Neteja de la vaixella

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

Una de les coses que més pot sorprendre, no ja a les persones que ho llegeixin al acabat d'estrenar Segle XXI, sinó a les persones que al 1968 s'estaven còmodament instal·lades a la Península, era la forma en que es netejava la vaixella al campament de reclutes de l'exercit espanyol instal·lat a la platja de El Aaiún, a uns 20 km. d'aquesta ciutat.
Fer-ho amb aigua estava totalment prohibit. Cada soldat, de forma individual i al acabar cada àpat, tenia que netejar plats i coberts amb la sorra del terra que més li agradés. Era doncs natural als voltants del menjador un desplegament de joves soldats acotats al terra refregant una i altre vegada la sorra contra els estris fins que lluïen.
El mateix tenien que fer els soldats que per estar de servei n'eren responsables aquell dia dels estris de la cuina. Es a dir, amb la mateixa sorra d'un dia i un altre (sort que al desert això no era cap problema), tenien que netejar les olles, paelles, peroles, cullerots, etc. fins a treure totes les restes de menjar. Bé, és un dir, perquè era freqüent trobar a les cantoneres de les olles a l'endemà restes de sorra barrejades amb menjar que passaven a formar part permanentment de la dieta quarterera. Això sí, només arribar al campament tothom era vacunat contra totes les infeccions conegudes, i la veritat, salvant algun cas de cagarrines, pocs eren els que tenien problemes estomacals; també tinc que mencionar que una minoria mai es va acostumar a aquesta situació i no menjaven del "ranxo".
En el menjar, i 365 dies a l'any, la sorra hi era present de qualsevulla forma, doncs al Sàhara bufa durant el dia l'Allisi que l'escampa permanentment per sobre de tot, enganxant-se amb facilitat al menjar preparat. Així vaig prometre'm a mi mateix que mai més protestaria perquè les escopinyes tinguessin algun gra de sorra.
Joan A. Feixas Colomer
El AAiún, 1968

Comentaris

  • vaixella a la sorra[Ofensiu]
    donablanca | 20-04-2005 | Valoració: 10

    aquest com els demés relats de la mili són fascinants.sobre tot per totes aquelles que per causes de la propia natura no ens van obligar a anar-hi
    la teva forma senzilla d'explicar-ho també.
    la reflexió final també.