Embús

Els cotxes avancen poc a poc, cada un al seu torn. Deixo el fre, aixeco el peu de l'embragatge, avanço uns pocs metres, i paro. Així ho faig jo i ho fan tots els conductors. És tard, com que és hivern ja no hi ha llum i tothom frisa per tornar a casa. Però hi ha cua. I curiositat… Veig les sirenes uns centenars de metres enllà, ja m'ho sospitava: un accident. Almenys sé que quan hagi passat les sirenes, el trànsit tornarà a fluir sense problemes, però encara haig d'arribar-hi. Els minuts es fan llargs i continuo avançant a cop de pedal, en una conducció avorrida que ni la música pot solucionar. Només veig els llums dels cotxes de davant, plens de conductors plens de tedi, com jo. I les sirenes al fons, blaves i ataronjades, policia i ambulància.

No hi ha gaires distraccions i acabo de sortir de la feina, a més, tinc el cervell mandrós. Alço els ulls i veig les sirenes més a la vora, ja puc veure els cons que la policia ha posat per aïllar l'accident, però encara no veig què ha passat. El del meu davant també mira, i el de l'esquerra. Repeteixo la mateixa operació mecànica per avançar uns pocs metres una vegada, i una altra, i una altra…Ja veig els cotxes de la policia i l'ambulància. Els agents han tallat mitja autopista, però es veu tot. Avanço més, però no miro endavant, miro l'accident. Són dos cotxes, un ha xocat contra la tanca de la via i l'altre l'ha envestit pel darrere. Destrossats.

Ja no miro la carretera, gairebé hi sóc i avanço d'esma. Em concentro en l'espectacle. Sembla que ja s'han endut algun ferit, però veig un braç que penja del cotxe que ha envestit el primer. Així que m'hi acosto, ho veig millor, i avanço poc a poc per veure-hi tots els detalls. El braç és d'una noia jove, tacat de sang, duu polseres. Quan passo més a la vora, li veig el cap enfonsat damunt el volant; ja no li fan cas, és morta. El té tort cap a la dreta duna manera estranya, i em mira. Els ulls oberts, sense vida, es claven en els meus. Era bonica, de pell molt blanca, cara agradable i pit generós però ferm. Ara té una ganyota estranya a la cara que la deforma. Li surt sang de la boca, que potser també havia estat bonica però ara sembla un remenat de carn i dents mal posades.

Un clàxon em fa adonar que m'he quedat aturat, i avanço uns quants metres de cop. L'altre cotxe no es veu tan bé, però mentre hi passo a la vora treuen un cos petit del darrere, embolicat en una manta isotèrmica d'aspecte metàl·lic. Només veig un peu que penja, desmanegat. Deuria tenir nou o deu anys.

I ja no n'hi ha més, policies feinejant i un que m'esguarda amb les ninetes fixes mentre ho observo tot. No sóc l'únic, tots els conductors tenen el cap girat, tots ho mirem amb una barreja de curiositat, fàstic i atracció. La sang sedueix, la pena arriba més tard. Avanço i me'n vaig a sopar. Miraré una pel·lícula i a dormir; les notícies no, em molesta veure morts de gana i desgraciats mentre menjo.