EL CAMP DE MINES

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

El territori del Sàhara espanyol va ser sacsejat per una violenta revolta dels indígenes contra les tropes espanyoles a l'any 1958. Entre les moltes accions de defensa que es van interposar a la ciutat de El Aaiún, capital de la província, una d'elles consistir en posar mines en determinats indrets al voltant de la mateixa per evitar possibles atacs. Aquestes mines estaven a una distància d'uns dos quilòmetres de les primeres cases i distribuïdes en forma d'arc de una amplada d'uns cent metres. A l'any 1968, època de la present historieta, s'havia acabat d'envoltar les zones minades amb filferrades per tal d'evitar el degoteig d'accidents que s'anaven succeint de persones civils que per desconeixement transitaven per aquestos indrets. El coneixement que en tenien els militars de la posició de les mines es limitava a aquest encerclament amb filferrades, doncs els plànols alçats pels seus antecessors a l'any 1958 s'havien perdut.
I aquí comença la nostre història.
Per motius que desconeix-ho, els caps militars del meu aquarterament van decidir obrir un passadís en una de les zones minades, provablement perquè era un lloc de pas habitual o perquè escurçava el camí amb algun altre punt de la província, el cas és que mai vàrem saber el final de la història pel que ara explicaré.

El Tinent de "Zapadores" de la nostre Companyia ens va reunir en formació després de l'esmorzar davant del nostre barracò com era habitual quasi cada dia per endegar les tasques programades per la jornada.
Aquesta vegada hi havia una novetat: li havien encarregat una missió que el tenia ben preocupat. Obrir un passadís en la zona minada. Per tal de fer-ho va escollir el que se'n deia un grup d'especialistes, amb el caporal i sergent corresponents, i ben equipats amb un aparell detector de mines i el plànol de l'encàrrec, ens vàrem dirigir caminant cap a l'objectiu.
Aquí haig d'aclarir que era veritat que havíem rebut entrenament en la recerca de mines. Es a dir, coneixíem bé el funcionament de l'aparell i la tècnica de com fer-lo anar, només que en la memòria de tots estava el record de les falles que havíem tingut en la simulació on no hi havia cap perill perquè les mines eren de broma, però ara es tractaria de mines de veritat. També tots recordàvem amb esgarrifosa claredat la imatge dels camps de mines on després de deu anys algunes d'elles emergien paoroses sobre la sorra i d'altres serien enterrades sota una bona capa, doncs els allisis mouen constantment el terra del desert.
Amb aquest extremidor pensament anàvem caminant amb silenci captingut cap al nostre destí.
Però vet aquí que abans d'arribar-hi el Tinent ens manar fer una parada i descans. Nosaltres ens vàrem posar a fumar o a xerrar asseguts al terra mentre el Tinent i el Sergent mantenien una viva conversa que es va acabar amb la redacció d'un extens document entre tots dos i amb la manipulació sospitosa de l'aparell busca-mines. Acabat aquest procés ens van manar tornar a la formació, mitja volta, i cap al quarter, la qual cosa ens va alleugerar de tal manera que no podíem dissimular l'alegria que ens embargava.
La veritat és que la majoria ni tan sols sentia curiositat pel que havia passat que va fer canviar les ordres rebudes, però jo necessitava saber-ho. I ho vaig saber pel Capità de la Companyia. L'extens informe que havia redactat el tinent explicava com el soldat que transportava l'aparell busca-mines havia ensopegat amb tan mala sort que aquest havia xocat contra una pedra (era difícil trobar-ne a la zona de la sorra), fent-se malbé, la qual cosa havia impossibilitat complir amb l'ordre de desactivar les mines.
Mai més en els mesos següents ningú més va rebre l'ordre de tornar a repetir l'acció.


Suposo que en els anys següents i amb mitjans més sofisticats, es deurien treure tots els camps de mines, però aquest extrem no l'he pogut comprovar.


Joan A. Feixas Colomer


El Aaiún 1968





Comentaris

  • Són entretingudes[Ofensiu]
    pèrdix | 28-09-2004

    aquestes històries de la puta mili.
    M'ha fet molta gràcia aquesta, amb senzillesa dona una imatge clara de l'esperit castrense i de la confiança en els comandaments que tenen, o tenien aleshores, els oficials.

    Imagino que un any, a l'epoca que era i on estaves han de marcar per sempre d'una manera o altre.

    Em sorpren la història paral·lela que esteu deixant entreveure entre el Manuel de Lino, el seu cosí, penso, i tu. Deu n'hi do quines casualitats.

    Ep, que vagi molt bé.

  • JO HI ESTAVA EN AQUESTA MISIO[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 11-09-2004

    PER EL QUE DIUS TU I JO VAM ESTAR EN LA MATEIXA COMPANYIA, PER QUE ESTE FET LE HE COMENTAT, VARIES VEGADES AL MEU COSI I AL MEU NEBOT. JO ERA SANITARI I VAIG SER EL METGE QUE VA ACOMPANYAR A FER ESTA TASCA.
    EL MEU COSI, MANEL DE LINO, ESTA PREPARANT UN LLIBRE DE TOT AIXO.
    VAIG ESTAR EN EL AAIUN, I QUAN ES VAN RETIRAR LES TROPES EN VAIG QUEDAR COM A METGE EN LES TROPES NATIVES A VILA CISNEROS. DESPRES EN VAIG QUEDAR COM A METGE EN LA POBLACIO SAHARUI, . ME HA AGRADAT MOLT RECORDAR TOT AIXO QUE DIUS.
    SALUTACIONS.
    FERRAN.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: