irreverència

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

De tothom es conegut que a l'exercit la disciplina, l'ordre, l'obediència, etc.. son aspectes de capital importància i sobre els que es sustenta l'autoritat. Només sota una fèrria submissió, en cap cas posada en dubte, es pot entendre que persones, en principi normals, obeeixen determinades ordres que emanen de gent quina única força consisteix en unes insígnies enganxades a la solapa. I això, als anys 60, estava portat a extrems ara inpensables. Doncs bé, en aquest context hi érem tots els de la meva "Quinta" i en especial l'amic Estatuet. L'Estatuet era un professor de Literatura que havia nascut i vivia a Monistrol de Montserrat i que donava classes a l'Escolania del Monestir. Era un noi d'estatura mitjana, pel roig, amb bigoti i fumeta de caràcter.
Així com jo era al Sàhara pels designis de la providència, (m'havia tocat per sorteig), l'amic Estatuet i altres també com ell, com també l'amic Farrés de Sabadell, eren al desert castigats amb aquell destí obligatori perquè havien estat fitxats a la Universitat com estudiants conflictius. Això feia ja que la seva actitud fos un tan diferent de la dels soldats de Lleva que hi érem per loteria.
De l'amic Estatuet explicaré doncs un parell d'historietes que defineixen el seu caràcter.

A quasi tothom que declarava ser estudiant al arribar al Sàhara, el feien automàticament Caporal ( de segona , eh!), i aquest va ser el cas de la major part del grup d'amics que vàrem formar al Quarter de Zapadores de El Aaiún entre els quals hi havia l'Estatuet. L'arma reglamentària dels caporals era un sub-fusell, que era una arma curta amb la culata de ferro plegable i dotada de la corresponent corretja per penjar-la a l'espatlla. Per altre banda, el nostre Quarter era una agrupació de barracons alineats a cada costat d'un pati que devia fer uns 200 metres d'ample per uns 400 de llargada. En aquest marc i un dia qualsevol de la nostre "mili", l'Estatuet tenia que anar des de el seu barracó fins al cos de guàrdia situat al inici del pati, a uns 200 metres. Sense que hi hagués una explicació prèvia va deslligar d'un cap la corretja del sub-fusell, el va tirar a terra i l'hi va començar a parlar com si fos un gos; i d'aquesta manera , i amb molta tranquil·litat, va travessar el pati arrastrant l'arma que anava rebotant aquí i allà , a ple dia , amb tothom circulant, i va aconseguir arribar al cos de guàrdia sense que ningú li digués ase ni bèstia.

Mai podrem saber si algun militar ho va veure, i si ho va veure perquè no li van dir res, doncs el càstig hauria estat molt fort per l'afronta a l'autoritat que aquella acció representava. Aquesta gesta de desafiament restarà sempre més en els misteris de la conducta humana, doncs la probabilitat de fer-ho sense cridar l'atenció era infinitesimal.

La segona historieta que vaig presenciar personalment va ser en el transcurs de una reunió entre el Capità i altres comandaments de la nostre Companyia. El tema en discussió era la construcció d'una nova cantina i el Capità formulava diverses idees de com ell ho veia. Això passava a l'oficina de la Companyia i en presència dels soldats que fèiem labors administratives, entre els quals s'hi trobava el meu amic Estatuet. En un moment donat, un dels soldats, i de una forma ben natural, va llençar una opinió sobre l'últim comentari de la tertúlia. Una súbita reacció de l'Estatuet ens va sobresaltar a tots. Es va llençar pràcticament sobre la figura del Capità i amb grans gestos i esbufecs, com si s'hagués tornat boig, li deia: "Capitán, ¡ un soldado que piensa !. ¡ Los soldados no piensan , sólo obedecen, mi Capitán ! I d'aquesta manera i amb frases més o menys semblants va continuar esgarrifant-se de la conducta del soldat d'una forma teatral i exagerada. Tots ens vàrem quedar astorats, inclosos els militars de carrera, però al cap d'uns segons tots els soldats ens miràvem al Capità per veure quina reacció tindria davant de la explosió de l'Estatuet. Per mi era clar que el militar lluitava interiorment per descobrir fins a quin punt allò era una burla,(per nosaltres no hi havia dubte), o era de veritat. A la fi el Capità va optar per desentendre's, com si no ho hagués sentit, i va acabar la reunió en dos minuts per trencar amb la tensió que s'havia creat a la oficina. Quan els militars varen ser fora no poguérem aguantar més i vàrem esclatar en sorolloses rialles.

Joan A. Feixas Colomer
El Aaiún, 1968


P.D..- No fa gaire vaig fer gestions per comunicar-me amb el meu company de "mili" Estatuet trucant a l'Ajuntament de Monistrol de Montserrat d'on n'informaren que havia mort. Va ser un cop fort per a mi. Descansi en pau.


Comentaris

  • quina casualitat!!!!![Ofensiu]
    Angie | 16-03-2006

    He llegit el teu relat per casualitat ..i mira per on l'Antoni era el meu cunyat. Al llegir-lo m'ha fet recordar aquella època, aleshores l'Antoni festajava amb la meva germana Mª Rosa i m'han vingut records molt agradables...jo debia tenir 11 o 12 anys. Gràcies pel teu relat era una magnifica persona i hagues estat content de llegir-lo.

  • quina casualitat!!!!![Ofensiu]
    Angie | 16-03-2006

    He llegit el teu relat per casualitat ..i mira per on l'Antoni era el meu cunyat. Al llegir-lo m'ha fet recordar aquella època, aleshores l'Antoni festajava amb la meva germana Mª Rosa i m'han vingut records molt agradables...jo debia tenir 11 o 12 anys. Gràcies pel teu relat era una magnifica persona i hagues estat content de llegir-lo.

  • quines pilotes...[Ofensiu]
    instants | 10-01-2006

    un deu pels tios inteLLigents... genial el relat i totes les històries les he llegit de cuajo...


    Brutal, subrealisme pur!!!!!!

  • irreverència[Ofensiu]
    donablanca | 01-02-2005 | Valoració: 10

    fascinants aquestes històries al sahara. valen més que qualsevol alegat antimilitarista. que rídicul pot arribar a ser un país. (els estudiants rebels anaven a l'africa castigats, com els russos a sibèria, que bèsties)I que surrealista.
    l'estatuet va morir. ho sento jo també.

  • hola calfuster[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 30-09-2004

    el meu cosi em va contar de u gos que el havien ffet caporal i quan els soldats pasaven per davant dell el tenien que saludar. va ser a Sidi Ifni. tu en saps res?
    salutacions.