, es va quedar plorant força estona. No feia cap més soroll que el d'un murmuri llarg, opac i amarg.
Si hagués hagut algun ull observant aquell moment hagués dit que resava.
Fins feia poca estona la presonera era l'Elena Piqué, de cinquanta dos anys. Treballava "ocasionalment" en un taller de confecció des de feia més d'any i mig. Va començar per omplir el temps lliure que l'emancipació de la prole li havia deixat, i van acabar, el seu marit i ella, ( perquè naturalment era casada), depenent d'aquells diners.
- Què potser estic sola aquí? - De les parets va tornar a ressonar la veu - …estic sola aquí?... - Va rebre la seva oïda.
- Què significa això! Què m'esteu fent! - …això…m'esteu fent… - Van contestar les parets.
Se li va encendre la cara. De desacostumadament pàl·lida es va convertir en roja de ràbia,. Va començar a concentrar la força en els seus punys i a escometre'ls contra les parets de color blanc esmorteït: amb les mans tancades, amb el cap, amb els genolls.
- Vull sortir d'aquí! Traieu-me d'aquí! És que potser ningú em sent? - I, efectivament, ningú la sentia.
Va tornar a caure de genolls a terra. I altre cop va tancar els punys però ja no plorava. Li sagnaven les mans i tenia tot el cos adolorit i ple de blaus.
Va mirar les parets amb ulls interrogadors, Amb les mans obertes acariciava els murs alts i nets. Volia entendre'ls, i poc a poc es va endinsar en un són profund. I va somiar.
Estava banyant-se en un mar càlid i salat, en un clar de lluna. La nuesa del seu cos l'amoïnava i sorprenia al mateix temps. Es va estirar sobre la sorra i amb una dolçor que potser sols les dones saben tenir, es va anar resseguint amb les mans els dits dels peus, les plantes, els turmells… Les dues mans, dreta i esquerra, es van estrènyer amb força, com si comencessin a estimar-se, reconeixent-se llunyanes i inseparables, va anar coneixent-se el seu cos com a cosa seva. Fins que la lluna es va quedar pàl·lida mentre que de l'horitzó emergia el disc majestuós del sol, per descobrir impúdic, la seva nuesa. La marea anava pujant fins a banyar-li la totalitat del seu cos. I era feliç de trobar-se submergida en la bellesa d'aquell instant.
Quan es va despertat seguia en la mateixa presó ara ja coneguda. Es va aixecar i va comprendre que no servia de res cridar.
Poc a poc va buidar sobre el terra el contingut de la seva bossa de mà: un mocador vermell; un llapis d'ulls; un pinta llavis; una llibreta petita; un bolígraf; l'agenda de butxaca; una xocolatina; una llima d'ungles; una ampolleta de perfum; el porta monedes; una caixeta d' ombra d'ulls, combinació blau i violeta; una altre de coloret per les galtes.
Va quedar el terra ple de coses, com una parada de mercat en espera d'un ocasional comprador.
Tenia gana. El rellotge de polsera estava parat. Marcava les cinc.
- Merda! Quan temps fa que estic aquí?. Molt, segur.
Probablement aviat vindran a buscar-me.
Aquest nou pensament la va fer riure, potser de desesperació. Asseguda en un angle de l´habitació, després de menjar-se la xocolatina, va començar a embellir-se el rostre amb el maquillatge. El reflexa dels sues ulls en el mirall reflectien la desesperació Però feia temps que no és trobava tan bonica com en aquell dia. En veritat es va agradar a ella mateixa.
- És veritat que ja no sóc jove. - Parlava a les parets caminant pausadament en cercles per la cambra. - No puc tenir la semblança dels vint anys, però tot i amb això sóc bonica! Què importa que ningú m'ho digui! Ben pensat aquí tampoc hi ha ningú per poder-m'ho dir. No sóc jo prou dona per dir-m'ho a mi mateixa?
Anava a buscar la seva imatge en el mirall quan la va assaltar un altre atac de ràbia. Va llençar el mirall contra la paret que, amb el sonar d'un lleu "dring", va caure esmicolat en mil trossos a terra.
