Els capellans militars al Sahara espanyol

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

Jo que venia d'un poblet on la religió era part consubstancial de la vida (m'imagino que com la major part del país en els anys 60), i on el capellà era pràcticament l'eix central de la població, per sobre de l'Alcalde inclòs, enfrontar-me al mateix personatge però ara revestit d'autoritat militar va fer que la meva rebel·lia cap aquest capítol de les imposicions de l'època es mostrés particularment virulent.
Des de feia dos anys havia pres la decisió, per raons que no fan el cas, de desempallegar-me de la religió i aquest procés no era fàcil per algú que l'havia mamat cada dia i cada hora de la seva vida. Així que trobar-me amb el "Capitán Cura" a la "mili" només va ser un potent revulsiu per acabar de rebotar-me a tot el que fes pudor d'església; església entesa com a religió, perquè sempre m'han agradat les esglésies i encara ara hi entro pel que tenen d'art, de pau o per escoltar música.(també pels casaments i enterraments). Aquest sentiment era també més o menys compartit pels meus amics del moment: l'Estatuet, l'Esquius i el Parellada. D'aquí que fóssim molt crítics amb l'actuació del nostre "Cura-Capitán" i aprofitéssim les misses obligades del Diumenge per escoltar amb deteniment els seus sermons i posteriorment, de forma anònima però respectuosa, li enviàvem les nostres crítiques i opinions amb missives que mai van ser contestades, tot i que el desafiàvem a comentar-ho en la següent missa.

Un altre de les coses que amb relació als capellans militars se'm va quedar gravada va ser el comentari fet per l'esposa d'un oficial del quarter. Jo donava classes a la filla d'un oficial al seu domicili particular a les tardes. Era una activitat molt mal pagada, que hauria d'haver fet vergonya a qualsevol ciutadà però que en el context militar i a El Aaiún ningú gosava discutir. Jo tampoc, doncs l'al·licient més gran per a mi era trencar la rutina quarterera i fer quelcom diferent. Tinc que reconèixer que aquesta activitat m'ajudava molt doncs em relacionava amb gent sense uniforme i em recordava el mon que havia deixat enrera. Bé, en aquest context i una tarda qualsevol, la senyora del militar i mare de la nena a qui jo donava classes, va introduir a la conversa unes frases que em van deixar perplex. Es referia amb gran reconeixement a la tasca que desenvolupaven els capellans-militars envers nosaltres, joves desemparats i mancats de recolzament, orfes de les nostres famílies, necessitats de religió, etc..i que gràcies a la labor d'aquests capellans abnegats podíem resistir i no donar-nos a la desesperació. Jo ho anava escoltant i em costava assimilar el que deia la bona dona perquè en paral·lel la meva ment projectava altres imatges. Unes imatges compostes de les llargues esperes formats sota el sol saharià al pati del quarter esperant el capellà que havia de dir la missa, mentre aquí i allà queien desmaiats els que no podien aguantar. Llargs sermons on l'oficiant no tenia més remei que veure com defallien alguns joves, un darrera l'altre, a les files, davant seu. Veia la indiferència que mostrava el nostre capellà a qui pel seu estatus militar de Capità se l'havia de saludar militarment de forma obligatòria per tots nosaltres. Veia els casos de nois amb depressions i atacs d'histèria causats per no superar la situació i que eren atesos pels serveis mèdics però no pel capellà… i veia més coses mentre escoltava la senyora.
Aquesta imatge se'm va quedar per sempre més gravada a la meva ment, i tot i que han passat molts anys des de que vaig fer la mili, és de les imatges vívides que de tan en tan em venen a la memòria .


Joan A. Feixas Colomer


El AAiún, 1968

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: