El vi fa sang

Un relat de: ignasicarsícostas
Estimat germà,
Sóc conscient que rebre aquesta lettera, com a poc, et pot sorprendre. Potser et portarà records que tots vam voler oblidar fa molts anys.
Sé que no heu tingut notícies meves da quarant'anni i ara em poso en contacte amb tu de sobte. Ma... come si fa?
Jo sí que us he anat seguint durant aquests anys, sé que t'has casat i que has tingut dos fills i que el business d'arts gràfiques funciona més que bé.
Els pares són morts. Lamento no haver estat al teu costat en aquells moments.
Bé, ja tindrem temps per parlar-ne.
Aquest escrit és per dir-te que presto podrem abbracciarci. Torno a Corbera d'Ebre el martedì prossimo.
Fins aviat germà.
Giorgio Jordi Sales
Via Rancaglia, 2
47899 Serravalle
Serenissima Repubblica di San Marino
La dona del Manel havia recollit de la bústia un sobre marronós. Es preguntava: «Qui envia una carta avui dia?» En donar-li la volta i veure una adreça de San Marino encara va quedar més sorpresa. «Qui vivia en aquell país?» La sorpresa va fer que mirés de cop el nom del remitent. Quan va veure de qui es tractava, la sang se li va gelar.
Era del seu cunyat Jordi, desaparegut de la seva vida feia més de quaranta anys.
—Ha arribat aquesta carta, Manel.
—Una carta per a mi? —va dir el marit de la Rosa—. Mentre no sigui una altra factura del banc, rai.
La dona amb la mà tremolosa li va donar la carta.
—Que tremoles? Que no et trobes bé?
—No ho sé, he tingut una esgarrifança, no et preocupis.
El Manel va obrir els ulls de bat a bat en veure el nom del seu germà al sobre. Va obrir-lo i va llegir en silenci.
—Què hi posa? Què vol ara aquest després de tants anys?
—No ho sé. Diu que ve al poble el dimarts vinent.
—Avui som dimarts! —va exclamar la Rosa—. Mirem la data del mata-segells. És de fa deu dies! Aquest es presenta avui mateix aquí. Què collons vol després de quaranta anys fora?!
—Esperem, Rosa, esperem. Rebem-lo amb sorpresa i afecte, i a veure com van les coses.
---------------
—Si no ens donem manya, avui no acabarem d'embotellar el Pedraseca de l'any passat, i jo demà ja torno a treballar. Aprofitem avui que és festa.
—Pare, jo no puc anar més ràpida, les botelles s'amunteguen soles —va dir la Marta amb un to queixós.
—Va, no remuguis tant, que fa només una hora que has baixat. Ton pare i jo portem tot el matí al celler. Ja hem preparat el vi, el material, la màquina, les etiquet... —va dir la mare.
—Això, parlant de les etiquetes. A qui de valtros dos se us va ocorre posar-hi «El vi fa sang»? Penseu que algú voldrà beure un vi amb sang pel mig?
—És només un refrany, filla —va dir el Josep—. Au! Fes via, que cal acabar l'embotellada avui, no podem deixar res de vi a la tina per demà.
—Sang, sang, sang! —deia la Marta mentre, fent broma, esquitxava els pares amb una mica de vi negre que tacava com la tinta xinesa.
La Magda, la seva mare, reia mentre li feia ganyotes i amb la mà li feia gestos perquè taqués més el pare.
----------------
A mitja tarda un taxi va aturar-se davant la porta del Manel i la Rosa, va baixar d'ell un home d'uns seixanta anys. Cabell blanc, elegantment vestit, prim i de complexió atlètica per la seva edat, duia només una maleta, no massa grossa, que el taxista va baixar-li del maleter del cotxe. L'home va pagar-li el trajecte i el taxi va desaparèixer ràpidament pel carrer recte, com ell el recordava.
Va mirar amunt, a les finestres de la casa. La Rosa, que guaitava darrere d'unes cortines, es va amagar en sentir-se descoberta.
Era el dia de Sant Marc, patró del poble, i la gent, aliena al que passava, anava pel carrer cap al casal del poble a xerrar amb les colles que es formaven.
El Giorgio, ara altre cop Jordi, va trucar a la porta esperant resposta.
El Manel va baixar a obrir-la i en trobar-se de cara amb el seu germà va aturar-se mirant-li les faccions envellides i els cabells blancs. Quan van coincidir i van mantenir la mirada uns segons es van abraçar. Tots dos tenien els ulls plorosos i no ho dissimulaven.
