El complot athisch

Al obrir els ulls vaig sentir el cop feridor d'un sol de migdia que m'obligà a protegir-me amb les mans. Amb el cap espès em vaig donar compte que em trobava dintre un tot terreny amb companyia d'altres persones que de moment no vaig reconèixer. El paisatge que veia a través dels vidres em feu palès que em trobava al fons d'una vall, rodejat de muntanyes que em recordaven els contraforts prop del mar de la costa del Garraf. No hi havia arbres al voltant si no la característica vegetació d'arbustos amb algun que altre margalló típic de la zona.
A l'esquena del tot-terreny hi havia una construcció blanca , quadrada, i amb les parets cobertes de petits mosaics de color blau, com si fos una capella al bell mig d'un abric de muntanyes, però amb un estil que no quadrava amb la situació que en feia del lloc , si és que era el Garraf com havia pensat de bell antuvi.
A mida que vaig anar prenent consciència em vaig donar compte que estava lligat de les mans, i així que els meus ulls es van adaptar a la penombra interior pogué constatar que m'acompanyaven un parell de noies abillades de festa , molt atractives, amb faccions d'estrangeres. Recordava vagament haver tingut una "festeta" amb elles, però tot era confús, i tenia com un sentiment de culpabilitat. D'alguna manera em va passar pel cap que m'havia ficat en un embolic ; que l'alcohol i potser droga m'havien fet caure en un parany del que tenia que estar atent a partir d'aquell moment si me'n volia sortir.
Al moure'm per poder veure altres indrets a través de les finestretes vaig provocar que les noies es despertessin i sense dir cap paraula, molt lleugeres, van alertar als habitants de la casa que sortiren corrents. Aquests tenien faccions d'indis de la zona d'Amèrica del Sud, Perú potser, amb el cabell molt negre i d'estatura baixa. Em van agafar i sense que intercanviessin cap paraula vaig ser introduït a la casa ràpidament i estès sobre una tarima de fusta on em van deixar completament nu i lligat de braços. Aquesta posició em permetia moure les cames i aixecar el cap però no podia desplaçar-me del lloc on m'havien fixat.
La tarima era en un racó de l'estança des d'on podia veure una ample habitació a la meva dreta, quedant oculta la part esquerra de la casa. A sobre el meu cap , girant els ulls tot el que m'era possible, podia veure una espècie de finestreta per on entrava la llum del carrer i per on intermitentment hi passaven ombres de persones que em donaven la esfereïdora sensació de ser observat.
A intervals bastant freqüents sentia drings de campanes que en els primers moments, i pensant en una possible fuga, ( era l'idea central de la meva preocupació), volia gravar en el meu cap per si em podia ser útil més endavant per localitzar l'indret.
En la primera aigua que em van donar per beure devien haver-hi posat alguna droga o substància per adormir-me, doncs quan em vaig despertar se'm va fer palès que tenia instal·lat quelcom a la boca que m'impedia parlar; que es feia molt molest doncs em provocava salivera que tenia que empassar-me tot sovint i que em provocava basques en ocasions. Un dolor creixent a les genives em turmentava.
Algú que no coneixia, abillat amb una bata blanca i amb un estetoscopi al voltant del coll, el qual em va fer pensar que es tractava d'un metge, em va explicar que estava allà convalescent d'una operació. Això ho vaig rebutjar de ple amb indignació doncs jo recordava molt bé que feia uns dies m'havia prestat voluntari per filmar una pel·lícula destinada a representar a Espanya a la Berlinale, la qual cosa consistia en registrar les proves que hauria de passar per entrar en la Secta Atisch de una forma real, tal com les passaven els propis membres a una determinada edat, només que el protagonista d'aquella ficció era jo: J.A. obrer de la Seat.
El director de la pel·lícula era en Vicente Aranda, tot i que al llarg de la filmació vaig poder veure altres Directors catalans, molt coneguts i que jo recordava de la meva època a la Universitat Laboral de Tarragona, i que també acompanyaven la filmació. Formaven part de l'equip també la meva filla Daniela i el seu company Josep.
Algú em va explicar que les proves a que seria sotmès serien tres: la primera ja havia començat i es tractava del fre de cavall que m'havien posat a la boca. Aquesta prova posava al descobert la actitud davant els inconvenients i les adversitats , a la vegada que permetia valorar en l'aspirant el seu grau de resistència al dolor.
La segona prova, que també havia començat, tot i que jo encara no n'era conscient, consistia en provocar-me diarrees amb un producte que ja havien barrejat també en l'aigua. L'objectiu d'aquesta prova era demostrar la fermesa del caràcter i a la vegada la humilitat que un ha de fer front a les misèries de la vida. Aquestes diarrees em provocaven tremendes i pudents defecacions que quedaven sobre la taula fins que algú decidia de netejar-me. En cada una d'elles, si hi havia algú de la secta al costat, recitava sempre la mateixa lletania: " Aaaaaaaah ! La podredrumbe nos purifica. " La resta de membres contestaven amb una espècie de "estribillo" que Jo mai pogué entendre.
La tercera prova consistia en acceptar que qualsevol membre femení de la comunitat podia fer-ne us sexual de l'aspirant i que aquesta acceptació era degudament valorada en el moment que tingués lloc. Durant el temps de la prova això només va succeir una vegada. De cop i volta , en un moment donat, s'atansà l'equip de filmació a la post on jo jeia i em vaig veure envoltat de cares , focus, i gent que em grapejaven, així com l'òptica d'una camera de filmar. No aconseguia identificar el personatge que feia de director, però si que m'era una cara coneguda d'algú del mon de l'espectacle. Una cara amb uns ulls enormes i sortits i un cabell llarg, negre i recargolat. Entre tot aquest embolic va aparèixer una dona rossa tota vestida de blanc, com la Marylin en la famosa escena que la corrent d'aire li aixeca la faldilla, quina cara em recordava una actriu molt coneguda de la televisió catalana que no acabava de fer-me el pes.
Aquesta va aixecar se la faldilla d'una revolada i mostrar el seu pubis nu, però a mi no em produïa cap estímul sexual; més aviat repulsió. Tot i així ella aixecà una de les cames passant-la per sobre meu i dipositar la seva vagina sobre el meu penis. Vaig sentir un contacte humit però fred que no aconseguir cap erecció. Tot i així la simulació d'ella d'un coit, i la filmació, van continuar fins que el director amb cara de boig va dir prou.
Permanentment hi havia personal mèdic que m'atenien les 24 hores del dia per controlar les meves constants. Tot i que cada dia veia passar tres cares que s'ocupaven de mi en els tres torns de una jornada, només vaig establir llaços de confiança ( i d'esperança com es veurà més endavant) amb un Infermer valencià a qui nomenava "Goldhammer". Aquest personatge va tenir un paper rellevant no solament en aquesta etapa de la filmació ( i captivitat ), si no també durant la meva estança al local de Vilafranca que ell regentava i on vaig ser transportat desprès del meu alliberament, però abans van passar encara tot un munt d'esdeveniments.
A poc a poc i en base a observar el que passava al meu voltant , es va anar obrint pas al meu cap l'idea de que no solament es tractava de filmar les proves per entrar a la secta d'una persona aliena a la mateixa, sinó que el cap dels sectaris tenia freqüents discussions amb un membre de l'equip de filmació on sobresortien paraules com diners, cobrar, final, que la merda havia entrat a la casa i que la casa es tenia que purificar, etc. que em van portar al convenciment de que d'allà només en podia sortir mort.
A la paret enganxat en un vidre hi havia un contracte signat autoritzant aquelles proves però que jo no recordava haver-ho fet. A partir de determinat moment vaig tenir la seguretat de que algú de la meva família havia signat aquell contracte per una quantitat determinada de diners que només cobrarien si la secta aconseguia un mort per netejar la casa. A la distancia a que estava enganxat el contracte m'era impossible de distingir la signatura i això era un altre dels elements que em torturaven i em posaven malalt.
A partir del moment que em vaig convèncer del destí que em tenien preparat, el meu cap es posar a treballar a pressió per trobar una forma d'escapar del destí al que la secta i alguns dels membres de l'equip de cinema, i qui sap si la meva pròpia família, per diners m' havien preparat.
També hi havia metges que les poques vegades que em van parlar em van dir que tot anava bé, la qual cosa també em desesperava doncs no sabia si pensar que formaven part del complot o era que no el sabien veure. .
Les hores transcorrien lentes entre operacions de la filmació que envaïen a vegades el meu espai i amb l'observació del que passava a l'única estança que des de la post on estava estirat podia veure.
De tan en tan sentia la presència d'algú que m'observava a traves de la finestreta que tenia sobre el cap, però quan em girava per mirar, les ombres, furtives, desapareixen ràpidament. Un calfred em corria per l'esquena en aquestes ocasions.
Decidit a sortir-me'n, em dirigia a "Goldhammer" intentant fer-li entendre que li convenia triar de quina part estava, tasca aquesta bastant difícil donat el fre que portava a la boca i que ara ja em feia molt de mal a les genives. A vegades intentava escopir-lo, cosa que aconseguia a mitges, però l'infermer me'l tornava a posar d'immediat. Amb gestos, mitges paraules i una pissarra i retolador que el mateix Goldhammer em va proporcionar, li vaig dir que els valencians eren molt vius i que tenia que donar-se compte de qui era jo i qui tenia més possibilitats de sortint-se d'aquell complot per matar-me, i aquesta valoració l'havia de decantar a prend
re partit i ajudar-me, cosa que no va semblar convèncer massa a l'infermer qui repetia una i una altre vegada "...però Joan , si tot marxa bé. Portat bé i poc a poc t'anirem alleugerant de tot això que portes."
Per tot el poble, com em va explicar un dels infermers, hi havia instal·lat uns pals de telèfon que eren la única forma de comunicar-se amb l'exterior de tota la comunitat. Cada individu portava a l'índex un didal de malla semblant a cuiro i amb una petita antena d'un centímetre de longitud el qual feia sonar una alarma sonora quan hi havia una trucada. Jo entenia que aquell didal era una forma a més de tenir-me localitzat, per la qual cosa em treia contínuament l'adminicle provocant la irritació de Goldhammer que immediatament me'l tornava a posar reprenent- me i dient-me "però Joan , no facis això, que me fotaran fora ".

Al costat de la tarima de fusta on estava estirat hi van col·locar un suport per penjar uns degotadors i alimentar-me artificialment, dons les diarrees m'havien portat a un estat d'extrema debilitat. Al cap de no sabia quantes hores de ser allà, doncs hi havia moments de somnolència i moments que em vaig adormir, vaig intentar amb el peu tirar a terra el suport del degotador per tal de cridar l'atenció d'algú, però només ho vaig aconseguir en part, i quan un infermer ho va detectar ho va recompondre de manera maldestre, la qual cosa va introduir en el meu cap encara més preocupacions.
En un moment donat (les discussions entre el representant de la filmació i que feia de cap de la secta eren cada vegada més virulentes: un per exigir el compromís pels diners pagats d'arribar al final pactat; i l'altre resistint se per la gravetat de la petició), em varen traslladar a un altre estança però sempre estirat sobre la tarima de fusta. Aquesta nova ubicació devia ser a l'esquerra de l'anterior perquè a la meva dreta hi tenia ara la paret, i la part d'estança que tenia al davant semblava la continuació de la de abans. A la meva esquerra i tenia com una cabina de vidre des d'on podia albirar a través dels vidres un despatx luxosament preparat. Al final d'aquesta cabina i ja darrera el meu cap hi havia una portella de vidre que donava a l'exterior. Aquesta portella em seguia turmentant perquè intuïa que persones furtives em seguien espiant al seu traves.
En el decurs de les hores que vaig ser allà, per davant meu passaven indiferents personatges de tota índole: des de el director Vicente Aranda, els altres directors de cinema català, personatges coneguts de cara però que no podia recordar el nom, gent amb uniformes i bates blanques i el metge de sempre.
Com que no podia parlar per culpa d'aquell maleït fre a la boca, a cada persona que posava la seva mirada sobre meu li feia senyals amb el dit índex de la ma esquerra de que s'atansessin, però la majoria feien veure que no em veien. Aquell dit que movia endavant i endarrera , de forma lenta i pausada, quasi com si tingués vida pròpia, el veia jo mateix com si no formés part del meu cos, com si fos un altre el que el movia; i la manca de resposta per part de la gent que per allà transitava em feia sentir més i més angoixat a cada minut que passava. Alguna vegada es va atansar el metge i davant els meus esforços per articular paraules de socors, la seva invariable resposta era que tot anava bé, la qual cosa em sumia encara més en la meva desesperació. Aquestes mateixes paraules repetia indefectiblement Goldhammer demanant-me que em portés bé.
En un moment donat de la filmació vaig constatar la presència de la meva filla Daniela i el seu marit Josep que també hi prenien part. La seva intervenció podia tenir una gran influència en els esdeveniments d'aquella història, o més ben dit , en el desenllaç final que a mi em semblava estar abocat. Les seves discussions davant tothom que només podia sentir arribant-me de racons diferents de l'estança però sense que podés veure'ls, estaven sempre dirigides al tema dels diners. Contínuament discutien sobre com gastar u obtenir diners. Tot aquest espectacle em sumia en una terrible angoixa al fer-me pensar que potser la Daniela estava també implicada i coneixia quin final havien pagat els Atisch per obtenir el seu objectiu: tenir un sacrifici per purificar la casa, o com havia sentit exclamar al que exercia de cap de la Secta cada vegada que defecava: treure la merda per complert. Aquest pensament era l'eix central de les meves preocupacions i em resistia a creure que podes ser veritat, però qui havia firmat doncs el contracte que es trobava enganxat al vidre que tenia a uns tres metres de la tarima i quin text i signatura no podia distingir?
Paral·lelament al meu entorn, en l'amplia estança que s'obria davant i que només en podia veure una part, es desenvolupava una intensa activitat de tot l'equip de filmació manipulant sofisticats aparells , passant-se missatges, fent petites reunions de gent coneguda , etc.. que jo, en mig de l'embolic mental, enregistrava d'una forma automàtica tot barrejat amb com trobar una forma de sortint-me d'aquella trampa que estava convençut tenia un final que no era bo per a mi i que no estava disposat a acceptar.
Un dels dies se'm va obrir una forta esperança de poder escapar al meu destí.
Poc a poc en el meu cervell es feu palès el reconeixement d'uns tons de veu procedents de la meva esquena que em va semblar reconèixer. Girant el cap en vers al vidre de la portella que tenia al meu darrera i a l'esquerra, vaig poder veure per primera vegada a la meva esposa Chus, a la meva filla gran Alexandra , al meu germà Jaume i a la seva esposa Montserrat i al meu amic de tota la vida Pere. Vaig pensar que aquella era l'oportunitat que havia estat esperant i que ells m'ajudarien a escapar d'aquell malson. Els hi havien dit que només podien passar d'un en un i Jo vaig demanar que passés primer la meva esposa, la qual va entrar vestida amb una bata i còfia verda tal com era preceptiu. Em va agafar la ma immediatament i somrient em preguntava com em trobava. Però jo no la escoltava i només tenia una dèria: fer-li entendre en quin complot estava ficat i com em podia ajudar-me a lliurar-me'n. Però això em resultava summament difícil: amb el fre a la boca se'm feia pràcticament impossible articular cap frase entenedora i a cada esforç per transmetre el missatge de socors era interpretat en un altre sentit i així la resposta invariable que rebia era que tot anava bé, que no em preocupés, i altres frases de conhort; respostes que encara em posaven més nerviós i més angoixat. Després de varis intents de transmetre el meu crit de socors, inclòs per escrit en una petita pissarra i un retolador de tinta esborrable que m'havia proporcionat en Goldhammer, (amb qui havia també volgut dialogar sense èxit, doncs l'escriptura era pràcticament il·legible), vaig perdre el control i vaig deixar anar una frase que si poder entendre, per desgràcia, la meva esposa: "ves a la merda". Chus va abandonar plorosa l'estança i va donar la roba de protecció al meu germà Jaume qui va entrar a continuació. L' escena es va més o menys repetir i Jo tenia l'esperança de que disposava d'una nova oportunitat de fer-me entendre doncs confiava en la practicitat del meu germà. Aquí la desesperació encara va augmentar més si hagués estat possible: en Jaume ni em deixava parlar. A cada intent m'interrompia amb frases de "estàs en molt bones mans", " tot va bé ", " han fet el millor ", etc.. que m'allunyaven d'obtenir l'ajuda que necessitava. Amb la pissarra intentava escriure " Complot per assassinar-me", però en Jaume declarava no entendre que volia dir, tot i que Jo vaig descobrir que escrivia millor tancant un ull. L'únic que va entendre el meu germà de les frases escrites va ser "metges de merda", i dels intents d'articular paraules va entendre "estàs borratxo". Davant d'aquest fracàs vaig dipositar l'última esperança en el meu amic Pere a qui vaig demanar que passés immediatament. En aquell moment ja vaig ser advertit per la infermera de guàrdia que el temps de la visita s'esgotava, la qual cosa va afegir més angoixa i pressió a la situació.
Una vegada abillat amb la protecció de verd , en Pere amb el seu habitual bon humor, em va interpel·lar amb les frases de rigor: "com te trobes, què xaval ?, etc.." mentre jo, una vegada més, intentava articular mots entenedors i escriure en la petita pissarra per donar coneixement de en quina conspiració estava ficat. Inútil intent, doncs tot era interpretat com el resultat de l'operació que deien m'havien sotmès i les respostes anaven encaminades a tranquil·litzar-me de que tot havia anat bé. Ja en el paroxisme de veure que se m'escapava l'oportunitat més clara que havia tingut fins aquell moment, el vaig agafar per la roba i mirant-lo als ulls intentava articular "ajuda!, ajuda!", però una vegada més la resposta era "tranquil, home, que tot va bé".
Esgotat per l'esforç em vaig deixar caure sobre la post a la que estava lligat mentre de reüll veia darrera el vidre de la portella les cares somrients de la Montserrat, del Jaume, de la Alexandra, del meu amic Pere, i un mig somriure, que no amagava el sofriment, de la meva esposa mentre em feien Adéu.
En Goldhammer em devia veure xafat perquè va voler aixecar-me la moral amb una bona notícia. - " Vinga Joan, que et treure'm el fre de la boca ". Si que era una bona notícia doncs aquesta nosa a la boca era motiu constant de lluita amb els que em vigilaven, i en especial amb el valencià, doncs jo provava una i una altre vegada de treure'l fent força amb la llengua, cosa que aconseguia parcialment, però sempre acabaven descobrint-ho i tornant l'aparell al seu lloc. Ara, al cap dels dies, aquest aparell m'havia fet mal a les genives i cada vegada més em provocava molta salivera i basques que tenia que reprimir.
Així que, en Goldhammer, tal com m'havia promès, em va retirar el fre de la boca. D'imme
diat vaig notar un gran alleugeriment. La fi d'una de les tortures que més m'angoixaven, doncs a més de les molèsties físiques era l'únic que m'impedia de parlar lliurament i poder explicar la terrible història en la que estava immers. Tornava a tenir esperances de poder escapar al destí que em tenien reservat.
Com ja he dit abans, ara a la meva esquerra tenia una mampara de vidre que em permetia veure quelcom del que passava darrera de la mateixa. De tan en tan i veia un nou personatge que em cridava força l'atenció. Era un home d'uns seixanta anys , impecablement vestit, amb el cabell blanc i expressió seriosa però tranquil·la. Tot el conjunt feia pensar en una persona culta i d'alt nivell econòmic. Apareixia i desapareixia darrera els vidres sense que jo pogués entendre que hi feia. També darrera aquesta paret de vidre hi podia entre veure aparells sofisticats de perruqueria de senyors i altres estris dels que desconeixia la seva utilitat. Aquest personatge va tenir un rol important en els esdeveniments que havien de seguir.
En aquest punt jo ja havia perdut tot el control del temps que portava estirat a la taula de fusta, però cada vegada em sentia més i més cansat. En el meu cervell creixia a poc a poc la convicció de que estava molt malalt i que tenia que trobar una sortida per escapar de la mort segura que s'havia planificat. Ja cada vegada més neguitós, no aconseguia distreure'm com al principi amb les anades i vingudes del personal de la filmació. A més, ara, em costava de creure que tota aquella activitat que transcorria davant meu tingués a veure només amb la filmació de la pel·lícula que havia de representar a Espanya a la Berlinale de la qual jo, un obrer de la Seat, n'era el protagonista.
Suposo que l'equip mèdic que em vigilava també van arribar a la conclusió que jo estava molt malament, doncs em van traslladar a un altre edifici que havia de ser, pels fets que van esdevenir, els últims moments de la meva vida.
Vaig ser deslligat de la taula i em van posar una camisa llarga d'una tela fina i blanca com a única vestimenta. D'aquesta manera em van dipositar en una cadira de rodes i em traslladaren amb cotxe cap un altre construcció que contrastava totalment si la comparàvem amb la casa on havia estat fins aquell moment. Aquest nou edifici estava format per amplies sales, profusament decorades les parets amb pintures i quadres, i amb un disseny que més aviat semblava futurista. Algú em va explicar que l'havien construït per preservar el que havia quedat de la Universitat i a la vegada continuar algunes activitats socio-culturals. En algun racó del meu cervell vaig tenir la impressió que, a més, era el refugi de personatges del Règim franquista on podien subsistir, manipular i fer política sota l'aparença de una institució legal. Aquí, el que semblava portar la veu cantant, va ordenar que preparessin unes determinades diapositives per poder-les visionar en una sala preparada per a la projecció. Unes quantes noies abillades amb jerseis i leotardos negres correren a fer l'encàrrec. Mentre, jo tenia cada vegada més consciència de que se'm acabava el temps i que tenia que trobar una escapatòria. Sense pensar-ho massa, atordit per el pànic, vaig començar a colpejar la meva ma dreta contra els ferros de la cadira amb l'idea de lesionar-me i així poder demanar la intervenció d'un metge al qual explicar-li el complot. Una i una altre vegada picava la meva ma i tenia que fer un gran esforç doncs el dolor era insuportable. Quan no vaig poder més vaig cridar que necessitava un metge i va acudir una metgessa, la qual inquirir que em passava. Li vaig ensenyar la meva ma envermellida pels cops i li vaig dir que tenia els nusos trencats i que necessitava assistència. S'ho va mirar amb cara de dubtes i ho comentar amb un altre senyora vestida de blanc. Jo insistia que necessitava atenció i que tenien que portar-me a un centre per curar-me. Però no va haver hi la reacció esperada. Que si tenien que fer unes proves, que si gira , que si torna, ... però cap decisió que em permetés a mi sortir d'aquella trampa.
Al meu voltant continuaven els moviments del personal d'aquella extraordinària construcció que pertanyia al present però que a mi em transportava als meus dies de la Universitat Laboral de Tarragona.
De tan en tan apareixien i desapareixien cares conegudes d'aquella època. En un moment donat vaig ser conscient de que la dona que exercia de cap, i que vestia una bata blanca al igual que la metgessa que m'estava atenent, era algú molt conegut i a la vegada molt inaccessible de l'època de Tarragona. Era una dona alta, cos estilitzat, i tot i que representava més de cinquanta anys provocava encara una gran atracció física en mi. Com si l'hagués desitjat de tota la vida. Era clar que ens coneixíem perquè ella em cridava pel meu nom i com si jo fos algú a qui tenia que retre ajut i cortesia, però tot i sabent jo qui era ella no podia pronunciar el seu nom, però tampoc feia falta: era clar qui era ella i com "fardaria" de poder-ho explicar als meus amics.
En un moment de la auscultació per part de la metgessa, aquesta li va demanar que em sostingués. En aquesta posició va quedar ella davant meu, molt prop, i jo vaig estendre la meva ma dreta i vaig començar a acaronar-li el cul molt espantat per la reacció que això pogués provocar, però ella es posar a riure i feu un comentari semblant a -" mira Juanito, ¡quien lo iba a decir !" - que d'alguna manera excusava la meva acció. Però com ja he dit abans, res de tot això va canviar el curs dels esdeveniments. Els preparatius per sotmetre'm a la projecció continuaven i jo cada vegada em sentia més extenuat. Tot i així, encara vaig posar en marxa una altre estratègia per lliurar-me. En una ocasió que es va atansar una de les infermeres li vaig dir que volia fer testament "in articulo mortis". Que agafés paper i bolígraf per prendre nota de la meva última voluntat. Ella posar cara de sorpresa i em mirava astorada mentre jo insistia en que ho fes, que li deixava tot a ella, amb l'esperança que aquest procés pogués interrompre l'altre que cada vegada era més imminent pel meu ostensible defalliment físic. Però ni tan sols hi hagué resposta, i se'n anar mirant-me com a un boig que s'ha begut l'enteniment.
Les hores passaven i jo ja no tenia esma per seguir buscant estratègies per salvar-me.
No sabia quant temps havia passat quan en obrir els ulls vaig veure davant meu el Josep que m'estava dient que li havien donat permís per visitar-me. Amb ell van tornar ressorgir en mi les possibilitats que veia d'escapar.
No entenia perquè ell repetia a cada intent meu d'explicar-li la situació de perill en que em trobava, que tot anava be. - " Ara Joan ja està tot superat ". "Estàs en bones mans". Jo, amb un fil de veu que a ell li costava d'entendre, intentava desesperadament utilitzar, la que intuïa, era la meva última possibilitat. El vaig agafar per la ma desesperadament quan va fer intent d'acomiadar-se i mirant-lo als ulls amb autèntic pànic li vaig dir que li oferia un milió d'Euros si em treia del parany; però ell no entenia el que li deia, i desfent-se de la meva presa, doncs el personal l'apressava per acabar la visita, s'acomiadà de mi amb paraules d'optimisme mentre jo queia en la més negra desesperació.
Les anades i vingudes silencioses de les noies que furgaven entre els arxius encastats a les parets, treien i posant material, no s'alterà en absolut.
Així va arribar un punt que per primera vegada no vaig tenir més ganes de lluitar i em vaig deixar anar.
En algun lloc d'aquella enorme sala la Daniela i el Josep m'estaven observant encara que jo no podia veure'ls. Jo podia sentir els seus comentaris que parlaven del meu estat de salut, del meu aguant, del que encara podria durar, etc. mentre poc a poc em sentia cada vegada més dèbil i amb menys recursos per a resistir i no acabava d'entendre perquè la meva filla no posava fi al meu sofriment.
Se'm van afluixar els músculs, tensos fins aquell moment, i una premonitòria pau del que devia ser la mort m'envaïa.
Davant meu hi havia un teló negre que es movia com si tingués remolins interiors, com si les forces violentes i amagades darrera volguessin travessar-lo. A trets es barrejaven en el mateix enquadro altres imatges de dibuixos simètrics canviants però sempre de colors grisos que a mi em portaven una sensació creixent de esdeveniments negatius. En un moment donat aquest teló deixar pas a una gran sala la qual veia jo des d'una de les cantonades de la part del davant, de manera que totes les butaques miraven cap a mi. Eren unes butaques de teixit vermell i negre, i si es mirava amb més deteniment, en el dibuix de la malla es podia llegir les paraules SEAT entrelligades entre si milions de vegades. Vaig reconèixer la tapisseria del model Màlaga que s'havia utilitzat en els models més cars. Però aquella sala també em recordava el lloc on es feien les presentacions a Martorell , la sala Toledo, i ara, amb efectes d'estroboscopia s'asseien silenciosos personatges quines cares jo reconeixia de la Universitat de Tarragona que mussitaven frases amb el so alentit , greu i cavernós, però que no podia desxifrar.
