El camí de la por. El referèndum de 1978 sobre la constitució espanyola a 'El Correo Catalán'

La constitució del 1978, encara plenament vigent, va ser la constitució de la por. El 1978, la dictadura franquista -i fins i tot la Guerra Civil (1936-1939)- encara era molt present a l'imaginari col·lectiu, tot just feia tres anys de la mort del dictador. La violència d'ETA per davant de tot però també la de grups revolucionaris d'esquerres i independentistes com Terra lliure (encara que ja li quedava poc) que volien un canvi radical de la societat i la política, es compaginaven amb l'abús de la força dels diferents cossos policials i els atemptats i amenaces de col·lectius d'ultradreta. La violència estava a la portada dels diaris cada dia, i no com ara, que moltes vegades parlem de violència en països llunyans, les notícies sobre atracaments de bancs i joieries per part de delinqüents comuns anaven acompanyades per titulars semblants provocats per grups polítics armats que es volien finançar. Això es pot veure clarament en el cas de ‘El Correo Catalán' durant la setmana del 2 al 9 de desembre del 1978 (els dies previs i posteriors al referèndum): les notícies de portada són totes sobre política, atemptats d'ETA o successos criminals. La tensió es respirava -i es llegia- a totes hores, el propi ‘Correo' n'anava ple cada dia. I aquesta tensió marcava la vida política. Una vida política tocada per la por a aquesta violència, pel pànic a un trencament com el del 1936.

El Corro Catalán ja es troba en un clar declivi que havia començat amb la marxa del director Ibáñez Escofet; quan el diari va passar d'una òrbita carlista i tradicionalista a una tendència catalanista de dreta moderada, el ‘Correo' ja havia començat una llarga agonia que acabaria el 1985 amb el seu tancament. El 1974, Fomento de la Prensa Tradicionalista SA passa a l'òrbita de Banca Catalana, controlada per Convergència Democràtica de Catalunya i Jordi Pujol. Però el declivi es va veure agreujat amb l'aparició d'un diari nou el 1976, un diari catalanista i en català: l'‘Avu'i. I és enmig d'aquesta davallada que es situa el referèndum de la constitució, quan el diari conservava un tiratge d'uns 60.000 exemplars però una difusió d'uns 45.000 números segons l'OJD.

Així doncs, el 1978 El Correo Catalán presentava una visió del referèndum de la constitució molt semblant -per no dir idèntica- a la què en tenia Convergència Democràtica de Catalunya; s'havia d'aprovar fos com fos. Això es pot comprovar en totes les editorials entre el dissabte 2 de desembre i el dissabte 9 del mateix mes, en què es fa èmfasi contra les abstencions o el vot negatiu. En tot moment es menyspreen els grups que demanen l'abstenció per considerar-la una opció poc valenta, còmoda i contrària a l'esperit de la democràcia. Així, les editorials i articles d'opinió del diari reconeixen més valentia als grups polítics que reclamen un no a la constitució però alhora titllen aquesta postura com a perillosa. Per ‘El Correo Catalán', Xirinacs s'ha convertit en un personatge tant perillós com la ultra-dreta, i Heribert Barrera és un il·lús que no és capaç de veure les conseqüències dels seus actes. De fet, les crítiques als sectors d'esquerres i independentistes que reclamen un no a la votació del referèndum, són constants i majoritàries: es critica més a l'extrema esquerra que als sectors que voldrien continuar amb el franquisme i també busquen el no.

I tot això és per la por. Segons l'editorial del diumenge 3 de desembre de El Correo Catalán, titulada ‘¿Qué va a pasar?', un triomf del no hauria de dur a una situació de trencament, de divisió de la societat, semblant a la que va causar la guerra del 1936. I en culpen a les esquerres per no adonar-se de que podrien provocar un altre conflicte. ‘El Correo Catalán' utilitza l'argument de la por, la por a una nova violència, a una altra dictadura que mantingui el país a l'ombra durant una llarga temporada altra vegada. I és amb aquesta postura que aquest diari i la majoria de sectors polítics reclamen el vot a la constitució. Tots ells reclamen el vot de la por. Es mostren d'acord en què la constitució no és bona, perquè s'ha de fer ‘entre tots', per consens i s'ha de trobar el punt mig; però en realitat deixen veure que aquest punt mig és l'única solució perquè l'antic bàndol franquista no es reveli altra vegada.

D'aquesta manera es va voler mobilitzar el vot de la por el 1978, i les circumstàncies hi eren favorables: la violència política i comuna que apareixia assíduament a les portades dels diaris hi va jugar a favor, i el record de la guerra i del franquisme encara eren molt presents. Així doncs es va aprovar la constitució de la por, però aquell text encara és vigent avui en dia. Ara, la violència política no és tant present en les nostres vides, sembla que l'amenaça d'un retorn a l'anterior règim és inviable i no hi ha cap sensació de "trencament" de la societat catalana i espanyola. Per tant, no hi ha cap raó per no canviar un text que es va aprovar amb por i presses, no cal mantenir una norma que està descontextualitzada. Ara ja es pot pensar en un nou text que no sigui fill de la por.