—Noi! Jo comptava que mai més et veuria ja —va dir el Manel.
—No podia marxar d'aquest món sense tornar-te a abraçar.
—Que estàs malalt?
—No, no. Que jo sàpiga estic com un roure, però mai se sap, i més a les nostres edats. Bé, tu ets jovenet, que jo sóc dos anys més gran.
—Pots comptar! Puja, puja que veuràs la Rosa. Està una mica inquieta, disculpa-la. Des de la mort del fill petit que no ha estat mai més la mateixa.
—Em sap greu, hauria d'haver vingut, però...
—Puja, ja tindrem temps de parlar-ho. Que marxes aviat?
—No, de fet he vingut a quedar-me. Però no pateixis, he agafat una habitació a la pensió de la Paquita. Quan trobi una casa, m'hi traslladaré.
—D'acord Jordi o Giorgio, com haig de dir-te ara?
—Jordi, per descomptat.
Tots dos homes van pujar per l'escala estreta que els duia al menjador i la sala d'esbarjo. Darrere una butaca, la Rosa, la mateixa que recordava el Jordi, estava a peu dret com una columna, seriosa com una lleona a punt de caçar, desconfiada com una lloba vigilant els cadells. Evidentment que havien passat quaranta anys, però seguia conservant aquella elegància innata que només els és atorgada a certes persones, i amb la mateixa expressió de, quan de jove, s'enfadava per alguna cosa.
El Jordi es va quedar sota el bastiment de la porta, mirant-se tots dos, emmudits. Finalment el Jordi, en veure que ni ella reaccionava ni el Manel trencava la situació cada cop més tensa, va dir:
—Ho sento, Rosa, ho sento molt, hauria d'haver estat aquí.
—Més d'una vegada. Què vols ara, Jordi? Per què has tornat quan ja tots t'havíem oblidat?
—Exactament no ho sé. Alguna cosa dins meu em deia que havia de tornar. No em sento malament, però potser sóc com un elefant que busca el cementiri per anar a morir. Potser he tornat per això.
—No diguis això —va dir enfadat el Manel—. Havies de tornar un dia o altre, i punt. Mira, el millor és que vagis a la pensió, desfés l'equipatge i vine a sopar. Aquesta nit ens posarem al dia. Que són quaranta anys! Ara que hi penso. Si vols, pots quedar-te aquí...
—No! No tenim res preparat. És el que passa quan et presentes després d'una eternitat com si aquí no hagués passat aquest temps —va tallar la Rosa.
--------------------------
Només va desaparèixer el recentment arribat per la cantonada, anant cap a la pensió, la Rosa va començar a escridassar el Manel:
—Tu t'has tornat boig o què? El teu germà no dormirà mai més en aquesta casa. Mira, avui el deixo venir a sopar per tu, però després ja veurem què passarà. És que no tens sang a les venes o què? Deus tenir aigua i aquesta t'arriba fins al cervell. On era ell durant la malaltia de ta mare? Tots aquells anys de martiri! Saps qui se'ls va empassar? Doncs jo! Jo sola, em sents! On era ell quan el seu pare va morir en l'accident del tractor? Ni una trucada, ni una carta, res. No sabíem ni on trobar-lo.
»Oh! I la mort del Pere, del teu fill. Els mesos d'angoixa per si el tractament aniria bé o no. Quantes visites, quantes hores als hospitals, quants metges, quantes esperances per no res, per morir convertit en una cosa que no era el meu fill. La meva vida serà un dol per sempre més, desitjo la mort. El meu fill, pobret. Per què va haver de morir? I ara torna aquest i tu poses una cara com si haguessis vist la Verge Maria. És que no et suporto, això ja és l'últim que em podies fer. Per què creus que ha tornat aquest mort de gana? Per diners, Manel! Per diners! Per què si no...
»I oferir-li la casa... On ha de dormir? Al llit on va morir el Pere? Al llit on va morir ta mare? O aquí al menjador on vas tenir el taüt de ton pare. Tens per triar. Quin lloc li vols deixar per dormir, sobre que ve a robar-te el poc que vam aconseguir dels teus pares. Que no recordes que treballaven com rucs? A la vinya, als ametllers i a la granja! Que no recordes que no hi havia ni festes, ni diumenges, ni Cap d'Any... sempre treballant.
