Ella (Capítol 2)

Ahir s'aixecava decidida, estimant el sol, estimant aquell extresant dilluns.
Ella pensava que no podia demanar lo impossible a una mateixa, però l'esperança mai la llençava a les escombraries si el próposit era ser feliç.
I si, es pentinava els cabells amb força, decidida, amb una expresió a la cara que no s'atrevia a reconeixer que era propia de la familia dels somriures.
D'un dia a un altre tot va cambiar, tenia la alegria ballant per les venes, és movia amb gracia, convençuda de que era un dona de valor, es sentia orgullosa de no perteneixer a el grup d'aquelles dones preses d'un treball, com es servir tres menús al dia i ser reconegudes com merda per les seves parelles i per la societat.
Vivia d'excuses, per a tot i per a tothom, s'anava cordant les bambes i pensava al mateix temps en quina excusa utilitzaria aquesta vegada amb la Berta.
Va baixar al carrer, duïa uns texans i una samarreta que posava : NO A LA GUERRA.
Era molt reivindicativa, plena d'ideals, somiadora de móns perduts on només apareixia ella i un seguit de persones desconegudes anomenades "Sol i Lluna".
Tornem a ser a l'escala de la porteria, ella tota segura, es sentia maca aquell matí disposada a conseguir tot el que és proposes, i això m'encantava d'ella.
Caminava com si trepitjes a en Bush o a Aznar, amb rabia, la seva mirada era un ocea negre on és veia de lluny un horitzó mai imaginat.
De sobte uns obrers de la contrucció d'aquella biblioteca van fixar les mirades en ella, la cridaven, la desitjaven, i ella en veure les seves cares de bocamolls i en sentir els crits dirigits cap a ella, es girà i sel's mira amb ulls seductors.
Es sentia desitjada, es sentia preciosa, es sentía orgullosa de ser ella, seguia el camí que la duïa fins al restaurant on va quedar per dinar amb la Berta.
Just quant anava a entrar al restaurant el mobil sonà, era la Berta sentin i argumentant la seva ausencia, aquell dia no podrien parlar, i no va desanimar-la gens ja que li feia mandra sentir lo be que li anava amb en Sergi, la feia sentir feliç la seva felicitat fins que va adonar-se de que tot era mentida i en Sergi la havia deixat.
Era dia d'eleccions a Catalunya, ella sentia la necesitat de tenir els 18 anys en aquell moment tant esperat per tants ciutadans.
Va estar tot el dia de compres, voltant per aquí i per alla, fins que es van fer les 10 de la nit i encara no havia tornat a casa, no tenia cap intenció de fer-ho en aquell instant.
Tornava per el mateix carrer on eren anteriorment el obrers, i observà una televisió d'un bar com un munt de gent, celebrava el canvi de govern al pais, una imatge del nou president va fer que ella crides d'emoció, per fi esquerres governant, per fi la llibertat per el nostre pais, de cop una música Brasilera començà a sonar en la nit màgica, i ella no s'ho pensa més i començà a ballar al ritme dels tambors, una cortina de diamants començà a caure del cel fosc, i ella girava i girava ballant sota l'esplandor de la pluja, es sentia feliç, realment feliç.
Donant passes per la nit fosca cantava cançons de Sopa de Cabra, les gotes queien per el seu cos d'adolescent.
Ella, tota molla entrà a casa i jo amb una cara de mil dimonis la vaig esbroncar com mai, sobre les hores en les que havia arribat i sobre la mullada que portava a sobre.
Pero no s'inmmuta, s'eixuga els cabells amb una tovallola rosa que li vaig donar i es cambià de roba, va sopar callada, el somriure en els seus ulls al veure la televisió era evident, jo no volia que penses tan en politica, tenia la seva vida centrada en Catalunya i els seus drets com a pais que sempre a sigut, podia entendre que tingues ideals, a la seva edad jo també els tenia, perè ella vivia només per aquella ilusió, potser encara no havia trobat cap altre.


La finestra entre oberta deixa passar un petò del vent, i ella amb els cabells despentinats sel's acaricia amb les mans, la veritat es que ara que ho penso ella s'asemblava força a mi, em resultava facil poder-la observar i veurem a mi mateixa reflectada en ella.
Ella era ella, no hi ha més, no es facil descriure-la creieume, encara que quant els dies de pluja amargaven les cares de moles ciduatadans de Barcelona, ella sortia alegre i contenta al carrer, era tot lo contrari als demés i això ho savia i li agradava.
A vegades es parava a mirar-se als miralls, encara recordo quant anavem caminant per els carrers de la ciutat quant ella es quedava quieta i amb la mirada ben fixada a l'aparador d'una botiga, quant succeïa això volia dir que ja l'haviem perdut per uns instants poder però perduda estava, una vegada que ella es quedava així observant-se reflectada en un mirall desconectava de tot, semblava com si espigues en un món molt personal, durant uns minuts tota callada i quieta jo l'observaba, era increíble. No vais tenir la ocasió de preguntar-li que passava quant es veia en aquells aparadors que li arrebataven la vida durant minuts.
Tant donava ella era especial, tenia algo molt particular que potser moltes altres noies de la seva edad no tenien, encara no se el que era el que la feia destacar, només se que els meus ulls brillaven com espurnes en la nit al veurela quieta tota pensativa, em preguntava que deuria estar pensant, sempre va ser la pregunta que mai li vaig fer.