- No tenia d'haver fet això. No condueix a res trencar el poc que tinc..
Va seguir amb la mirada trista tot el que havia estès al terra.
- Encara tinc masses coses i cap útil.
Es va posar perfum als lòbuls de les orelles, a la nou del coll i al front.
Van començar a fer-li soroll les tripes. Va tornar a asseure's en un racó tot mirant les fotografies a l'agenda. En la primera que va treure estaven retratats ella i el seu marit. Era de feia pocs anys, va haver de demanar-li molts cops que es fessin aquell retrat, aparentment sense cap finalitat. Les llàgrimes li van sortir dels ulls finíssimes. Li agraïa molt en aquell moment d'haver-lo fet, a més a més com a nuvis enamorats.
- Què potser ja haurà tornat a casa? S'haurà estranyat de no trobar-me. Segurament m'estarà buscant. O potser no? - Pensava en el seu marit.
A ella li agradava treballar al taller. Allí tenia ocasió de parlar malament dels homes. Dels homes en general, clar, perquè l'home propi sempre és el millor per una dona. Les ofenses es perdonen o al menys, en públic, es revesteixen amb l'eterna paciència de l'amor.
- Potser avui tampoc a vingut a sopar? Però quan vagi al llit veurà que no hi sóc i començarà a preocupar-se per mi.
Les cabronades dels homes, deien ella i les seves companyes al taller en broma.
Perquè les dones acostumades al matrimoni saben que poden tenir el que vulguin, salvant les pròpies limitacions econòmiques, quan hi ha un vertader amor. Només s'ha de saber demanar en el moment oportú i fer servir la consciència de que són, al cap i a la fi, quasi imprescindibles. A la fi entenia que el seu matrimoni no havia anat tan malament: Ella tenia de que queixar-se i ell també.
Va treure lentament la fotografia dels seus fills. Era més antiga.
- Són macos els fills quan són petits. - Va pensar i ja no plorava. -cuan són petits encara se'ls pot manar. Et sens creadora d'un món. I et pertany tan poc!
Sempre havia procurat manar allò que els agradava fer. Quan són grans és diferent, desagrada veure que tenen voluntat pròpia, que res té a veure amb la de la mare. Aquest diumenge havien d'anar a dinar amb la filla gran.
- Ella segur que també amb buscarà. Només que tingués una idea d'on estic...- Continuava parlant sola.
- I si em moro de gana? Potser quan algú arribi ja hauré mort de gana
Va agafar la llibreta i el bolígraf i va escriure una nota.
"No sé de quina manera he arribat fins aquí. Si em trobeu morta perdoneu-me del mal que hagi pogut fer. Jo per la meva part ja he perdonat a qualsevol que pogués tenis un deute amb mi. Si em descuido d'algú que ara no em vingui a la memòria, que es senti inclòs també, que jo, sense recordar-me també el perdono. Que és dur sentir que una ha de morir-se en soledat, més encara si ho de fer amb remordiments. I d'això que m'està passant, d'aquesta presó estranya, no sé ha qui he de culpar, però també el perdono."
Va deixar d'escriure, i encara que hagués hagut de plorar, va riure fluixet. Va pensar que, encara que em pocs estudis, no feia tan mala lletra. Va pensar que per la conta que li portava a qui trobés aquella nota bé podria esforçar-se a entendre-la. Tant de bo fos el seu marit.
Va deixar el paper al terra, es va pentinar els cabells i va tornar a posar-se perfum. Aquest cop també als canells, als turmells i als genolls.
- M'agrada estar sola. - Es va dir per ella mateixa. - He passat tota la vida patint, intentant que els meus fossin feliços, ara potser em toca a mi de ser una mica feliç.
Es va allisar la roba amb delicadesa femenina, es va asseure en un racó i es va sumir en un son profund.
Somiava que caminava entre la gent com pel mig d'un bosc frondós, que mirava les dones i els homes que es creuaven al seu pas. Veia arbres i flors i veia la tendresa de la llum del sol que ho envoltava tot.
I es sentia molt bé gaudint sola de la bellesa d'aquell instant.