»Com pots mirar-lo a la cara? Com pots parlar-hi? Com pots convidar-lo a casa nostra? Aquí va néixer, però ja veus com se l'estima la casa, quaranta anys sense saber-ne res i nosaltres anant enterrant pares i fill.
---------------------------------
La Carmen era la informadora oficial de les novetats que passaven, o no, pel poble. La qüestió era poder fer una estona de safareig amb algun grupet ben seleccionat per no tenir malentesos extres.
Ella, desesperada, corria pel carrer per trobar algú, feia anys que una notícia com aquella no arribava al poble. «El Jordi ha tornat! T'ho creus o no?», anava pensant, mentre amb els ulls buscava un objectiu per poder abocar tot el verí.
La gent devia estar al ball perquè no trobava ningú i totes les portes estaven tancades, fins que va arribar al celler Poble Vell, el del Josep i la Magda. Va empènyer la porta i sense cap mania va començar a parlar a raig:
—Encara no ho sabeu? Deveu ser els únics del poble. És que és molt gros, per Sant Marc que una cosa així no me l'esperava. Teniu una mica d'aigua? És que m'ofego de la impressió. De veritat que no ho sabeu?
—Reposa dona —va dir-li el Josep—. Té, pren un got d'aigua.
La Carmen es va beure l'aigua com si fos l'última que quedés al món. Amb uns gestos i una entonació que farien enveja a qualsevol actor de teatre, els va informar de l'arribada del Jordi al poble.
—Que ha tornat el Jordi? De quin Jordi parles? —li replicava el Josep.
—El Jordi! El germà del Manel Sales, de cal Fardatxo!
En aquell moment, la Magda, que tenia d'esquena el seu marit i la seva filla, va empal·lidir fins que la pell va quedar color de cera blanca. S'assegué en un tamboret i amb els ulls buscava un lloc per on fugir d'aquell celler, d'aquella casa, d'aquell poble.
El Josep es va girar.
—Hòstia! Aquesta sí que és bona, Carmen. Però si tothom el donava per mort i enterrat, a aquest paio. Ho sents, Magda? Ei! Que no et trobes bé? —va exclamar espantat en veure-li el rostre.
—No sé què m'ha agafat, com una esgarrifança i he tingut un mareig. Ja em passarà, espera un moment. Deu ser la pressió, com sempre la tinc baixa.
—Puja a dalt i estira’t una estona. Mira, al final, si no acabem avui, doncs ho deixem per demà al vespre.
—Sí, potser sí que pujo a estirar-me una mica.
—Magda, estàs tremolant. A veure si tindràs febre.
—No, home, no. Deixa’m estirar una estona i segur que em passa. Adéu, Carmen. Marta, ajuda ton pare a veure què podeu fer, jo ja baixaré després... segurament.
La Magda va desaparèixer per la porta estreta que comunicava el celler i la casa gràcies a un tram d'escales estretes. En arribar a l'habitació, es va estirar al llit a les fosques. Del cap no li marxava la pregunta: «Jordi, què vols ara després de quaranta anys? Maleït siguis!»
La Carmen es va esplaiar amb la Marta i el Josep.
—Pobra Magda, espero que no sigui res. Doncs escolteu, es veu que ha vingut vestit com si fos un milionari. Jo no ho he vist, però no ha arribat amb taxi, sinó en un cotxe privat amb xofer. Diuen que ha anat a casa del seu germà, el Manel, i que ell i la seva dona l'han tret a espentes escales avall i li han dit que no torni a posar els peus en aquella casa. Vosaltres us ho creieu? Fer-li això a un germà que fa tant de temps que no veus. Però és clar... cada u és cada u i no et pots ficar a casa dels altres. Perquè jo, bé, no vull dir res, però una mica de compassió... No? I els porta diners. Mira! A tots ens van bé els calerets i, si t'has d'empassar alguna cosa, doncs... coll avall i la butxaca plena.
»Què creieu? Serà capaç d'anar al ball aquesta nit. Seria una tornada espectacular. Escolteu, i si ha vingut amb una paia que encara no hem vist. Segur que és una d'aquestes totes estirades que li fa fàstic seure en les cadires de fusta del casal. Sí que serà un Sant Marc ben celebrat.
»Apa! En ple ball, ja els veig entrar del bracet, i això si no han vingut amb fills, que potser ronden com tu, Marta, la quarantena. En fi, un daltabaix per al poble... I on aniran a dormir tota la colla si el germà no els deixa entrar a casa, encara hauran d'anar tots a dormir a Gandesa. Apa! Apa! Tots cap a la capital, es veu que al seu poble ningú els vol acollir. Escolteu! I si...
Davant de la mirada estupefacta i el silenci sepulcral del Josep i la Marta, la Carmen va entendre que havia de marxar a fer la bona obra d'informar de l'esdeveniment a algú altre.
—Bé, marxo, que veig que teniu feina —va dir la Carmen.
—Adéu! —van contestar pare i filla alhora.
--------------------------
El Jordi va trucar a la porta de casa del seu germà. Era l'hora de sopar i ell sabia que també la de donar moltes explicacions.
—Puja, Jordi! Puja! Va! Que ja tenim la taula parada.
—Vaig! Hola, Rosa, t'agraeixo novament que em rebis a casa...
—Meva, a casa meva! Ho tens clar? Perquè a tu es veu que durant quaranta anys no t'ha fet falta per a res —va tallar-lo la Rosa sense mirar-lo.
—Va! Vull tenir el sopar en pau! El noi és al ball amb la dona i la canalla. Després t'ensenyaré fotografies i demà els anirem a conèixer.
—Serà un plaer —va dir en veu baixa el Jordi.
La Rosa va servir l'escalivada que havia preparat amb encenalls d'un pernil que havien encetat feia pocs dies.
—Doncs, a nosaltres ja ens veus, estem casats i vàrem tenir dos fills, però malauradament un va marxar abans que nosaltres. No t'haig d'enganyar, aquest dolor ja no marxa mai, vindrà amb mi fins al cementiri i només desitjo que allà s'acabi.
—Ho sento molt per vosaltres.
—Pots comptar! —exclamà la Rosa.
—Fes el favor, dona. Deixa'ns parlar tranquils, abans ja li has dit tot el que calia —digué el Manel.
—Bé, pel que fa a mi, encara que sembli que he d'explicar moltes coses, la veritat és que ho puc resumir en unes poques paraules.
—No te n'estiguis d'explicar detalls, Jordi. Encara que sigui després de quaranta anys, la sang segueix cridant a la sang. Tinc curiositat de saber què ha sigut de tu durant tot aquest temps.
—Quan vaig marxar, i recordo que justament era la nit de Sant Marc, vaig embogir i no sé la raó. Semblava que sortir del poble era com sortir d'una presó que m'ofegava. Sense saber res d’anglès ni del món me'n vaig anar tan lluny com vaig poder. A Oakland, a l'altra banda del món i allà... No vull ni pensar-ho, vaig passar uns anys ben dolents. Em vaig gastar tots els diners amb el passatge per arribar-hi, vaig treballar de tot, a totes hores, cada dia fins que, al cap d'uns anys, vaig prosperar una mica i em vaig ficar en el negoci de la pesca.
No vull ser un fanfarró, ni vull faltar-te el respecte, Rosa...
—Ja veuràs... —va dir ella.
—Era jove, la sang em bullia i vaig tenir tantes dones com vaig voler. D'això sí que no em va faltar res. Ara penso que hagués estat millor menjar i dormir millor i tenir menys dones al llit, però bé ara també tinc una altra edat i les coses es veuen diferents.
»Vaig fer amistat amb un capità d'un vaixell balener que, un dia, de sobte, em va proposar anar a Noruega a treballar com a tècnic a les seves oficines de Tromsø, el lloc més allunyat del món, tocant al cap Nord. Per aquells anys ja parlava un anglès més que acceptable, però, és clar, de noruec ni una paraula.
»Perdoneu-la, li vaig fer jurar que no us ho diria mai, però de tant en tant trucava a la Montserrat de ca l'Escarbot, i m'anava informant de com us anaven les coses. Això sí, no li vaig dir mai des d'on la trucava. No sé quina força hi havia perquè jo no tornés aquí i que vosaltres sabéssiu res de mi.
»Si voleu que us digui la veritat, crec que perquè pensava que jo era menys que vosaltres i us avergonyíeu de mi... Però bé, tot això ha quedat enrere.
»A Tromsø estàvem tan aïllats de tot, crec que va ser l'únic lloc on vaig pensar a casar-me i formar una família, necessitava companyia.
»Bé, salto un munt de temps, hores davant de mapes i radars fins que un dia un client em va proposar ser soci d'una empresa d'exportació i importació on podria fer molts diners, ja que no es dedicaven només a les mercaderies. Per dir-ho fàcil les mercaderies també eren diners que anaven i venien. I així des de ja fa bastants anys visc a San Marino. Ara em sento gran, i la mateixa força que tenia per mantenir-me allunyat de tot, ara hi és per tornar i quedar-me aquí els últims anys de la meva vida.
—No voldràs que et cuidem nosaltres, oi? —va dir esverada la Rosa.
—No, tranquils, tinc diners de sobres perquè això no calgui. A més, he fet testament i tots els meus béns, que no són pocs, seran per a vosaltres.
—Mira, si em deixessin, et mataria! Ho sents! A mi i a ton germà no ens compra ningú! —cridava la dona caminant amunt i avall pel menjador.
—Rosa! Treu el segon plat i calla! No t’adones que aquests diners seran per al nostre fill i els néts! Gràcies, Jordi, saps que jo no m'ho hauria imaginat mai això, però t'ho agreixo, és un bon gest per part teva.
------------------------------
Al celler Poble Vell el mareig de la Magda no millorava. El pare i la filla, cansats, van parar d'envasar el vi. La mare els va animar perquè anessin cap al ball.
—Divertiu-vos, aneu al ball. Jo m'estimo més quedar-me aquí sola a les fosques. Així segur que em passarà més de pressa. Tu, Josep, pots ballar amb ta germana, que sempre t'espera. Ja saps que jo de ballar no en tinc ni idea. Vés que segur us ho passareu bé i, tu, filla, a veure si trobes un noi per picar-li l'ullet.
—Au! A qui vols que enganyi, jo? Ja m'ha passat l'arròs a mi. A més, jo estic més bé soltera i sense homes.
—Doncs aneu. Jo dormiré una mica.
La Magda, però, només donava voltes damunt el llit, tenia mal de cap, mal de panxa, tremolava tota, però la veritat és que tot venia de l'angoixa que li havia provocat la notícia de la tornada del Jordi.
Què faria si se'l trobava? Què li diria? Havia passat mitja vida. Va aixecar-se i caminava per tota la casa mirant per la finestra de tant en tant per si el veia travessar el carrer. Tot el que havia dit la Carmen, ho havia sentit tot, fins on arribava la veritat i fins on les seves imaginacions. Tothom sabia que a la Carmen li agradava exagerar les coses.
A poc a poc i sense intenció de fer-ho conscientment va obrir la porta que comunicava amb el celler i va baixar les escales, un cop a la bodega, passejava gairebé en la foscor entre les tines i les bótes, nerviosa i amb el cor palpitant a tota velocitat.
------------------------------
El sopar havia seguit amb més bon ambient, tot i que del rostre de la Rosa no havia marxat ni un moment l'expressió de rebuig. El Jordi es va esplaiar amb més detalls dels llocs on havia viscut i de les feines que havia fet. El Manel també li va explicar com havien anat les morts dels pares, i més poc la del fill, ja que, cada cop que ho intentava, l'emoció li tallava la veu i els ulls es convertien en unes basses de llàgrimes.
Van quedar d'acord que l'ajudarien a trobar una casa on instal·lar-se i a recobrar la relació perduda durant tots aquests anys.
El Manel no volia saber res dels motius que el van fer prendre aquella decisió i de per què no havia dit res en tants anys, a més sent conscient que era sabedor de la mort dels pares i del fill, però era un home pràctic. Tot quedava enrere i ara començava una nova etapa que havia de durar molts anys.
La Rosa, però, no era com ell, i l'odi que sentia no li marxaria tan fàcilment. Els diners estaven molt bé, però l'odi se li aferrava al pit i a l'estómac, aquell odi que en un rampell et fa ser capaç de matar a algú. Aquest és l'odi que sentia ella.
Es van acomiadar, era ja tard i el Jordi estava cansat del viatge, aquella matinada havia sortit a quarts de sis des de Serravalle, a San Marino, i ara ja feia massa hores que anava pel món.
—Demà vine a dinar, Jordi —va dir-li el Manel sense mirar la Rosa—. Després podem anar una estona al casal i veuràs els de la teva colla. Els trobaràs a tots grans, eh! Veuràs que bé que s'ho passen jugant al dòmino tota la tarda.
—Així ho farem. Bona nit, Manel, estic content de poder abraçar-te. Bona nit, Rosa, gràcies pel sopar. Entenc la teva ràbia. Procuraré que vagi passant.
—Bona nit —va contestar secament la Rosa.
