EL TRESOR

La quilla tallava ferotgement les onades inclements que assetjaven el casc del bergantí.Eren lluny de terra entre aigües hostils, i enmig d’una indòmita tempesta era impossible seguir el rumb establert. De sobte l’impacte d’un llampec endimoniat va fer caure desplomat el trinquet per damunt de tota la coberta emportant-se alguns homes i aixafant-los al seu pas, tots els esforços que duia a terme la tripulació per redreçar la nau ja eren gairebé impossibles, la violència de l’aigua i la pluja inundaven gran part de la popa. Els cruixits de les fustes partint-se en milers de bocins evidenciaven a tots fàcilment que estaven destinats a enfonsar-se junts amb el tràgic final del vaixell, molts es tiraven per la borda esperant a trobar l’última salvació, qui sap si un tros de fusta o qualsevol altra cosa que els impedís ofegar-se. El Capità Pirata Markel però, tot i la gravetat de la situació no tenia ni la mes mínima intenció d’abandonar el seu Bergantí. Quan ho va veure tot perdut va deixar de donar ordres, i es que els seus ulls ho deien tot, es veurien engolits per un mar d’aigua brava, el mar que sempre havia estat la seva raó de viure i allà on ell va néixer, on veia totes les expectatives de la vida complertes, se l’emportaria per sempre mes, arravatant-li tots els somnis de saber que mes s’hi podia descobrir com si no en fos cap digne mereixedor. El seu posat de gallardia de metre noranta d’altura amb cabellera rossa i barba espessa es veia minvat a la mínima expressió, ni tan sols el seu uniforme de colors vius, les millors gales blaves i vermelles que sempre passejava tan imponent per damunt dels seus súbdits no servirien per amansir aquella mar tan enfurismada. Va córrer cap a la seva cambra per encara permetre’s la molèstia de posar a resguard tots els seus instruments i eines de navegació en un bagul, quadrants, cartes i mapes. La seva mort inevitable s’acostava, es va asseure a una butaca amb l’antiga brúixola que el seu avi li va regalar el primer dia que va partir a la mar, un capvespre trist en que deixava enrere els seus pares i germans, però esperançador perquè podia fer realitat el somni que tan havia desitjat tota la vida, va prémer els punys per agafar-la ben fort, tot això i una última alenada d’aire, l’aigua ja el cobria, la seva fredor se li clavava a la carn com les urpes d’una fera, per la seva ment hi passaven les històries del mar que el pare i l’avi li explicaven, les seves en canvi no les podria explicar mai a ningú, ja no hi sentia, ni tan sols hi veia, tot es va fer mes fosc.
Al cap de dos dies el cos del Pirata jeia inconscient bocaterrosa en una platja remota del mar, les onades l’anaven balancejant arrossegant-lo per damunt de la sorra. Va tardar encara uns minuts a recobrar els sentits, quan ho va fer del tot va quedar perplex, no se’n sabia avenir, el mar l’havia engolit per després retornar-lo de nou sa i estalvi en una platja que desconeixia, qui sap si això era només un cop de sort o el fet de que aquest encara li tenia reservades altres sorpreses per mostrar, tot un detall per part seva va pensar, i es que ell no concebia el mar com ho feia qualsevol altra persona, la seva interpretació d’aquell país tan estimat, d’estat líquid, tan anàrquic, tan liberal i tan caòtic i imperiós al mateix temps,sempre anava més enllà de totes les explicacions mes racionals. Exhaust com estava es va redreçar amb prudència per posar-se dret, el seu uniforme estava esparracat, anava brut de dalt a baix i fent un gest brusc amb el cap es va apartar alguns cabells de la melena que li tapaven la cara. Al seu costat les onades van fer aparèixer el bagul on havia posat a resguard els seus instruments de navegació, vet aquí un altre caprici del mar que tampoc no s’esperava, el va arrossegar uns metres mes cap a la platja i s’hi va asseure per contemplar amb serenitat el paratge on havia anat a parar. L’indret no semblava pas hostil mes aviat el contrari, sota un sol imponent es plantava davant seu un sorprenent paisatge boscós d’arbres fruiters, cants d’ocells i cascades d’aigua cristal•lina, la sort li regalava un paradís que ni en els seus millors somnis s’hagués pogut imaginar, i a mes el nas li deia que de ben segur s’hi amagava algun tresor; que mes podia demanar? Va esclatar a riure tan fort com si ho des de tot el mon.
Els Mapes que conservava li van confirmar que es trobava en un territori que no existia, si aquell tros de terra no constava enlloc, havia de ser per alguna raó ben lògica ja que era impossible que tot aquell terreny pogués passar desapercebut, i no tenia res mes a fer que averiguar-ne el perquè. Havia de començar una expedició, inspeccionar cada pam de terra, trobar un bon tresor i sortir d’allà en pic trobés una bona oportunitat. Mentre amagava el bagul escrupolosament entre sorra i fullaraca ja que preveia que després li faria falta, deliberava amb astúcia la missió que havia d’emprendre tot sol. El pla doncs ja estava mes que traçat, i el tenia mes clar que l’aigua que veia brollar de les fonts mentre s’enfilava al cim d’un turó per observar amb detall tots els contorns que formaven aquella meravellosa illa. De lluny va divisar una columna de fum enorme que ascendia al ritme de tambors i percussió, així doncs no estava sol. Qui fos que estigués allí l’havia d’anar a veure, però amb prudència, podia ser una tribu caníbal, però tan si ho era com si no segurament es sorprendrien de la seva presència, i va decidir acostar posicions cautelosament. Va començar a vorejar una muntanya espessa de lianes, matolls i cocoters, el camí era feixuc i s’anava fent pas com podia entre la vegetació fins que al cim d’una cinglera en un lloc recòndit va poder espiar la tribu sense risc de ser descobert. Durant unes hores va veure com es comportaven, eren pacífics, l’actitud que tenien entre ells era afectuosa, i es desvivien els uns pels altres, en aquell moment no va saber veure perquè no es podia aprofitar de la situació i bona fe que li revelaven aquells habitants. Els tons rogencs del capvespre ja es fonien a l’horitzó i aleshores va recordar el caliu de la seva llar, un caliu que feia molts anys que no revivia, aquella nit es va quedar desvetllat pensant en els seus sers estimats que havia deixat enrere, fins que la son el va fer caure rendit.
La presència d’en Markel durant tot aquell dia però, no havia passat pas desapercebuda pels ull perspicaços de la jove Kanira, els seus coneixements de la zona sabien perfectament on es refugiava i que es trobava sol i cansat, però es va estimar més no escampar-ho pel poblat per no crear un rebombori innecessari. A altes hores de la nit aquell home segurament estaria esgotat i dormiria tan plàcidament que qualsevol fera salvatge se’l podria menjar. Calia doncs anar-lo a buscar el mes aviat possible. El carisma que posseïa la Kanira era la bellesa i la intel•ligència, no era molt alta, però la seva valentia i el seu cos esvelt de pell bruna per les estones que s’estava a aventurar-se sola a la selva per anar a caçar, no li van costar gaire de convèncer a alguns voluntaris i voluntàries d’acompanyar-la a buscar el desconegut del qual els parlava. Quan hi van arribar efectivament el cos del Capità dormia com un nadó als braços d’una mare. El van agafar amb suavitat per no despertar-lo i el van acomodar en una llitera que duien. L’endemà just quan en Markel es va despertar la seva sorpresa va ser surrealista, es trobava dins d’una tenda i l’observaven un grup nombrós de curiosos que de tan en tan amb un idioma estrany li oferien viandes variades que havien disposat, ves a saber perquè just damunt del seu bagul que ja havien trobat, ell contradit pel seu estomac, les circumstàncies i el desconeixement de tot allò, les refusava intentant treure-se’ls de sobre a tots com podia sense èxit, no sabia que fer, volia escapar, però com? No entenia res del que passava quan finalment una veu femenina que parlava el seu idioma entrava per la porta, alguns d’ells van sortir cap a fora esvalotats i cridant amb l’emoció que els provocava de veure algú que no formava part de la seva tribu, pel que semblava tothom estava content. La Kanira era mes calmada i serena i no mostrava les seves emocions amb tanta facilitat, i van començar a parlar. En Markel, com era normal, tenia moltes preguntes a fer, ella el va calmar, i li va explicar tot fil per randa, que la tempesta del mar era invocada pels rituals que oferien als seus avantpassats i mitjançant aquests foragitaven qualsevol vaixell que pogués saber de l’existència de l’illa, ho feien per protegir la seva gent de les influències estrangeres que només es dedicaven a especular i saquejar-ho tot al seu pas. Pel que feia als seus homes no els havia trobat la mort, un vaixell els va rescatar just quan es va calmar la tempesta. La incredulitat d’en Markel era majúscula, vet aquí la sorpresa que el mar encara li tenia preparada, allò semblava ben be extret d’algun llibre de fantasia, tot i això continuava escoltant cada paraula que li deia la Kanira. Finalment li va dir que aquí estaria tranquil, que ningú li faria mal i que podria marxar quan ell estigués recuperat del tot. El cor d’en Markel bategava mes ràpid que les ales d’un colibrí, va sospirar profundament, les paraules de la Kanira sonaven ben sinceres però tot allò superava els seus coneixements de forma escandalosa. Que podia fer? El seu estomac remugava, per tan va creure convenient agrair la seva hospitalitat menjant-se les viandes que li havien ofert, fins i tot invitava als que havien presenciat la conversa a que mengessin amb ell, la Kanira també ho va fer, i allí va ser on ella va veure quelcom en la seva actitud que li agradava, potser devia ser aquella barreja de rauxa i educació. Els mesos van anar passant i en Markel no trobava el moment de partir, contribuïa cada dia en les feines del poblat, portava menjar i aigua i s’assegurava de que tothom en tingués la seva ració, la Kanira se’l mirava contenta i agraïda per tot el sacrifici que feia treballant de valent, la seva amistat poc a poc va anar estovant el cor d’aquell Capità Pirata que amb el temps es va convertir en amor. Era possible doncs que el tresor que ell s’ensumava no fos res material que no estigués fet ni de monedes de plata i d’or? Si no de l’amor incondicional d’una família que te un valor incalculable? La Kanira un dia va donar a llum a una criatura preciosa de nom Eros, que creixia tan depressa com les seves inquietuds per la vida que vesaven incessants:
-Pare, que es això que dus sempre agafat a la mà?
-Es una brúixola fill meu.
-Una brúixola?
-Vine que t’explico una història.