Hi ha dies que voldria sentir la suavitat freda d'un AK-47

Hi ha dies que voldria sentir la suavitat freda d'un AK-47. Especialment quan s'acosta Nadal. És sobretot llavors quan desitjo, cada vegada més, matar. Comprar em posa frenètic, però encara més quan la gent és imbècil. Quan vaig al supermercat, em trobo tots els exemplars que voldria caçar. Només obrir la porta ja respiro l'aire viciat de frustració i mala llet, i a dins res millora. Amb el carro a les mans em trobo una dona gran que remena les ampolles de llet mirant dates de caducitat. Al cap de cinc minuts d'esperar li demano que s'aparti, però no ho fa fins que li dic que tregui el seu cul immens del mig del passadís.

Però no és l'única; tot el temple del consum està esquitxat de desgraciats que no s'aparten, que m'empenyen i que intenten saltar-se la cua. Els mataria. És llavors quan voldria sentir el metall d'un AK-47 entre les meves mans. És un subfusell que ja no està de moda, però és fiable i no s'encalla contínuament com els M-16 que els americans feien servir a la Guerra del Vietnam. Faria ballar tot el supermercat al so del plom i la pólvora cilíndrica. Sé que gaudiria enfonsant ulls a cops de culata o destrossant els òrgans interns de la caixera introduint-li el canó de l'arma per qualsevol dels dos orificis d'entre les seves cames. Encara li agradaria, però voldria veure la seva cara d'agonia quan disparés un sol tret. Al nen rapinyaire de deu anys que crida com una truja per aconseguir el que vol, el deixaria viu: amb un tret a cada articulació.

Amb segons qui preferiria mètodes més... manuals. Una destral o un tallant de carnisseria han de fer el fet. Algú es pot imaginar el plaer de sentir el so d'un crani enfonsant-se? Sobretot si és el del punki de merda que sempre demana a la sortida del supermercat. Però aquest segur que ni ho notaria, ja fa temps que algú el deu haver lobotomitzat.

Necessito sentir la seva sang, la sang dels imbècils. Res de matar de lluny amb mira telescòpica, jo vull notar l'olor de pixat quan vegin que m'hi acosto, vull veure les seves cares desencaixades de por, vull sentir els seus crits d'agonia.

Llàstima de les parets blanques que m'envolten, de la meva ment emboirada de pastilles, dels ulls estèrils que m'observen. El dia que, per descuit, em treguin la camisa de força, sentiran el pes de les meves aficions. Enyoraran l'enteresa dels seus cossos esquarterats. Però jo, per fi, podré passar un Nadal sense bates blanques. Un Nadal repatint trets.