El Jordi va sortir de casa del seu germà, va mirar la placa de ceràmica que posava «Cal Fardatxo», no havia sabut mai d'on venia aquest renom. Va mirar el cel, feia temps que no ho feia, o potser a Serravalle hi ha més llum que a Corbera d'Ebre i no es veuen els estels. Era meravellós, quants n'hi havia i que negre era aquest cel.
Va decidir fer un petit passeig pel poble, per ajudar a pair el sopar. Anava mirant les cases i recordant qui hi vivia quaranta anys enrere. Unes estaven totalment renovades, altres envellides i les més poques, en ruïna.
Va caminar per tot el llarg del carrer, que era paral·lel a la carretera nacional i que separava el poble nou de les runes del poble vell, bombardejat pels avions afins a Franco i que resistien com fantasmes, testimoni d'una època llunyana. Potser ell era un fantasma també i feia com les cases derruïdes, només recordar una època passada.
El passeig el va portar fins a la casa de la Magda. Com havia canviat la casa, ara hi havia un rètol fet amb ferro forjat que posava «Celler Poble Vell». La Magda! Potser havia estat l'única persona que l'hagués fet quedar al poble. El seu gran amor de joventut. Desitjava que les coses li haguessin anat bé i, ara com ell, entrats en la seixantena, fos una dona feliç. A la Montserrat li havia preguntat en alguna ocasió per ella, però li feia vergonya, respecte més aviat. Pel poc que sabia, li havia anat, en general, tot bé, amb algun entrebanc com tothom durant aquests anys.
Va veure la porta entreoberta del celler i, imprudentment, la va empènyer, va entrar i una mica més endins es va trobar la Magda de peu al mig de les tines.
—Hola, Magda, em coneixes?
—Hola, Jordi. Et reconec. Què hi fas, aquí?
-------------------
El Josep ballava amb la seva germana i, com li havia dit la seva dona, ella estava encantada de tenir ballador el dia de Sant Marc.
Al cap d'uns balls van asseure’s, ell va aixecar-se tot seguit per anar a buscar un gintònic per a ell i un vodka amb taronja per a ella. Aquelles begudes eren un clàssic el dia de ball.
—Saps què diuen pel poble? —va dir-li la germana amb picardia.
—Suposo que sí, ha passat la Carmen pel celler i ens ha deixat anar un rollo sobre si havia tornat el Jordi Sales, amb família i tot!
—Ai! Ja saps com és aquesta. Ha vingut ell sol, es veu per quedar-se aquí, a passar la vellesa. Qui ho havia de dir que tornaríem a veure'l? Escolta, també he sentit a dir que ara s'estarà a la pensió, bona és la Rosa per tenir-lo a casa. Es matarien tots dos. Es veu que busca una casa per comprar, què et sembla si li oferim la casa dels pares? Aquest déu haver vingut carregat de calerons i nosaltres ens traiem un mort del damunt. Per què la volem aquesta casa si ja en tenim una tu i una altra jo?
—No sé, potser que esperem una mica. A veure com van les coses, fa poques hores que és al poble i tothom ja fa plans. Jo sempre havia pensat comprar-te la teva part i donar-l’hi a la Marta quan es casés, però al pas que va.
—Bé, tens raó, tampoc cal córrer. Anem veient què passa i ja farem el que creguem convenient. Però la casa no te la vendré a preu de saldo, eh! —va dir la dona rient.
Van ballar uns quants balls més, fins que el genoll de la germana va començar a donar senyals de cansament.
—Vaig a seure una estona, aquesta maleïda cama sempre ha de fer la guitza els dies que em puc divertir més.
—Et porto un altre vodka?
—Va, sí, que avui li fotrem fort! I tothom sap que el vodka va bé per als genolls.
—Sí, a tu et va bé de cap a peus. Escolta, vaig a casa un moment a veure com està la Magda i torno. No et busquis un nuvi més guapo que jo mentrestant.
Els dos germans van esclatar a riure. El Manel va mirar per damunt la gent i no va saber veure la Marta, la seva filla. Suposava que devia estar asseguda amb la seva colla per algun racó de la pista de ball.

Va agafar el carrer recte i pla i va arribar a casa en uns minuts. El poble nou el van construir llarg, seguint la carretera nacional que el travessava, però molt estret i bàsicament només hi havia un carrer per damunt i un altre per sota de la carretera.
En arribar va veure la porta oberta del celler i se li va fer estrany. Li va passar pel cap que no haguessin entrat uns lladregots aprofitant que era festa. Va entrar sense fer soroll, però tot estava en penombra i en silenci, va arribar fins a la columna on hi havia l'interruptor de la llum i, en encendre’l, el cor se li aturà.
Es trobava amb els peus dins d'un bassal de sang, un home gran jeia a terra mort amb una ferida estranya al coll i la Magda, la seva dona, semblava morta també amb un llevataps clavat en una banda, sota la mandíbula. S'hi va llançar ràpidament cridant el seu nom, però la Magda ja no responia, estava freda com la terra i la mirada perduda, sense dubte estava morta. Tot ensangonat va aixecar la vista cridant de pena, llavors va veure que dalt de tot de les escales estava la Marta asseguda en un escaló i paralitzada, amb els ulls i la boca oberta, tenia la vista fixa en l'escena.
--------------------------
A la comissaria comarcal de Gandesa, en un despatx sense cap obertura a l'exterior, estaven la Marta, el seu pare, el comissari i un agent, intentant que la noia reacciones i pogués explicar alguna cosa. Era el matí següent a la mort de l'home i la dona. La Marta, sedada, havia descansat unes hores. El Josep no havia pogut dormir en tota la nit. Els dos cossos estaven a Reus, a la unitat patològica forense de l'hospital Sant Joan. Ara era hora de posar el fil a l'agulla i resoldre la recerca i, si no, almenys encarar-la cap a una explicació lògica.
—Marta —va dir l'inspector—, ens hauries de dir què vas veure, abans que entrés el teu pare al celler.
—...
—Marta, no entenem res del que va passar. Com va morir la teva mare i com va morir el Jordi Sales. Tu ets l'única que ho vas veure i amb qui podrem treure l'entrellat. Pren-te el temps que calgui, estigues tranquil·la aquí estàs segura.
—...
—Recorda, filla, si us plau. Jo estava al ball amb la teva tieta i vaig anar cap a casa a veure com es trobava la mare. Vaig entrar al celler i tu estaves a les escales.
—El vi fa sang —va dir la Marta gairebé inaudiblement.
—Sí, això ho posa a les ampolles del Pedraseca. Què té a veure amb ahir a la nit?
—Jo vaig anar a casa a buscar una jaqueta, feia fresca. En baixar de l'habitació al menjador vaig sentir cridar al celler —va començar a explicar-se.
—I de què anava la discussió? —va intervenir el comissari.
—Es feien retrets de quaranta anys enrere.
—Què es retreien la teva mare i el Jordi? —va dir el pare.
—Què cridaven, em dieu? —va dir, amb la mirada fixa en un punt a l'altra banda del despatx—. Què... Val més que surtis, pare. Després parlaré amb tu.
—Però per què haig de sortir, amb mi aquí estaràs més calmada —va dir contrariat.
—Millor que surti si ella ho vol. Agent, acompanyi el senyor Josep a una saleta que estigui còmode —va dir ràpidament el comissari.
Van passar uns segons que es van fer eterns mentre el pare sortia amb la mà de l'agent a l'espatlla. No entenia de cap manera per què no podia estar a l'interrogatori, i encara menys que no el volgués la seva filla.
—Digues, Marta, ara que estem tots dos sols. Què es deien l'un a l'altra?
—Parlaven, primer, després el to va augmentant a poc a poc en volum i retrets, fins que ma mare va donar-li una bufetada a aquell home. Em vaig quedar immòbil, si hagués reaccionat, ara potser tots dos serien vius.
—És normal tenir por i que aquesta ens impedeixi moure'ns. Tu no et capfiquis, que no has fet res mal fet.
—Res, només he deixat morir dues persones —va dir somiquejant i esclatant a plorar.
—Ho estàs fent molt bé, Marta. Té mocadors. Avancem una mica. Què va passar després de la bufetada?
—Ell no s'ho esperava, però perquè la mare li fes allò li havia de dir una de ben grossa. La mare és... bé, era molt calmada. Ell es va quedar com desorientat uns segons, en silenci. Va fer un o dos passos enrere fins a recolzar-se a la taula que hi havia al seu darrere. La mare tenia les mans cobrint-se la boca, sorpresa d'ella mateixa. Silenci i llavors...
—Què, Marta? Digues.
—Ai! L'home devia trobar un llevataps sobre la taula i amb la velocitat d'un escurçó l’hi va clavar fins al fons al coll de la mare. Jo seguia sense poder moure'm, ni tan sols quan vaig veure això. La mare va agafar en un rampell una ampolla que se'ns havia trencat i li va tallar el coll o li va clavar. Jo no ho sé, no ho sé.
—No pateixis, aquests detalls ens ho diran les... autòpsies. La investigació vull dir... No t'ha de preocupar. Però per què van arribar a matar-se? Quin retret es feien?
—No van morir a l'instant, ambdós amb pocs segons de diferència i intentant dir alguna cosa, van caure de genolls, després estirats a terra. I finalment altre cop silenci, més silenci, fins que el pare va entrar al celler i va encendre el llum.
—Molt bé, Marta, vols aigua? Una infusió?
—No, no vull res. Només morir-me.
—És normal que estiguis agitada i nerviosa, Marta. Vas veure com dos adults es mataven i un era la teva mare.
La Marta va començar a riure histèrica, fet que va desconcertar el comissari i el seu pare que va sentir-la des d'un altre despatx.
—La meva mare sí, sí que ho era... I tant la meva mare! Qui voldria que fos? Els dos es van matar, l'un a l'altra i amb l'obridor i la puta ampolla del vi fa sang. Sap quanta sang surt de dos cossos? Litres! Sí, que era ma mare, sí!
—Calma't, Marta, encara no ens has dit per què van fer el que van fer.
-----------------------
Havien passat uns dies, els cossos del Jordi i la Magda ja eren de nou al poble. Avui feien la missa i els enterraven. A tots dos alhora i amb la casualitat que al cementiri ocuparien nínxols contigus. El poble estava consternat, aclaparat dels fets que havien passat els últims dies i de la confusió que encara hi havia en la recerca dels assassinats.
Només un petit grup de persones sabia la veritat. La Marta, naturalment, el comissari i l'agent, que havien decidit deixar passar l'enterrament per explicar-li al Josep tota la veritat. Una altra persona que ho sabia tot, o, si no, s'ho inventava, era la Carmen, la qual anava de grupet en grupet explicant tot el que ella sabia, assegurava, i sempre de fonts certes. I l'última persona que ho sabia tot, però no d'ara si no des de feia quaranta anys, era la Rosa.
El seu marit i ella eren al portal de casa, esperant que passessin els fèretres pel davant, cap a l'església. Ell plorava pel seu germà retrobat i mort i per la pobra Magda. La Rosa només sentia pena per ella, per ell, rebuig.
Va recordar, la Rosa, quaranta anys enrere com la Magda li venia dia i nit amb històries sobre el Jordi. Com s'estimaven! Tenien planejat marxar de Corbera a veure el món, com més lluny millor...
La Marta, abraçada al seu pare, caminava darrere del taüt de la seva mare i al cap li ressonaven els crits que donaven tots dos al celler aquella maleïda nit.
En aquell celler, en aquell retrobament, per a un la vida era massa curta per poder gaudir-ne i per a l'altra ja era massa tard per tornar a començar.
La Magda li va confessar que la Marta era filla seva, del Jordi, no del Josep i que li havia amagat durant tots aquests anys a tothom.
El Jordi li va retreure que si li hagués dit que estava embarassada abans de marxar a Oakland, ell s'hauria quedat. Mai va entendre per què a última hora no el va seguir, per què va desdir-se, i ara amb una filla de quaranta anys es desesperava pensant el que s'havia perdut.
—Et mataré, mala pècora! M'has robat una filla —va cridar clavant-li l'obridor al coll.
—No vas preguntar mai més per mi, vas desaparèixer, jo no et volia retenir i t'ho haguera dit quan t’haguessis posat de nou en contacte amb mi —va dir amb el poc fil de veu que li sortia, mentre li clavava l'ampolla trencada fins al fons.
-----------------------
El fèretre va passar davant la Rosa, la qual pensava: «Ben mirat, per a nosaltres la cosa no ha acabat tan malament, força calerets tocarem del Jordi i d'aquest lloc de San Marino, que no sé ni on para. Bé, del Giorgio, com posava a la carta. Li diré al Manel d'emmarcar-la i penjar-la al menjador, a ell segur que li fa molta il·lusió. Imagina't l'única i alhora l'última carta del seu germà en quaranta anys.»
La Marta ja veia la porta de l'església, sabia que entraria a ella agafada de la mà del Manel, del seu pare durant quaranta anys. Però, quan sabés la veritat, què passaria? No sabia com hauria de dir-li... si pare... o Manel.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: