LA CALOR DE L'ESTIU

Un relat de: SntJordi



Avui faig festa i m’he aixecat a les onze tocades, els meus dies de festa son bastant avorrits ja que no solc trobar ningú més pel poble que també en faci els dilluns com jo, per tan, com que no he quedat amb ningú per no anar enlloc i no fer res he decidit agafar el cotxe i tirar cap a Lleida a dinar en algun lloc diferent del que dino cada dia, i després, com no, donar un tom pel concorregut carrer major. En arribar, cap allà a les dues més o menys, al sortir del cotxe, es quan he notat la calor infernal que queia, el bat de sol, fonia els carrers i el quitrà sense pietat i indulgència, estenent-se per tota la ciutat fins al punt de poder-hi coure un bistec i uns ous fregits allà al bell mig, aquest però, no era el pla que tenia per dinar i quan he vist l’oportunitat he entrat ràpidament al primer restaurant que he trovat per refrescarme amb l’aire acondicionat. Mentre dinava he analitzat el tarannà que porta la gent de Lleida en aquests dies de calor, se la veu més irritada i malhumorada, caminant amb desganes com si estessin arrossegant algun pes ( bé si el de el calor) li donen contrast per això algunes dones grans amb ventalls a la mà que fan anar més rapid que les ales d’un colibrí, tot Deu va suat i amb el cap escalfat, espessos i atavalats, i com que es un lloc gran gairebé no es saluda ningú perque ningú es coneix, i això a l’estat d’ànim també s’hi nota, al restaurant mateix l’unica conversa que he tingut ha estat amb el cambrer per demanar el dinar, decididament al poble s’hi està molt millor allà corre més l’aire, tothom es coneix amb tothom i la gent es més propera i accesible. Primer, a la tarda, i amb el sol encara ben imponent sobre les testes dels vianants m’he dirigit cap a l’Abacus a buscar algun llibre per llegir quan sigui a casa, a l’arribar la dependenta em saluda amablement jo també saludo i els dos continuem fent la nostra com si res, no soc molt exigent amb els meus gustos pero he remenat llibres una bona estona per trobar el que m’agradés, i, després de demanar-li opinió a la senyora, m’he decanatat per comprar un llibre d’humor que crec que em fa bastant el pes. La resta de la tarda m’he le passat passejant pel carrer major, com un més, sense xerrar amb ningú, mirant aparadors plens de roba i maniquis distants que es podien confondre ben bé amb la gent. Entre les vuit i les nou del vespre ja em trobava altre cop al poble i fent el beure a la cafeteria de prop de casa, xerrant amb la gent i comentant les jugades del partit del barça de la nit anterior. Mentre la feiam petar ha entrat un bailet d’uns deu anys, anava amb banyador i tovallola i per tan segurament venia de les piscines municipals, ha demanat unes xuxes, i uns encuriosits li han preguntat de quina casa era, si diu un, el seu avi es el que treballa a la cooperativa, es l’encarregat de la part d’ensacat, ah si!!, surt l’altre, aquest nen es de Cal Nicolau… si, que viuen allà a les afores del poble al costat de la Vella Farinera, tots, més o menys, ja sabiam de qui es tracatava aquell nen que el pobre es sentia atacat i s’amagava una mica per la vergonya que nosaltres inconcientment li feiam passar, de cop ha sortit el més xafarder que li pregunta: i tu doncs de qui ets fill? Ell, abans de sortir disparat cap a fora, amb tota la inocencia propia d’un nen de la seva edat ens ha deixat anar una endevinalla que per uns moments ens ha deixat fora de joc, i diu: jo, soc el fill de la filla gran del meu avi… i allà ens ha deixat a tots bocabadats, a la fi quan em entés el jeroglific del xiquet ens em dit que tenia tota la raó, que no ho havia dit pas malament ell. I es que al poble ens coneixem tots pero a vegades també volem saber massa.
Com a anècdota d’aquesta endevinalla el Lluís ens ha explicat que la setmana passada la seva germana, la Núria, li va presentar una amiga de l’Argentina, i amb el cacau de la llengua per dir-ho amb castellà li va deixar anar: “mira Alejandra este es el hermano de la mujer de mi marido” no ho va poder dir més bé, “la mujer de mi marido” era ella mateixa, tan li costava dir “este es mi hermano”, que per lògica pura es el primer que et surt, a vegades quan bé algú de fora volem semblar més espavilats i quedem encara més rucs, això no ho dic per la Núria, això ens passa a tots tan a Lleida com al poble i si hi afegim la calor de l’estiu doncs encara més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer