El son interromput

Em van treure del llit per enviar-me al cementiri. El bisbe em va donar dues claus, una de plata i una d'or. Em va dir: la primera és per obrir les portes del cementiri, i la segona és per obrir la caixa del mort. No sé per què m'hi van enviar a mi, jo no les faig mai, aquestes coses.

La falta de costum em tenia consumit, i li volia fer entendre al bisbe que jo només era un escolà, que potser no servia per fer aquell sagrament tan antic, i el mirava amb pietat infantil. Però el bisbe va plegar les mans, va aixecar-se de la trona i em va dir que si no feia aquell servei era un renegat, un esgarriat o una cosa semblant.

Me n'hi vaig anar amb un rosari i un braseret d'encens, un ganivet i una vara de ferro i una llàntia per veure-hi clar. A l'enreixat del cementiri em vaig despistar i ja no me'n recordava de quina clau era la bona. Vaig provar la daurada, i no obria. Després vaig entaforar la platejada, i la reixa es va obrir amb un immens xerric rovellat que semblava el badall d'una salvatgina.

Vaig tancar per dins i vaig fer una pregària en veu baixa abans de començar l'escorcoll. La llàntia era molt feble i s'apagava a la primera ràfega. Amb prou feines m'hi veia d'aquí a deu passes. Hi havia corredors i corredors de nínxols, i vés a saber com s'hi podia buscar res. Vaig remenar la butxaca i vaig treure el paperet on deia el nom del difunt. Era l'única pista que tenia.

Gairebé m'hi vaig deixar la vista, perquè hi havia làpides infinites, i algunes tenien la lletra tan petita que ni jo, que estic tan ben alimentat, no les podia llegir. Per la tarda hi havia hagut tempesta, i l'aire estava ple de guspires elèctriques, com si els llamps i llampecs s'anessin esmicolant i escampant per tot arreu. Tot el pèl del cos se m'eriçava, i quan sentia una tronada llunyana em palpava el rosari d'esma pura.

Grandiós com era el cementiri, no vaig trigar gaire a trobar la tomba. Resseguint les lletres gravades, els dits em van donar l'alerta. Vaig mirar el paperet que m'havia donat el bisbe, vaig fixar-me en la inscripció i vaig tornar a mirar el paperet, com si estigués desitjant que no coincidís cap lletra. Però coincidien totes. Era la tomba que buscava.

Vaig desar el braseret de l'encens i vaig desembeinar el ganivet. Amb la fulla ben esmolada, vaig començar a rascar els cantells per desgastar la pedra. Vaig passar-me així una bona estona, vinga rascar, fins que vaig arrencar la làpida i la fusta va quedar a la vista. Vaig estirar l'argolla amb tota prudència i el taüt va sortir poc a poc, com si sortís per propi peu. A dins es notaven els cops secs del difunt.

Suant pels descosits, vaig estirar la caixa a terra, i vaig buscar el pany per posar la clau daurada. Però no n'hi va haver prou. Així que amb la vara de ferro vaig començar a fer palanca. Vaig clavar el pal dues i tres vegades, però pel braç em venia un formigueig elèctric que no em deixava acabar la feina. Al final vaig donar el cop mestre i el taüt, vell i empolsegat, va cedir.

Abans d'obrir la caixa del mort vaig tornar a pregar. Tornaven a sonar tronades llunyanes, i l'aire es farcia un altre cop d'espurnes vives invisibles. Les mànigues de la túnica se'm cargolaven amb uns moviments sagrats, i per un moment vaig pensar que estava vivint dins unes escriptures que encara no eren escrites. Vaig demanar-li a Déu que em perdonés la supèrbia, i que em perdonés perquè estava desenterrant un mort i en comptes de pietat tenia una curiositat malalta.

Vaig obrir el taüt i una llampada verda em va nuvolar els ulls. Vaig veure la silueta del mort vestit de bisbe, i aquell cos sagrat irradiava una flàmula invisible i poderosa, com si estigués imantat. Vaig notar els meus ossos enrampats per la sotragada elèctrica. Mentre m'anava tornant la vista, vaig pensar que si allò era la presència de l'esperit, era més dolorosa que no em pensava.

El difunt estava ben sencer. Segons la làpida duia més de cinc-cents anys mort, però conservava tota la carn i la pell, pàl·lida i seca però ben neta i brillant. Em vaig esglaiar, perquè tenia les mans damunt la cara: les hi vaig enretirar amb molt de respecte i encara em vaig sobresaltar més quan vaig veure els dos ulls verds oberts de bat a bat. Els dits, llargaruts i coberts d'anells, estaven torçats en forma d'urpes, i no hi va haver manera de posar-los drets. També tenia la boca torta.

Em vaig aixecar per veure'l de dalt a baix. Duia una vestimenta solemne plena de sanefes i brodats d'or, i sobre el cap duia la mitra de bisbe mal encabuda dins la caixa. Tenia el cos encongit i boterut, però no tenia, ho juro, ni un trist blau. No hi havia res podrit, i em vaig senyar davant el misteri. Amb el foc de la llàntia vaig escalfar l'encens, i vaig amarar el cos del difunt amb el fum perfumat mentre deia totes les paraules que s'han de dir i que m'havia ensenyat el bisbe amb molta paciència.

Anava a tancar el taüt un altre cop, però vaig veure una cosa horrible. La coberta de la caixa estava tota raspada per dins, plena de senyals d'ungles. Vaig mirar la cara esgarrifada del mort i els deu dits doblegats. L'havien enterrat viu.

El descobriment em va fer ballar totes les paraules sagrades, i en la llunyania se sentia un collaret de trons. Amb les mans nervioses, nervioses i enrampades, vaig passar la clau daurada i vaig tornar la tomba al seu nínxol, jo que no tinc força ni per matar una mosca.

Ja s'estava fent de dia quan vaig tornar al palau del bisbe. Li vaig explicar tot el que havia vist, i ell m'escoltava molt atent damunt la tarima, amb els ulls closos i les mans plegades. Anava assentint amb el posat greu, com si se li confirmessin tots els savis pensaments. Li vaig fer saber que el cos del difunt estava incorrupte, i que l'or de la túnica brillava com el primer dia. Li vaig dir que tenia la pell més blanca que la lluna plena i que no tenia ni un fil descosit.

Em va dir bona feina i em va fer agenollar per rebre la benedicció o l'agraïment de l'església, ara no me'n recordo. Em va dir que me n'anés a casa a dormir, però jo li vaig dir esperi excel·lència, que encara no ho sap tot. I li vaig explicar que el taüt estava raspat per dins, que el pobre infeliç l'havien enterrat en vida.

El bisbe va canviar la cara i es va aixecar de la trona. M'ho va fer repetir tot i vaig repetir-ho mansament. Aclucava els ulls escandalitzat i quan vaig acabar d'enraonar va callar una estona i em va fer jurar que no ho diria a ningú més, que guardaria el secret igual que guardava l'hòstia al sagrari. És clar, excel·lència, li vaig dir, però per què?

S'ha resistit a morir, em va respondre, i no el podem fer sant de cap de les maneres. Li vaig tornar les claus i vaig tornar a casa mort de son.