Els pernils penjats

Vaig baixar al soterrani guiat per una olor molt forta. La coberta de fusta va fer un xerric de mil dimonis a l'aixecar-se, i vaig haver de travar un pal d'escombra perquè quedés oberta. Al moment va pujar un baf nutritiu i salat i em vaig precipitar a baixar esgraons. Aquella escala estava construïda amb els peus: cada esgraó tenia la seva alçada i s'havia d'anar amb peus de plom per no caure avall amb el cos fet un blau.

L'olor era exagerada, però la fosca em va intimidar per alentir el pas. Un cop avall ja no m'hi veia gens, o sigui que vaig remenar la butxaca per treure l'encenedor. Em vaig trobar envoltat d'un exèrcit de pernils penjats l'un al costat de l'altre, penjats amb cordills i ganxos, penjats a l'engròs i sense traça. No sé pas quants n'hi podia haver: la flama no donava per a tant. Vaig tafanejar pels corredors que s'obrien entre fileres mentre ensumava aquella olor com un posseït.

La llum de l'encenedor era fluixa, però em sembla que molts pernils encara estaven sangonosos i vés a saber quants dies necessiten per assecar-se. No gaires, vaig pensar, perquè allà a sota una altra cosa no, però feia un fred eixut i somort com si tinguessin presoner tot el mes de gener. Costava respirar i tot. I aquella olor salada.

No li sabria dir quants pernils eren: a cada filera n'hi havia uns quinze o vint, o potser més. N'hi havia massa i era impossible que una sola família en guardés tants. Però jo ni hi pensava: només me'ls mirava atònit, com si fossin estalactites o joies minerals, de pell roja i aspra, amb els unglots negres i gruixuts mirant amunt, amb la flama de l'encenedor dibuixaven ombres allargades al sostre que no s'acabaven mai.

La flaire d'embotit sec es podia mastegar, i al final la fam em va perdre. Vaig desar l'encenedor i vaig allargar els braços per despenjar-ne un a les palpentes. Tot anava molt bé fins que vaig notar, i encara les mans em fan un formigueig quan ho explico, un tacte cabellut, una melena estarrufada contra el terre. Em vaig esglaiar i vaig cercar desesperadament l'encenedor que havia abandonat: el tenia arran de peus. Vaig rascar dues i tres vegades la rodeta i al final es va encendre.

Eren cabells de dona. Un cos de dona mort i sec, penjat cap per avall. Estava lligat pels turmells i, per sort, em donava l'esquena. Vaig prémer l'encenedor més fort encara, perquè res em feia tanta por com tornar a les fosques. Vaig resseguir aquella filera, i tot eren cadàvers: homes i dones, joves i vells, i encara alguna pobra criatura.

Tots penjats, penjats cap per avall com si s'haguessin mort de tenir tota la sang al cap. Vés a saber : estaven sencers, ben assecats, i encara que no corria ni un bri d'aire n'hi havia algun que es gronxava molt suaument, escombrant amb els cabells el terre glaçat del soterrani.

Tots aquells cossos morts, barrejats entre els pernils, em donaven l'esquena i em vaig convèncer que no devien tenir cara i ulls. Només eren tristes secallones, amb els braços suspesos i la pell morta arran dels ossos. Començava a notar que el fred del soterrani també em volia assecar a mi, així que em vaig obrir camí entre pernils humans i despulles d'embotit fins a trobar el raig tènue de la sortida.

Vaig pujar a corre-cuita els esgraons i, panteixant encara, vaig retirar depressa el pal d'escombra per tancar ben tancat. Per les escletxes de la fusta freda encara s'escapava l'olor salada i carnal.

Quan anava a girar cua vaig notar una mà fornida a l'espatlla. Era l'amo. Em va allargar un plat fondo amb talls de pernil salat i em va dir: en vols? Li vaig contestar que no em venia de gust, però que moltes gràcies igualment.