El supersalt d'en Superman

Un relat de: frederic
“No puc més.

" Mentre tot va bé sempre és gràcies a Déu. Ara, quan les coses es torcen i Déu no diu ni piu, aleshores: SUPERMAAAAAAN!!! I apareixem nosaltres, ELS SUPERHEROIS, els subalterns de l’Omnipotent, les ventafocs atòmiques en combat contra el mal, déus fets a la mida del consumidor quan l'autisme de Déu no el fa apte pel consum de masses. A nosaltres ens toca, aleshores, carregar amb la responsabilitat de ser més justos i més eficaços que el mateix Déu. Amb els nostres superpoders hem de compensar la seva gasiveria. Hem de prendre les decisions que li pertocarien al ell però com que el senyoret Déu ves a saber on para.., s’ha despistat..., avui està dropo..., es fa pregar... I això us asseguro que pesa i ja cansa... cansa molt.

“Perquè jo, amb els meus cinquanta-quatre anys, també tinc les meves històries, sabeu?. Jo també tinc una mare amb demència senil que em porta tot el dia de corcoll. Jo també tinc fills adolescents que apreten per sota, critiquen, exigeixen i no em fan ni un petó de bona nit. I tota aquesta pressió em toca viure-la sol perquè la que em va prometre amor per sempre i fer-me costat en moments de dificultat se n'ha anat al costat d'un altre que deu tenir més moments de dificultat que no pas jo.
“Doncs nois, jo no puc més. Oi que m'enteneu? No puc més...”

En Superman, entre tots aquests pensaments, sospirs i llanguiments, s'anava vestint les malles turquesa, les botes, i la capa a joc amb l'eslip vermell-cap-d'any. Es va engominar el rínxol frontal recargolant-lo amb un dit davant del mirall mentre s'anava repetint que no podia més, i amb el puny dret per davant i la resolució d'un superheroi, va saltar per la finestra fent esclatar els vidres.

Va ser inútil. Fins i tot el rínxol li va quedar indemne després d'una caiguda lliure de cinquanta-tres pisos. És cert que va espatllar el paviment del carrer amb un esvoranc de mig metre de fondo, però ningú va prendre mal gràcies a Déu.

Va ser detingut.

Comentaris

  • Ateïsme surrealista[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-01-2018 | Valoració: 10

    Un relat molt original, carregat d'ateïsme i surrealisme i humor, un còctel explosiu, brutal com la caiguda que descrius. Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

frederic

29 Relats

66 Comentaris

15566 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Barcelona 1963. El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària, feina certament gratificant, i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat.
Au!

fblanco@xtec.cat