De cop i volta, del fons de la sala sortir un feix de raigs de llum blanca encegadors que es creuaven entre si amb velocitat fulgurant mentre jo ho contemplava amb una estranya sensació de ser-hi sense ser-hi; amb un dolç benestar que poc a poc m'adormia. En la llunyania sentia encara la veu del Josep que comentava:- "Sembla que s'acaba, però amb ell no és mai segur ". Jo volia estar immòbil però un dit de la ma em trair: Va fer una imperceptible flexió que no escapar a la vista d'ell. - " Mira, encara es mou". Descobert, vaig tornar a obrir els ulls per resistir una mica més sempre amb l'esperança de que la Daniela i el Josep posessin fi a aquella
tortura.
No n'estic molt segur, però em sembla que aquesta escena es va repetir fins a tres vegades durant aquell període de semi somnolència en que les constants eren les llums vives, feridores i aquella estranya pau quan decidia deixar-me anar, quan pensava que ja no hi havia res a fer, encara que el últim moment feia sempre un esforç per recuperar-me i tornar enrera.
Així que sortia del tràngol i em movia de nou, sentia d'immediat, o a mi m'ho semblava, l'explosió del Josep corroborant que jo seguia viu.
Encara vestit amb la succinta funda blanca i res més damunt el meu cos, la qual cosa em feia sentir molt vulnerable, vaig obrir els ulls a poc a poc prenent consciència de que, primer, encara estava viu, i segon, de que havia estat traslladat a una altre lloc. Era aquest un edifici singular en quant a la arquitectura. No era molt gran i estava dividit en una zona pública que algú més tard em va explicar, i vaig poder-ho constatar, feia de duana entre un país africà i Espanya. La part privada feia de residència de l'Ambaixador del país estranger i era una construcció quadrada pràcticament sense obertures exteriors exceptuant un porxo que feia d'entrada el qual estava tancat amb parets de vidre transparent. En el sostre d'aquest porxo s'hi projectaven contínuament miríades de colors en moviment procedents d'algun canó de llum amagat. A mi em costava molt apartar la vista del sostre i de les múltiples formes i colors que es feien i es desfeien sense parar.
La zona pública ocupava pràcticament les altres tres parts de la superfície i era una mica caòtica per la munió de gent que si movia i per el mobiliari, màquines, utensilis de transport, anuncis i demés andrògines que s'hi acumulaven. Per cert, quasi enganxat als peus de la llitera n'hi havia un d'anunci, del que no podia treure els meus ulls, consistent en una vitrina il·luminada on s'hi exhibien complements cars per a les senyores i la famosa marca de cigars Davidoff.
Jo estava, com he dit abans, poc vestit i sobre una llitera amb rodes elevat quasi un metre del terra contemplant aquest escenari des de una de les cantonades que em permetia dominar amb la vista tota la zona pública i el porxo de la residència de l'Ambaixador. Poc a poc vaig prendre consciència de que al meu costat hi havia dues persones assegudes. Una de elles era l'home que havia albirat darrera els vidres amb utensilis sofisticats de perruquer durant la filmació de la pel·lícula. Estava assegut en una cadira amb el cap cot , com si dormís. Al seu costat n'hi havia un altre de més jove. Tots dos anaven molt ben vestits. De firmes cares, de ben segur, pel seu aspecte. Aquest més jove, al veure que m'havia despertat, em va dirigir la paraula en castellà però amb accent estranger. - "Señor J.A., permítame presentarme: soy el Secretario del Señor Barandian , actual Embajador en España de Madagascar. El Embajador ha quedado muy impresionado de la película que Vd. ha protagonizado, la cual ha seguido en su totalidad. Ahora quisiera mostrarle su reconocimiento y su amistad."- Això no hem sorprengué. Era el protagonista de la pel·lícula i el personatge més famós del lloc en aquell moment i vaig contestar-li amb monosíl·labs i moviments de cap a la seva explicació. També vaig copsar que l'Ambaixador no dormia tot i que tenia els ulls clucs, i que seguia atent la nostre conversa. -" El Señor Barandian no habla bien español aunque lo entiende bastante, así que yo puedo hacer de traductor si Vd. quiere".- " Bien ", li vaig dir jo, "pero si habla inglés podemos hacerlo en este idioma"- "Estupendo", hem va contestar, "así no hará falta traducción".- I a partir d'aquell moment la conversa va transcorre en anglès. Va ser llarga i referida a detalls de la pel·lícula i de les activitats de l'Ambaixador, específicament de la ajuda que significava pel poble Athisch tenir la duana del seu país en aquell poble el qual rebia no solament mercaderies si no tot tipus de serveis que eren finançats per la filantropia del seu cap que a més era representant d'un grup d'empreses molt influent en el mon de les finances i de la indústria. Aquí em va fer saber que en aquell moment estava sobre la taula la possibilitat de que aquest Grup entrés a formar part dels proveïdors de SEAT. Ara començava a entendre més bé l'interès d'aquells personatges per a mi.
Curiosament tenia la sensació, durant no se les hores de la nostre conversa, que l'Ambaixador de tant en tant desapareixia i apareixia sense que jo en fos conscient de quan ho feia. Era com una figura que hi era sense ser-hi o viceversa.
Al acomiadar-se, el Secretari em va dir que l'Ambaixador tindria molt de gust de convidar-me a mi i a la meva filla Daniela a sopar aquella nit en la seva residència, a la qual cosa vaig acceptar. Durant aquella llarga xerrada es va esmentar que jo fumava cigars i ara va aparèixer un empleat amb un carretó carregat de caixes de cigars Davidoff i d'objectes de tocador per a la meva senyora. En un ràpid càlcul mental vaig valorar el tabac en un milió dues centes mil pessetes.
Jo era molt conscient de que el meu estat físic empitjorava per moments. Aquesta constatació només afluixava en els moments que per esgotament m'adormia i perdia la consciència del que m'envoltava. Quan em vaig despertar d'una d'aquestes llacunes estava en una habitació en penombra, encara sobre la llitera i amb aquella tènue bata per tot vestit.
L'habitació no era molt gran i disposava d'una barra de bar situada a la meva dreta amb profusió d'ampolles de licors cars i altres de desconeguts, així com d'utensilis propis de la hostaleria. A la meva esquerra hi havia una taula parada per a menjar-hi. Davant meu, a uns cinc metres, s'hi trobava una paret transparent de vidre amb una porta darrera la qual s'hi sentien veus que parlaven sense que jo pogués entendre que deien, però si identificar en alguns moments la que em va semblar la meva filla Daniela. A mida que els meus ulls es van adaptar a la penombra pogué veure assegut entre la llitera i la barra del bar a l'Ambaixador que em mirava sense dir res. Una suau música oriental sonava d'una forma etèria. Passaven els minuts i jo no sabia que havia de fer, quan de cop i volta vaig sentir una veu a la meva esquerra: era en Josep que estava assegut al terra, mig amagat darrera la llitera, i que es dirigia a mi d'una forma sigilosa per advertir-me que si no feia content a l'Ambaixador ho pagaria la meva filla. Aquesta revelació em va deixar astorat i el pols em martellejava les temples pensant de quina manera podia jo acontentar-lo. Ho preguntava amb veu baixa al Josep. -"Que tinc que fer ? "- Però no obtenia cap resposta i la meva angunia anava en augment. A l'altre banda de la paret vaig veure un nen de raça negre abillat a l'estil oriental que d'alguna forma encara accelerar aquell sentiment de por cap el que podia passar en aquella vetllada tan estranya. - " Josep, que tinc que fer !? "- Jo provava de tirar-me amunt la bata pensant que potser el que volia era veure els meus genitals, però endebades, estava tant esgotat que els braços em pesaven com plom i no ho aconseguia. Al mig d'aquest procés va entrar la senyora a qui jo havia tocat el cul. -" Hola Juanito, ¿ qué tal?. A ver, ¿ qué os sirvo ?". I s'atansà amb una ampolla a la ma. Segurament també es va donar compte de la tensió que hi havia a l'ambient i va deixar anar una frase que per a mi va ser reveladora. -" Un poco de caquita no es nada malo "- Ara ho vaig entendre; i fent un últim esforç vaig poder arremangar-me fins una mica més amunt dels genolls la tela blanca que em cobria i al mateix temps forçar el meu esfínter fins que una pastarada pudent de merda esquitxava les meves cuixes i tot al voltant.
Quan vaig obrir els ulls de nou m'havien netejat i vestit amb una altre d'aquelles funda-pijama que una vegada més em feien sentir més que nu i fins i tot desemparat. Ara estava a la vessant oposada al dia anterior de la zona de duana de l'Ambaixada que donava a un carrer on hi havia una oficina dintre de la qual en Josep i altres persones, vaig poder entendre, estaven gestionant el meu trasllat a Vilafranca del Penedès. Discutien per telèfon i a grans crits el lloguer d'un cotxe per a ells i d'una ambulància per a mi. De cop i volta se'm va ocórrer donar un cop de gràcia a la situació. Així que vaig localitzar entre el munt de gent que es movia per la zona a una dona d'uns quaranta anys, rossa, amb paquets preparada pel que semblava per viatjar també cap a Vilafranca. Li vaig dir que li donava tot el que m'havia regalat l'Ambaixador si enviava un fax al número que li diria. Va accedir i de la funda que penjava dels peus de la llitera vaig extreure una fulla on s'hi mostrava l'evolució de la meva pressió sanguínia i on es podia veure un gràfic ascendent fins a mostrar en els últims dies valors de 180 mg.. En la mateixa fulla hi vaig escriure un missatge que deia: -"Urgent. Veniu a buscar-me amb l'helicòpter ", a més de les dades meves i d'on em trobava. La vaig donar a aquella dona que va desaparèixer no se cap a on, confiant que faria el que m'havia promès.
Mentre esperava els esdeveniments que havien de succeir, en un moment donat vaig ser conscient de la presencia al meu costat de l'Ambaixador i del seu inseparable Secretari. Una vegada més em sorprenien de la facilitat per aparèixer i desaparèixer sense que jo ho notés. Vàrem estar comentant, sempre en anglès i a través del Secretari, diferents aspectes i situacions de la Seat i de les operacions amb proveïdors que s'apropaven. Era evident l'interès que tenien perquè jo influís en la decisió que la nostre Firma tenia que prendre, i entre altres atencions, van mencionar que estarien encantats de convidar a la meva senyora i a mi a passar unes vacances a la residència que l'Ambaixador tenia a Dar es Salam. També em van preguntar per la meva filla Daniela. Jo els vaig dir qu
e estava molt bé, que era una molt bona actriu, tot i que tenia un petit problema a les dents. D'immediat el Secretari treia una llibreteta, ( aquí va ser palès per a mi que aquest interpretava ordres sempre a petits gestos de l'Ambaixador), i va apuntar una adreça d'un conegut dentista a Paris que atendria la meva filla com es devia si així jo ho desitjava.
En canvi, en un altre moment de la llarga espera, vaig aprofitar l'ocasió d'aquella no preparada intimitat per obtenir quelcom que feia dies em donava voltes pel cap sense que pogués esborrar-ho. Un dels logotips que utilitzava una de les empreses de l'Ambaixador en els seus productes era una foto d'un infant i un text en anglès. Aquesta foto era exacta a una que jo havia fet al meu net Martí als pocs mesos de néixer. Així que adoptant jo un to un tan irònic li vaig dir que tenia pensat reclamar una quantitat per l'ús de la imatge. Sense pensar-ho massa em va contestar que segurament ens entendríem. D'immediat em vaig sentir alleugerat.
Així va transcorre aquell matí fins que va arribar l'ambulància sol·licitada que junt amb un altre cotxe de lloguer havien aparcat a l'altre banda del carrer. Vaig esperar aquell moment per deixar anar la meva bomba: -" No aniré amb l'ambulància. Em ve a buscar un helicòpter carregat de periodistes a qui explicaré tot el que aquí ha passat."- La reacció del Josep va ser quedar-se amb la boca oberta, però l'Ambaixador va despertar de cop d'aquell fingida letargia i amb grans escarafalls parlava amb el seu Secretari que no va tardar a dirigir-se a mi. -" Sr. J.A., ¿qué piensa explicar sobre nosotros ?. - Vaig tardar una mica a contestar mentre assaboria aquell moment d'autèntic pànic i li vaig dir: -" No es preocupin; no els involucraré a Vostès."-
Des d'aquell moment i fins que va aterrar l'helicòpter, que encara va passar una bona estona, vàrem seguir parlant de nou a l'extrem on jo podia veure tota la duana i el porxo de la residència. Ara la conversa era directament entre jo i el propi Ambaixador, però amb una particularitat: ell em transmetia el que volia dir-me amb una projecció animada al sostre de porxo on només jo podia veure-la per la posició en que em trobava. Cada pocs minuts es volia assegurar de que jo seria discret i a cada asseveració meva es desfeia en elogis i promeses d'atencions futures.
Quan es va sentir el soroll de les aspes de l'helicòpter ens vàrem acomiadar efusivament amb promeses de quan estès bo tornaria a veure'l.
Els empleats em van introduir amb la mateixa llitera a l'aparell i em van deixar en una cantonada des d'on dominava una bona part de l'interior que era molt ampli. També tenia una bona vista de l'exterior de manera que podia contemplar una gran àrea sota nostre. Llavors vaig reconèixer aquell helicòpter. Era un model basat en l'autogir de De la Cierva que havíem construït al primer any de ser jo a Seat i acabat d'arribar de la Universitat.
Per tot l'interior de l'aparell i havia plaques amb el meu nom i el d'altres companys, així com l'any de construcció: 1964. L'havíem batejat amb el nom de "11" i el seu disseny, basat com abans he dit en De la Cierva, combinava elements tècnics amb elements pràctics. Era molt ampli i al meu voltant hi havia tota mena de caixes i paquets procedents del poble Athisch amb destí Vilafranca, però que no m'impedien d'observar tota l'estança.
Just al meu costat asseguts al terra hi havia una parella de joves quines cares vaig reconèixer immediatament d'haver-les vist a la sala de la duana i d'haver preguntat per ells, doncs les seves característiques físiques els feien molt diferents de la resta de públic allà present. Eren alts i espigats, de pell molt clara i cabells rossos. Em recordaven la gent nòrdica. Es deien Kahlen i Herbert. Ella seia sobre una espècie de sac de dormir i ell tenia al seu costat un suport d'alumini d'un metre i mig d'alt amb diferents estris distribuïts convenientment. Al centre de l'esmentat suport si podia veure com un programador electrònic i sobre d'aquest, també penjada del pal, hi havia una motxilla. Més amunt hi havia uns ganxos amb ampolles penjades. Tots dos joves romanien amb actitud pensativa i amb els ulls tancats, tot i que era evident que no dormien.
En un moment donat s'atansà la dona de Goldhammer a qui jo havia regalat tots els cigars a canvi d'enviar el fax, i a més de saludar-me, els va oferir quelcom de menjar del que ella ja s'estava cruspint, que no van rebutjar. Mirant-me va fer un comentari: -" Pobrets, sort tenen de tots nosaltres."- Mentre s'allunyava, en Herbert va murmurar unes paraules en anglès a Kahlen dient-li que essent l'Ambaixador el sostenidor de tota aquella gent Athisch era una bona ironia que un membre de la comunitat s'apiadés precisament d'ells. Amb aquest comentari, i trossos de converses que havia escoltat al poble, vaig arribar a la conclusió que aquella parella tenien molt a veure amb el meu recent amic estranger. I així els hi vaig deixar anar també en anglès: -"Sou parents de l'Ambaixador?"- Em van mirar una mica sorpresos, suposo potser per haver-los entès en una llengua estrangera, i Herbert, al cap d'uns segons i tornant a la seva posició original va contestar: -" Més o menys "- De cop se'm va fer palès el drama que representaven aquells dos joves. Per una banda dotats de tots els capricis que es poden pagar amb diners i de l'altre sense la companyia i l'afecte d'una família. En un instant passà pel meu cap tota la tristesa d'aquelles vides errants cercant quelcom que no trobaven mai i que tampoc podrien definir amb exactitud. I jo em vaig deixar anar mentre un dolor em creixia al pit pels dos joves tan rics i tan pobres al mateix temps. Els vaig parlar de les meves experiències, de la meva actitud davant temes socials, religiosos o d'amistat. Ells m'escoltaven sense dir res. Només de tan en tan obrien els seus ulls blaus i em miraven atents. A cada instant que passava jo era més conscient de que creixien uns llaços invisibles entre nosaltres tres.
Durant aquell llarg trajecte sentia una mica de fred estirat a la llitera i vestit només amb aquella funda de cotó que feia de pijama. Sobretot perquè intermitentment m'arribaven corrents d'aire a conseqüència de les finestres obertes de l'autogir.
A l'altre banda d'on estava s'obria una porta a través de la qual podia albirar una habitació on hi havia unes quantes dones del poble Athisch. Vaig entendre per les imatges, tot i que no podia sentir el que parlaven, que aprofitaven el viatge per rebre algun tipus de formació.
Seguint l'observació de l'interior de l'aparell vaig reconèixer diferents treballs desenvolupats pels meus companys de la feina i que a manera d'exposició s'exhibien allà. Hi havia treballs fets amb pintura a l'aigua que es feien i es desfeien mostrant colors vius blaus, grocs i vermells. Fins i tot el sabor de l'aigua quan està barrejada amb terra podia sentir en el meu paladar. Hi havia treballs de mecànica també. Un d'ells consistia en un polipast exhibit en una vitrina acompanyat d'un enregistrament fet per una veu coneguda que repetia una i una altre vegada detalls de la seva construcció.
Com més mirava més records tornaven d'aquella època en que jo tenia dinou anys. Davant meu desfilaven les cares dels meus amics, amigues i companys del poble.
En un moment donat va aparèixer el meu amic Jordi, la seva senyora i els seus fills. Estaven meravellats del contingut d'aquell aparell sobre el qual ara jo tornava a reviure amb orgull, però també amb un regust nostàlgic, la meva joventut.
A poc a poc ens atansàvem a Vilafranca que ja es podia endevinar a la llunyania. Quan arribarem a les primeres cases ens vàrem donar compte que una columna de fum s'aixecava en un extrem de la ciutat. A mida que ens apropàvem a la zona on hi havia l'heliport, el fum, les sirenes i sorolls procedents de la ciutat es feien més evidents. Hi havia sota nostre un munt de cases cremant i es veien per tot arreu cotxes embussats en els carrers propers al foc. El nostre autogir va tenir que desplaçar-se a una zona a les afores per tal de poder aterrar.
Donat que l'incendi era molt prop de l'Hospital, a mi em van traslladar al negoci que tenia Goldhammer en un soterrani de la Rambla. Es tractava d'un local petitet, al qual s'accedia també amb ascensor des del carrer, dedicat a emetre permisos mèdics per carnets de conduir, caça, etc. Pel que vaig deduir en els dies següents també s'havia convertit en un lloc de tertúlia d'uns pocs coneguts de "Goldhammer". Allí vaig continuar sobre la mateixa llitera en la que m'havien transportat a l'autogir i seguia vestint la mateixa bata per tota roba, la qual cosa em provocava en alguns moments una desagradable sensació de fred doncs notava la més mínima corrent d'aire. Aquest era un tema que m'amoïnava i em tenia preocupat donant voltes al fons del meu cervell pensant que encara podia empitjorar més la meva salut en aquell moment que la valorava fràgil.
Les hores passades al local de Vilafranca son una mica confuses, doncs eren moments trencats per la febre que em produïa somnolència i altres moments en canvi que era plenament conscient del meu entorn. De fet em costava identificar la realitat de la ficció. A més, estava molt nerviós per el tema de la Berlinale; cada vegada més a prop la nit del lliurament dels premis. Junt amb l'emoció que em produïa la quasi certesa d'obtenir un premi s'hi barrejava la preocupació perquè la Daniela i el Josep hi anessin a recollir-lo en el meu nom. Pensava en detalls com els bitllets d'avió. En l'hotel en que s'allotjarien. En la roba que vestirien, etc. Tot em posava neguitós i hem donava voltes al cap una i una altre vegada sense parar.
A més de la febre, que com ja he dit hem produïa estats de vigília, em donaven accessos de tos molt violents que em deixaven esgotat. Aquests atacs de tos
produïen expectoracions que tenia que evacuar de la gola i que em feien molt de fàstic. En aquestes ocasions, en Herbert m'eixugava la cara. Tan ell com la seva germana es mantenien silenciosos al costat de la llitera.
No recordo el moment exacte, però en un moment donat vaig sentir que la germana gran de Chus, la Pilar, m'acaronava la cara i em parlava donant-me ànims. També sentia la veu, tot i que no la podia veure, de la germana petita, Rosario, qui al ser infermera deia frases relacionades amb el meu estat i parlava amb altre gent.
Recordo perfectament que en Goldhammer em deia que tenia que començar a menjar quelcom. Es va atansar amb un iogurt i començar a donar-me'l amb una cullera. Jo li vaig dir : " Ostia chè, que no m'agraden de maduixa! ", però ell va dir-me que em convenia ja menjar alguna cosa tot i que no m'agradés.
Les hores passades al soterrani de Vilafranca van ser, en el meu interior, de una gran intensitat de pensament i records. Com un repàs a la vida. Per una banda la constatació d'haver-la aprofitat, i d'aquí, un sentiment de satisfacció tot i els episodis que un voldria tornar a viure per tenir l'oportunitat de canviar-los. De l'altre, el sentiment de que encara hi havia moltes coses per a fer i gaudir, i que seria una gran desgràcia acabar ara sense tenir l'ocasió de fer reals algunes idees que feia temps voltaven per el meu cap. Els llibres per escriure, les fotos per organitzar, el net Martí, les filles Alexandra i Daniela, la meva esposa,…tot donava voltes al meu cap mentre em baixava una llàgrima plena del dolor que recollia la possibilitat de que res de tot això fos ja possible.
Em sentia cansat, esgotat fins i tot, i era evident que no podia quedar-me al local de Goldhammer per més temps i que tenia que ser traslladat a un centre hospitalari que em poguessin tractar millor, no tan per l'atenció que rebia que era immillorable, com per els mitjans que es necessitaven per el meu problema.
En Goldhammer devia transmetre aquesta situació perquè a les poques hores vaig ser traslladat a l'Hospital de Bellvitge i allotjat en una de les UCI's de la Planta segona, concretament a llotja número divuit. Era el dia vint i tres de novembre de dos mil dos.
D'immediat vaig explicar a cada una de les infermeres que cobrien els tres torns de treball qui era jo i que estava fent. J.A. un obrer de la Seat que havia protagonitzat una pel·lícula per representar Espanya a la Berlinale. Els hi explicava fins els més petits detalls de la filmació, argument , etc. i tot això barrejat amb aspectes de la meva trajectòria personal i familiar. Tots es mostraven receptius i celebraven tenir per pacient a un personatge com jo. Diria que es va establir un bon "rotllo" entre malalt i el personal de l'Hospital, tot i que haig de destacar que la relació era molt més intensa amb algunes de les infermeres que s'anaven tornant cada vuit hores. Jo els hi preguntava pel seu lloc de procedència, afeccions, fills, …i acabava explicant historietes de la meva vida, encara que invariablement tornava una i una altre vegada al tema de la pel·lícula i als premis que serien fets públics l'endemà del meu ingrés a la UCI.
La Joanna és una senyora jove, d'uns 35 anys, amable i eficient, però també segura i poc amiga de anar amb embuts. Les coses son com son, en el seu entendre, i s'han d'afrontar, tot i que procura facilitar-me-les. Per exemple, li vaig dir que era per mi molt anguniós defecar directament sobre el llit i esperar que em vinguessin a netejar. Que si era possible de desplaçar-me fins a un petit WC que hi havia al costat de la porta de la llotja. Em va dir que degut als tubs i cables als que jo estava connectat no era possible, però als pocs minuts la vaig veure a través dels vidres atrafegada amb fustes i eines construint una andròmina que acabar sent un caixó d'uns setanta centímetres d'alt , de boca quadrada, per poder-mi asseure i defecar al costat mateix de la llitera.
A la pobre la vaig sotmetre a diferents pressions que no es mereixia.
La UCI era una sala completament circular, (una Planta de l'edifici rodó que s'aixeca a l'Hospital quina silueta es pot veure clarament si un s'atansa a Barcelona per la part Sud), en quin centre hi havia el personal i mobiliari i a la perifèria, com a grills de taronja, estaven distribuïdes fins a dotze llotges amb portes de vidre orientades al centre abans esmentat. Això feia possible que el personal pogués veure l'interior de cada una de les llotges i en canvi cada malalt només podia veure el centre amb les infermeres. A l'esquena de la llitera, i a la dreta girant el cap, es podia veure una porteta amb la part alta de vidre per on entrava el personal de la neteja i les visites dels familiars, els quals estaven autoritzats mitja hora al dinar i mitja hora al sopar per visitar els malalts, això si, convenientment protegits amb bata, peücs i boina verdes.
Contemplant doncs des de la llitera les anades i vingudes del personal li vaig dir a la Joanna que un cop analitzat el que feien cada u d'ells, era clar que sobraven dues persones de tot el personal de la UCI. Això si, els demés rebrien un augment de sou. No va semblar massa convençuda de la meva proposta.
En un altre moment li vaig preguntar com era que deixaven entrar en un lloc tan protegit com una UCI un aparell del carrer. Aquí es va mostrar sorpresa de la meva pregunta i em va preguntar a què em referia. Doncs al suport dels degotadors, dona !, que és d'uns amics meus que segurament han vingut a veure'm però jo estaria dormint i l'han deixat com a prova de la seva presència. Aquí va ser una mica més vehement en la seva resposta dient-me que aquell era un aparell dissenyat per l'Institut Nacional de la Salut i que era d'us universal en tots els hospitals espanyols. Jo vaig somriure i la vaig contradir encara més vehement contestant que eren clares les senyals impreses en la motxilla que hi havia a mitja alçada del suport, de pertànyer als meus amics. Ella va callar i donar per tancada la discussió, més que res, suposo, perquè jo m'havia anat posant nerviós a mida que avançava la discussió. Com era possible negar l'evidència tan gran i significativa per a mi de que els meus amics Kahlen i Herbert m'havien seguit fins a l'Hospital !. Jo em mirava els degotadors i veia les llàgrimes dels dos joves que ploraven per mi i pel seu destí solitari de vagabunds del mon.
Precisament a la primera visita que em va fer Chus a l'hora del dinar li vaig preguntar si havien vingut el Herbert i la Kahlen. Em va dir que si , que eren a fora, la qual cosa em va posar molt content. Li vaig dir que quan ella marxés els fes passar, i fins i tot li vaig recordar quan abandonava la llotja, però no va entrar ningú més. Això va donar lloc a un munt de suposicions per part meva que em deixaren molt preocupat.
En un altre de les visites que em va fer Chus a l'hora de dinar, es va donar la casualitat de que Herbert i Kahlen ja estaven amb mi. Els tenia cada un d'ells a banda i banda de la meva llitera i els vaig presentar a la meva esposa alternant l'idioma català i anglès perquè tots em poguessin entendre.
Per la nit , a l'hora del sopar, van venir la Daniela i el Josep a qui vaig preguntar si ja ho tenien tot preparat per anar a Berlín per recollir el premi que quasi segur em donarien. Em van dir que si, que no em preocupés que tot estava solucionat. Jo insistia fins i tot amb la roba que ella portaria per poder estar a l'alçada de la gala. Tots aquests pensaments em tenien la ment ocupada i ben preocupat. A l'endemà se sabria qui eren els guanyadors.
Encara va passar un fet aquella nit que va posar la nota positiva del dia. Vaig rebre una trucada del Secretari del Sr. Barandian preguntant-me precisament per la Berlinale. Li vaig dir que la meva filla Daniela i el seu company Josep anirien a recollir el premi. Llavors va dir-me que ell s'ocuparia d'organitzar l'allotjament i la logística a Berlin. Que no em preocupés. Això em proporcionar un somni tranquil aquella nit.
L'endemà al despertar-me vaig tenir la impressió que el personal de la UCI es movia més atrafegat que de costum i que contínuament estaven pendents d'un televisor que jo no podia veure des de la meva posició a la llotja. Constantment preguntava a tota persona que s'atansava a mi per les notícies que s'emetien i curiosament la resposta era sempre la mateixa: un somriure de complicitat i algun que altre gest imprecís. A mida que passaven les hores creixia la meva excitació i el meu convenciment d'obtenir el premi. Va ser un dia molt llarg intentant llegir en les cares que es movien a l'altre banda del vidre, sobretot les d'aquells que es paraven a mirar la televisió. Jo vivia ja en el meu cap la cerimònia de lliurament dels guardons i una llàgrima corria per les meves galtes veient a una elegant Daniela que el recollia. Llavors pogué constatar que estava més content per ella que per mi. Com si aquell premi fos pensat per la Daniela i no pel seu pare, qui havia mogut els fils per fer-la a ella visible i important.
A la fi em vaig convèncer de que havíem guanyat. De que l'esforç, la meva malaltia i totes les experiències passades havien valgut la pena. Així ho vaig comunicar a tothom que s'atansava a la meva llotja i també a la Daniela i al Josep quan van venir a visitar-me a l'hora de sopar com cada dia. Tots dos anaven molt elegantment vestits doncs tenien prevista una celebració aquella nit. Quan van marxar va tenir lloc un episodi que m'omplí d'angoixa durant ben bé unes quatre hores. Ells havien llogat dos cotxes de luxe, un per cada ú, per anar a la festa. Eren dos magnífics cotxes amb canvi automàtic. Des de la meva posició a la llotja podia sentir les veus i els sorolls que m'arribaven des del parking a través de la portella que tenia al meu darrera. Així pogué donar-me compte de les dificultats que tenien per la
utilització i posada en marxa dels dos vehicles. Jo patia enormement per no haver-los donat les indicacions necessàries per cotxes d'aquesta índole i tenia molta por de que poguessin patir un accident. Mentre estava atent a les maniobres i diàleg entre ells dos, vingué com cada dia la infermera amb la meva medicació. Li vaig dir que fins que no haguessin marxat no m'ho prendria, la qual cosa va posar molt nerviosa a la infermera que deia que ella complia amb una obligació. Una i una altre vegada em demanava per favor que em prengués les pastilles, però jo no cedia, també molt nerviós per l'afer que tenia lloc al parking.
En mig d'aquesta lluita vaig veure a través del vidre separador de l'altre UCI veïna que un conegut personatge del Consell d'Administració de Seat , quin nom no aconseguia recordar, arribava amb un full escrit i que al no trobar a ningú que el podés orientar d'on em trobava jo, el va enganxar amb "celo" contra el vidre de la llotja veïna. Fent un esforç per llegir-lo, doncs el veia amb transparència i al revés, vaig interpretar que el Consell de Seat em felicitava per el premi aconseguit. Una gran satisfacció m'envair i justificava tots els meus passats sofriments.
Cap a les dues de la matinada el Josep i la Daniela van poder sortir del parking tot i que jo seguia patint per la possibilitat d'un accident. Llavors em vaig prendre les pastilles amb l'alleujament de la infermera.
L'endemà li vaig comentar a la Daniela què els havia passat amb els dos cotxes llogats, que els havien retingut fins a les dues de la matinada. Ella digué que no havia passat res i que van marxar normalment, la qual cosa em va estranyar força.
També a la Daniela i al Josep, al igual que al metge i infermeres que entraven, els vaig demanar que em fessin el favor de desenganxar la fulla de la llotja veïna, doncs era clar que era el reconeixement de la meva Empresa, però tothom, amb millors o pitjors evasives, van evitar de fer-ho, augmentant el meu nerviosisme i la meva incomprensió davant d'un fet tan evident.
Aquell dia al matí hi havia de guàrdia la Maria José. Era una dona d'uns cinquanta anys procedent de Palència que, tot i que era una mica caòtica, era clar la solidesa dels seus coneixements i l'efectivitat amb que treballava. Al llarg de les seves guàrdies havíem tingut ocasió de parlar, essent quasi sempre els temes els llibres i el cine, barrejat amb les queixes sobre la professió d'infermera que ella exercia que fins i tot jo reconeixia com a mal pagada. Doncs bé, aquell matí entrar a la meva llotja amb el seu natural ímpetu i dient-me : "Juan, se nos ha muerto Vicentito"- "¿Qué Vicentito?", vaig dir jo. "Pues Vicente Aranda".( La María José o jo vàrem cometre un error: Aquell dia s'havia mort de veritat en Javier Bardem). Tot i que era com si m'haguessin donat un cop de maça, vaig replicar d'immediat: " I ara amb qui editarem la pel·lícula ?." - "¿ De qué película me estás hablando?."- "Doncs de la que hem estat filmant aquests dies, i que Aranda n'és el director, per representar a Espanya a la Berlinale !. - " ¡Pero si este año no vamos a la Berlinale!." . Aquí no vaig contestar, però d'immediat en el meu cervell va començar una lluita interna i intensa doncs aquella afirmació havia estat com una galleda d'aigua freda sobre meu. La María José se'n va anar però jo vaig iniciar un procés de revisió d'una sèrie de dades, senyals, converses, cares i actituds que havia observat en les últimes hores que em van introduir un dubte creixent en el meu cap. Als pocs minuts vaig arribar a una terrible (?) conclusió: tot havia estat fruit de la meva imaginació. Acceptant que m'havien operat del cor, la qual cosa era evident per la terrible costura que tenia des del coll fins al melic, a més dels tubs i cables que m'unien als aparells electrònics a banda i banda de la meva llitera, al fet de les explicacions que el metge em volia donar i que jo rebutjava, tenia que acceptar que havia viscut uns fets irreals provocats segurament per el coctel de drogues que m'havien subministrat.
Quan va arribar la meva esposa Chus a l'hora de dinar li vaig dir quelcom que il luminar i omplir la seva cara de satisfacció:

" Avui he deixat de navegar ".















TORRELAVIT, DESEMBRE DE 2002

CALFUSTE



























ELS FETS REALS

El dia 15 d'octubre de 2002 , Joan A. es trobava a casa seva quan cap a les 11 de la nit es va sentir malament i va intuir que era quelcom greu relacionat amb el cor. Un fort dolor al pit i al braç esquerra li van fer pensar immediatament. La seva reacció va ser demanar amb urgència al seu gendre Marcel, casat amb la filla gran Alexandra, que el portés ràpidament a Urgències de l'Hospital de Vilafranca del Penedès, cosa que es va organitzar en dos minuts.
L'esposa de Joan A., la Chus, els va acompanyar en el seient del mig de la SEAT Alhambra. Aquesta és l'única imatge que recorda Joan A. d'aquella nit. La resta la va conèixer pels diferents testimonis que hi van participar.
Continuant doncs, en el viatge cap a l'Hospital de Vilafranca, en Joan A. es preguntava com era possible que amb la gravetat que intuïa, tenia tantes ganes de dormir i contínuament donava cops de cap que la seva esposa procurava contenir, fent els possibles per mantenir.lo despert. El que ell no sabia en aquell moment és que un desenvolupat Aneurisma d'Aorta havia desembocat en una "dissecció parcial de l'Aorta" i que era la pèrdua de sang el que li produïa la somnolència. El rellotge marcava cinc minuts més enllà de les onze de la nit.
El personal d'Urgències van atendre immediatament a Joan A. doncs ràpidament es donaren compte de la gravetat del problema amb les primeres proves Havien descartat que es tractés d'un infart i també d'una angina de pit i que el més probable és que es tractava d'un Aneurisma d'Aorta , o en altres paraules, una dissecció parcial de l'Aorta el que provocava que part de la sang que el cor bombeja s'estengués per l'interior del cos. Que el tractament adequat en aquests casos consistia en una "estabilització" que havia d'anar acompanyada indefectiblement d'una operació urgent per restablir el flux correcte de la sang. Aquesta operació no era possible en aquell Hospital i l'únic lloc factible per fer.la era l'Hospital de Bellvitge a Barcelona. Per tan, estaven organitzant el trasllat a aquell centre el qual s'havia de fer amb una UVI mòbil.
En aquell moment era al voltant de la mitjanit.
Mentre tan des de l'Administració es feien gestions per localitzar una de les dues UVI's mòbils de que es disposa a l'Alt Penedès, les quals estaven ocupades en altres serveis, però les gestions de la Doctora xxxxx van fer que es valorés que el cas de J.A. mereixia prioritat, així que una de les dues va tornar cap a l'Hospital.
En J.A. va ser traslladat a l'Hospital Princeps d'Espanya (la gent abrevia dient.li simplement de Bellvitge) arribant.hi cap a dos quarts de tres de la matinada , ja del dia setze d'octubre. Allà va entrar per Urgències i una vegada posats en antecedents els Metges de guàrdia de Cardiologia se li va practicar un TAC per tal d'avaluar la lesió soferta.
Passada una mitja hora la Doctora de la Unitat de "Body Scaner" es va dirigir a Chus i als familiars presents per dir lis que a la vista del resultat, "dissecció de l'Aorta a la sortida del cor amb pèrdua abundant de sang", que la lesió era molt important; que no es podia fer res; que hi havia molt poques probabilitats...
Al cap d'uns pocs minuts de la primera mala notícia, un altre Doctora, aquesta de Cardiologia, (en evident estat de gestació), els va informar amb més detall de la lesió que patia J.A.. Es tractava d'un aneurisma de la Aorta a la sortida del cor que havia acabat en una dissecció de la mateixa. En un foli de paper els va dibuixar un esquema d'on estava localitzada i que això provocava que part de la sang, a través de dos fissures diametralment oposades, s'escampés per l'interior del cos. Que estaven fent tots els possibles per muntar un equip de Cirurgia i procedir a operar a J.A. Aquesta bona nova va tornar omplir d'esperança als presents, doncs era una mica de llum en el negre panorama que els havien pintat.
Aquestes activitats van culminar cap a les cinc del matí quan l'esposa, germà , la Daniela i el Josep van poder veure com en J.A. era traslladat cap al quiròfan. Donat que tot i el tractament rebut mantenia consciència clara de la situació, va voler parlar amb ells. La conversa va ser breu: tots ells amb frases de conhort i d'ànims. Per part d'ell en una única frase a Chus: "tingues cura de tots". Sembla que tenia bastant clar, després de la informació rebuda per part dels Metges, que les seves probabilitats eren més aviat minses.
L' operació va durar fins a la una del migdia.
El Dr. Granados va sortir del quiròfan després de vuit hores operant; semblava vint anys més vell que quan va entrar al quiròfan a les cinc de la matinada. Amb una veu que costava de sentir, amb els familiars de J.A. apretats al seu voltant per no perdre cap paraula, els va comunicar que l'operació en sí mateixa s'havia acabat. Que hi havia hagut complicacions respiratòries així com una hemorràgia que en aquell moment el Dr. Fontanilles i la resta de l'equip estaven intentar contenir i que el resultat final depenia en gran part de que aquesta hemorràgia es podés tallar en un temps no dilatat.
Al cap més o menys de una hora els familiars de J.A el van veure passar camí de la UCI adormit i connectat a una munió de tubs i cables, però viu. Al cap de pocs minuts va sortir l'esmentat Doctor Fontanilles qui els va dir que per fi l'hemorràgia s'havia pogut tallar, després d'haver-li fet múltiples transfusions, i que havia estat traslladat a la UCI de la mateix
a Planta de Cardiologia on assistit de respiració artificial havien d'esperar l'evolució que marcaria l'èxit o el fracàs de l'operació.
Des de el dia setze a las 14,30h. en que J.A. va ser traslladat a la UCI de Cirurgia Cardíaca fins el dia vint-i-nou d'octubre, en aquests tretze dies hi va romandre completament adormit i assistit, tan pel que fa a la respiració com naturalment pel que fa a la alimentació.
El dia vint-i-nou d'octubre va ser traslladat a un altre UCI, concretament a la llotja número onze de la segona Planta. En aquell moment ja estava despert però encara sota els efectes de les drogues i vivint la seva particular història del que li havia passat, tot barrejat amb altres capítols imaginats i creats per la seva ment a base de fets reals i de fets inventats, a més de referències a punts concrets de l'operació o moviments dintre de l'hospital. Però aquesta és un altre història que s'ha explicat sota el títol de " EL COMPLOT ATHISCH" i que va tenir una gran influència en el desenvolupament del post operatori i en el estat d'ànim de J.A. , doncs aquests fets, que en resum el portaven cap a la mort, li van produir una permanent angoixa i una malfiança envers el personal que en tenia cura i també de la seva pròpia família al no saber quins podien ser els seus familiars interessats en que ell morís.
Al mateix temps aquest complot en el que estava immers, i les seves fatals conseqüències si hi sucumbia, li van donar la força per lluitar i sortint-se.
Per raons tècniques, el dia trenta u d'octubre van traslladar a J.A. a la llotja número divuit també de la segona Planta encara sota els efectes de les drogues i vivint la seva particular història de protagonista de una pel·lícula, ara ja lliure de l'angoixa de la persecució que l'havia de portar a la mort i que a la fi havia aconseguit burlar, i fent partícip a tothom que el volia escoltar de la seva aventura i de com s'havia escapat de la mateixa.
Certament eufòric, explicava a familiars i infermers o infermeres la seva habilitat per burlar els que el volien matar, amb tota mena de detalls que repetia una i un altre vegada sense adonar-se de les rialletes de complicitat del personal de l'Hospital i del temor que suscitava als seus familiars, que preocupats perquè el seu cervell no estes capgirat, preguntaven una i altre vegada als metges rebent invariablement la mateixa resposta: "És normal; se li passarà i després no recordarà res. Segueixin-li la corrent.".
El fet de que els familiars seguissin aquesta "corda" alimentava si més no la follia que vivia en la ment de J.A.
El poder de les drogues subministrades és tal que a la persona li costa molt de discernir entre la realitat i la ficció.
Les converses amb els infermers i infermeres de les UCI's eren freqüents i sota un clima positiu i àdhuc de bon humor només entelat pels moments que les necessitats físiques de J.A. feien necessària la intervenció del personal; moments en que es sentia empetitit i inútil i on valorava molt la dedicació d'ells i elles per un salari que havia constatat, comparant-lo amb els de la seva Empresa, del tot insuficient.
El dia dos de novembre en J.A. va deixar de "navegar". A la primera visita de la esposa, en J.A. li va fer saber que havia deixat de "navegar", la qual cosa la va fer molt contenta.
El dia cinc de novembre en J.A. va ser traslladat a la habitació número 214 de Cirurgia Cardíaca de la tercera Planta de l'Hospital.
Aquí en J.A. va ser sotmès a un sens fi de proves i va poder conèixer per primera vegada al seu Operador, el Dr. Granados. Aquest li va explicar ja amb detall quina operació li havien fet, el per què, quins problemes havien tingut i com es desenvoluparia la seva recuperació, doncs en aquell moment i després de vint i dos dies de UCI's, es trobava amb vuit quilos de menys, havia perdut musculatura i no tenia ni força per aguantar el diari que volia llegir cada dia. La recuperació estaria a càrrec d'un Fisioterapeuta que diàriament l'aniria a veure: el Dr. Esteve. En quan a l'operació, partint de la ja coneguda dissecció diagnosticada a l'hospital de Vilafranca, l'havien portat a una temperatura corporal de 16 º C. durant tota l'operació la qual cosa li havia provocat després una pulmonia i dificultats respiratòries, motiu de la respiració assistida mantinguda fins a la segona UCI. Restes d'aquesta pulmonia li provocaven encara tos i necessitat d'expectorar contínuament amb el que , degut a la cicatriu encara tendre del pit, es feia necessari que ho fes amb els dos braços creuats a l'entorn del pit per evitar el dolor que les contraccions produïen. També li va explicar que li havien transferit molta sang i que ara els anàlisis mostraven una certa anèmia que podia superar a base de menjar si no volia que li fessin més transfusions. En quan a les diarrees que patia, havien estat més o menys provocades i que el superar-les depenia de l'alimentació que a partir d'aquell moment tenia que ser astringent. Li va explicar amb algun detall el tipus de trasplanti de la vàlvula Aorta i d'una part del seu tram superior. També que li havien tret alguns "trombos" del braç i de la inguinal esquerra, mostrant-li les costures que per sempre senyalarien les zones operades. En fi, que les proves que li anaven fent, i que culminarien amb un "Body Scaner", mostraven un progrés positiu; que una vegada el Fisioterapeuta que l'estava entrenant per caminar hagués acabat la seva feina podrien pensar en enviar lo a casa.
Al tercer dia d'estança a la habitació 214 el van visitar per primera vegada els seus pares, els quals fins feia poc no havien estat informats realment de la gravetat de la situació.
Les proves es van acabar el dia onze de novembre i l'endemà el Dr. Granados va autoritzar a J.A. a abandonar l'Hospital. Havien passat vint i vuit dies des de el seu ingrés.

Torrelavit, desembre de 2002