Construïnt filats de pues

Transcorreguda més de la meitat de la "mili", a finals del 1968, vaig decidir aprofitar els quaranta dies de permís que tenia qualsevol soldat destinat al Sàhara. Una vegada triada la data vaig comprar el bitllet d'avió, la qual-cosa havia comentat amb el capità de la Companyia però sense especificar d'una manera clara que li demanava permís per fer-ho de forma tan concreta. El cas és que quan va arribar el dia de marxar el Capità no hi era, doncs havia sortit cap a l'interior del desert i no tornaria fins al cap d'uns dies. Al seu representant el vaig convèncer de que tenia l'autorització del Capità i sense més gestions me'n vaig anar a casa els pertinents quaranta dies.

El problema , tal com es podia esperar, va explotar a la tornada, doncs el Capità Prieto no podia passar per alt que jo havia jugat amb mals entesos, tot i que les nostres relacions eren bastant cordials. El càstig va consistir en enviar-me amb un equip que ja feia dies treballava en la construcció d'un tancat de filferrada per aïllar una zona de mines i evitar que la gent civil es fes mal.

Aquests camps de mines dataven del 1958 per protegir la ciutat de El Aaiún dels atacs dels Saharuis, com ja s'ha explicat en una altre de les historietes, i la construcció de les filferrades al seu voltant es feia necessària degut a l'inconfessable pèrdua dels plànols militars on s'especificava , com era ordenat, la situació de cada mina.

Bé, doncs, en aquest context vaig incorporar-me a l'equip que construïa les filferrades.

Excuso dir la poca gràcia que em feia deixar la meva còmoda feina de Caporal Furriel al Quarter per la de treballar sota el sol Saharià i sobre la sorra del desert, però era el resultat de la meva entremaliadura.

L'enfoc a la nova feina podia ser doble: resistència per la meva part i carregar amb les conseqüències , o col·laboració total (vaga a la japonesa) , i veure que s'esdevindria. Vaig adoptar aquesta última alternativa i vaig començar a construir filferrades a una velocitat i sistemàtica que va posar de manifest que l'equip no estava preparat pel ritme que jo els exigia. En definitiva, al segon dia de ser-hi, el Caporal de l'equip es va encarregar de convèncer als superiors de que aquella feina no era convenient per a mi i em varen tornar al Quarter.

Amb tot vaig acabar perdent la meva antiga feina de Caporal Furriel, però ja no quedava gaire "mili" i la situació estava ben dominada.


Joan A. Feixas Colomer



El Aaiún, 1968