Elisa

Un relat de: ignasicarsícostas
Primera tarda
Quan va donar-li el sol ataronjat i esmorteït de la tarda als ulls, l’Elisa es va despertar. Estava fent la migdiada en la incòmoda butaca de la residència on es trobava ingressada des de feia uns anys, quan el càstig de l’Alzheimer la va submergir per sempre en un estat de somnis intermitents.
L’Elisa era una dona menuda, prima, d’aspecte extremadament fràgil, la cara descoberta d’arrugues malgrat el pas dels noranta - i - quatre anys, de pell morena i d’abundant cabell llis i blanc que li queia fins les espatlles. Duia, penjades permanentment, unes petites ulleres que només utilitzava per poder llegir en els moments de lucidesa, i xocava veure-la tota vestida de negre, de dalt a baix, fins i tot les recades de fusta que li van posar al poble quan era jove.
La mort prematura d’un germà la va tenyir de negre per sempre més, malgrat la seva joventut. Poc després va ser capaç de fugir del poble sense mirar enrere, però no va tenir el valor necessari de lliurar-se del negre, del dol, ni tan sòls després de gairebé tota una vida.
Va arribar el Manel, el seu únic fill que va tenir amb el seu marit Eduard quan l’esperança de tenir descendència ja s’esvaïa.
- Hola mare, com estàs avui?
- Bé, bé Eduard... una mica endormiscada.
- Que no mare, que sóc el Manel, el teu fill.
- Sí, sí, sempre m’embolico amb els noms.
El Manel se la va mirar amb tendresa, doncs cada dia les seves converses començaven amb les mateixes paraules.
Però aquell dia va ser diferent, l’Elisa estava especialment xerradora i, de sobte, li ho va deixar anar...
- Saps fill? el primer potser va ser el més difícil, per inexperiència, per por, per manca de decisió. Però un cop va estar fet, ja no vaig poder parar mai més.
- Què em dius mare?
- Que sí que va ser el més difícil, havia de ser un a l’atzar entre un grup de persones, a poder ser, lleugerament grasseta. Havia de ser primavera o estiu, que la gent no portés una feixuga roba d’abric al damunt, jo havia de ser ràpida, decidida, implacable, i no mirar enrere. Havia de perdrem entre la gent en els segons que tardarien en adonar-se que estava ferida de mort.
I sense pensar-ho massa més, de sobte un dia qualsevol, així ho vaig fer, vaig sortir al carrer, em vaig posar a caminar i després de dos o tres intents fallits, la vaig veure venir. Era un grup de quatre amics, ella la primera per la dreta, jove, plena de vida, gaudint d’un dia com qualsevol altre sabent que no tenia res a témer, i rient, sí rient sense parar.
En el moment de creuar-nos em vaig apropar a ella i el ganivet de vint – i – cinc centímetres es va endinsar fàcil i suaument en la seva panxa, un quart de volta per rematar més ràpid i deixar-lo anar, tot en un segon. El plaer immens que sentiria, ni podia imaginar-lo, arribava uns segons després quan uns metres més enllà sentia els crits d’horror, la gent corrents... i imaginar l’escena: la noia al terra amb cara de pànic, sense saber ben bé què estava passant, els amics desconcertats, l’arma dintre el seu cos... tot això es veia culminat el dia següent quan en el diari veia la notícia de l’assassinat, amb la policia sense cap pista de l’autor i, per fi, l’esquela. Quin plaer tan estrany, d’on em provenia la pau i la serenor que em produïa aquell petit retall de paper ?
Però Manel, mai les vaig retallar, ni guardar. No podia tenir cap prova que m’incriminés, i el ganivet cada cop era nou comprat en una tenda diferent, si podia ser al mercat en un passavolant millor, i era el tribut que jo li deixava a la víctima que, de fet, encara que fos només uns segons, per a mi seria una relació ja per tota la vida.
- Ai mare, com estem avui ! Doncs sí que m’has explicat una bona història, no sé d’on pots treure tot això.
La resta de la tarda, l’Elisa la va passar mig endormiscada, cridant amb veu feble a vegades a l’Eduard, a vegades al Manel, a vegades noms desconeguts pel seu fill qui no feia massa cas, però que a ella li venien al cap, noms d’altres víctimes que l’havien acompanyat durant la vida.
Es va fer fosc i la Sole, la seva auxiliar de clínica que avui tenia torn amb ella la va venir a buscar per anar a sopar.
- Hola senyor Manel, que tal la tarda amb sa mare?
- Anar fent, Sole, ja saps, hi ha estones que pots parlar-hi una mica i dies com avui que t’explica les coses més estranyes.
- Que tingui bona nit, senyor Manel.
- Adéu, Sole.
- Mama, fins demà o demà passat. Dona,m dos petons.
L’Elisa el va besar amb tot l’amor que una mare besa al seu fill.
- Adéu Manel, fill meu - li deia - mentre aquella dona menuda i fràgil, marxava passadís endins amb passos lents agafada d’un braç per la seva cuidadora i amb l’altre recolzant-se en un vell bastó de fusta.
Segona tarda
L’Elisa estava acabant de berenar el iogurt que li donava la Sole, quan va arribar el Manel.
- Hola mare, està bo el iogurt?
- Ai, Eduard ! com fa tantes setmanes que no venies?
- Sóc el Manel, mare. I ens vam veure ahir per la tarda. – va dir amb to cansat –
- Hola Sole, com va tot?
- Com sempre senyor Manel. D’un dia per l’altre és difícil veure canvis.
- Apa, ja està el berenar, ara ja poden parlar una estona.
La Sole es va aixecar, i els va deixar a la mare i el fill sols al costat de la vidriera de la sala de descans.
El senyor Manel és un sant - va pensar mentre ajustava la porta - pocs dies ha faltat des que la senyora Elisa és aquí a la residència.
- Què m’expliques, mare? Has dormit bé?
- Sí, Eduard, si que he dormit bé... jo sempre he dormit bé. Saps? Només les nits després de fer-ho, em costava una mica, per l’excitació, per l’immens plaer irracional que sentia, per pensar ja quan tindria una pròxima ocasió. Era com una droga.
- Mare, ja hi tornem amb aquestes històries?
- Recordo que era el dia de la revetlla de Sant Joan, feia una calor sufocant. Tu i el Manel éreu fora. Jo tenia el ganivet comprat de feia dos dies, el vaig posar a la bossa i cap al carrer.
Vaig començar a caminar amb un ànsia dins meu que feia que el cor em bategués fora el pit, em mirava el nen, la senyora, l’ancià... a hores d’ara ja tenia experiència, en deuria portar unes quinze de víctimes, però, lluny de ser rutinari, cada cop el desig i el plaer eren més grans.
Com les altres vegades, sense triar-lo, el vaig veure venir, un home d’uns quaranta anys, més aviat prim, caminava cap a mi amb el diari plegat sota el braç, i les mans a les butxaques, molt despreocupat. El moment àlgid va ocorre en pocs segons, vaig treure el ganivet de la bossa i al creuar-nos va entrar sense cap oposició dins seu, el quart de volta letal i l’abandó del trofeu... als pocs segons, just quan jo ja donava la volta a la cantonada, els crits d’espant i el revolt de persones al voltant de l’home ja es començava a formar.
Jo tenia les mans netes de sang, tot era tan ràpid que no tenia temps ni de tacar-me la roba, en el temps en què jo em desprenia del ganivet.
La policia estava molt molesta, doncs ja es veia feia temps que era la mateixa persona la que anava matant a gent per la ciutat indiscriminadament, però estaven totalment desorientats, ningú sabia descriure cap sospitós, els ganivets no tenien mai cap empremta, les víctimes no estaven relacionades entre sí...
T’ho dic amb el cor a la mà, si el plaer fos només l’assassinat, m’hagués quedat a mirar, i ben segur m’haguessin enxampat. Però com el plaer era l’instant de clavar el ganivet i després el poder imaginar tot el que li hauria esguerrat, la vida tallada de sobte, la víctima, els parents i l’esquela... oh! L’esquela... com l’acaronava, era obra meva, només meva.
- Mare, d’on treus aquestes històries aquests dies ? Si tu mai no has sigut de llegir novel•la negra...
- La veritat, de totes les persones amb el que vaig tenir aquest encontre fugaç, potser amb la qui menys encertada vaig estar, va ser amb la veïna. Mira Eduard...
- Manel, mare, sóc el Manel el teu fill, el pare fa anys que és mort.
- Sí, sí... no sé per què, vosaltres dos havíeu decidit anar al parc a veure les feres, i jo sola a casa vaig agafar el ganivet d’un rampell i vaig començar a caminar pel carrer a la cerca d’una víctima. Vaig recórrer tres o quatre carrers en línia recta, després, baixant pel xamfrà, vaig seguir avall tres o quatre carrers més, però no vaig trobar ningú que em fes el pes: massa joves, massa prims, persones soles... res que em convingués. Contrariada vaig decidir tornar cap a casa. Després d’haver tornat a fer enrere el camí recorregut, quan ja encarava el carrer del portal de casa, la vaig veure i se’m eixamplà el cor. La nostra veïna, la Rosa, venia caminant cap a mi de comprar del mercat acompanyada de tres dones més, si bé ja era una dona gran, encara s’espavilava prou ella sola. Com seria el plaer de fer-ho amb algú conegut? Vaig començar a sentir la sang als polses anunciant-me que ja no podria parar, la cara potser la tènia congestionada de l’emoció i, quan ella em va aixecar el braç per saludar-me, el ganivet va entrar suaument dins seu, fins el fons, només el mànec va quedar fora... el ritual del quart de volta i, aprofitant la xerrameca de les amigues distretes del tot, em vaig esmunyir cap dins del portal i cap a dalt a casa. Per primer cop, no vaig poder retenir-me i vaig guaitar tot l’enrenou que s’anava creant des de la finestra; per primera vegada vaig poder ser espectadora de tota l’escena. Fins que l’ambulància la va prendre, amb la seva filla totalment desencaixada, cap a urgències a l’hospital. Quin plaer ! Com podia ser ? Vaig haver d’esforçar-me en semblar una mare i esposa serena per quan vosaltres tornéssiu del zoològic. Però com no, el plaer més gran va ser amb l’arribada de l’esquela al diari, un parell de dies més tard. El meu retall de diari estimat.
- Sole, sort que vens a buscar-la perquè portem uns dies que Déu ni do.
- Sí, senyor Manel, ara me l’enduc que farà una mica de rehabilitació, que avui li toca. Segur que es cansa i demà no està tan xerradora. Provin de muntar una caseta de fusta o de fer un puzle i potser així es distraurà.
- Bé, mare. Fins demà, i treu-te aquestes històries del cap.
- Adéu Eduard... m’estimes, oi? Anava dient l’Elisa mentre sortia de la sala.

Comiat
El Manel s’assegué un moment mirant el bonic mosaic del sostre, i respirà profundament, aquests últims dies la mare el deixava esgotat amb aquelles històries, semblava com si el temps s’acabés i hagués de treure aquesta mena de records. Però, d’on els treia? Segurament el cap ja feia males passades a hores d’ara i qualsevol moment seria últim.
- Senyor Manel, que no marxa? – li va dir la Sole- al tornar a passar per davant de la sala.
- Sí, ara marxo ja. Què fas tu avui? Et toca el torn fins les dotze?
- No m’ho digui, que encara falta estona, i tinc unes ganes de plegar...
- Doncs ja ens veiem, i que no sigui res.
L’Elisa assentada en una taula quadrada amb tres companyes més, pràcticament no va sopar, la recuperació, que segurament no hauria d’haver fet, l’havia deixat profundament esgotada. Mentre les companyes de la taula xerraven, ella només feia que mirar-se el ganivet, el tenia prop, però li semblava lluny i difícil
d’arribar-hi. Poc a poc, va aconseguir moure el braç i, estirant-lo lentament, el va deixar caure a la falda. Allà, ja va ser més fàcil posar-se’l a la butxaca de la bata i esperava que al recollir no s’adonessin que mancava. No era un ganivet com els que ella havia comprat al llarg de la seva vida, però, que carai, va pensar, a la fi i al cap, era un ganivet.
La Sole la va venir a buscar per portar-la cap al llit i, un cop a l’habitació, l’Elisa amb una habilitat increïble va posar el ganivet dins del llit sense que se n’adonés. L’auxiliar li va posar el camisó, la va tapar amb el llençol i el cobertor, se li va acostar per fer-li dos petons, simultàniament l’Elisa va agafar amb més força el ganivet.
- Bona nit, senyora Elisa - li va dir - mentre pensava el justeta que la veia i que potser no passaria la nit.
La Sole va anar a canviar-se: penjà el pijama blanc de feina i es posà un lleuger vestit d’estiu tot acolorit.
Va creuar el patí central de la residència pensant que encara li quedava mitja hora bona amb autobús per arribar a casa, sopar, posar la rentadora que segurament ni el seu marit, ni els fills havien posat, i seure per poder veure qualsevol sèrie de televisió abans no li vingués son i anés cap al llit.
En tancar la porta metàl•lica del mur, es girà, i ràpida com una picada d’escorpí, sentí la punxada al coll d’una xeringa carregada de clorur potàssic que li provocaria una aturada cardíaca en pocs segons i que se li enfonsava totalment, nítidament, i sense empremtes, i mentre la deixaven caure lentament al terra només va poder dir, amb veu de pànic i sorpresa:
- Senyor Manel ?
Mentre l’Elisa, amb el ganivet ben ferm a la mà i un somriure de bat a bat, feia l’últim sospir.

Comentaris

  • Bon cop d'efecte[Ofensiu]
    MMestre | 21-10-2016 | Valoració: 9

    M'agrada el final inesperat, i sí,com diu la Mercè, no es pot menystenir la capacitat de les persones, tant per fer el mal com per fer el bé.

  • Magistral[Ofensiu]
    Mercè Ferré Sabaté | 07-09-2016 | Valoració: 9

    Ha estat una lectura molt emocionant i he gaudit molt llegint-lo. Molt interessant i no et deixa indiferent. Et descriu perfectament com la gent més insignificant i feble pot amagar secrets quasi bé inimaginables que surten de qualsevol explicació.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: