El somni d'una ombra

Conec a Carles des de que era petit, i ara ell serà la clau que obri la porta que em durà cap a la meva plenitud. O això és el que jo em pensava.
- Carles, com t'ho fas per anar tant pijo?
- Ets gilipolles o què?
- Mira tio, a mi no m'enganyes, jo se que tu no pots dur el tren de vida que portes. Com t'ho muntes? No em diràs que t'ha tocat la loteria?
- Marc, no crec que t'hagi de dir res ara. No estàs...
- Què?
- Ets massa innocent tio. Un "pringat"!!
- No em menyspreïs Carles , no sóc el que et penses. Estic disposat a tot.
- A tot? Quina por?
- No te'n fotis de mi cabró!!
- De veritat vols saber el "secret del meu èxit"? Mira, dissabte cap allà a les onze trenta, vindré a casa teva a buscar-te, estigues a punt i posat guapo. Et va bé? Però sobretot no vull retrets, mals rotllos, lamentacions ni penediments. Val tio?
- Carles, quan vull alguna cosa no hi ha qui em pugui aturar. T'ho pots ben creure.
Vaig néixer en el si d'una família que fa fàstic. El meu pare és un assalariat que cobra el sou de la gana i la meva mare fa de modista per algunes clientes que vénen a casa per emprovar-se la roba a les hores de tocar el ous. A casa entra el diner just per malviure els meus pares, la meva germana i jo mateix. Els finals de mes son dramàtics, us ho ben asseguro. Decididament els meus pares no estan a l'alçada ni donen la talla en competència econòmica.
Per contra els meus companys de classe porten el mòbil més petit i amb més prestacions del mercat, vesteixen roba de marca i de rabiosa moda, sabatilles esportives de les cares, molts d'ells tenen moto i els altres cotxe, cada estiu fan vacances en algun lloc que per algun motiu s'ha posat d'actualitat i que és imprescindible visitar si no vols ser un fastigós ningú. Al hivern esquien en alguna de moltes pistes que hi ha al país. No cal dir que tots disposen d'un aparell mp3 portàtil, consola de jocs i mai no els hi falta trenta euros a la butxaca.
Jo em sento una persona marginada, vexada, humiliada, ferida en el seu orgull i en me seu amor propi. He hagut de baixar la cara més d'un cop avergonyit per la evident misèria instal·lada a la meva existència. He arribar a odiar tot el que m'envolta, la família, casa, situació econòmica... Me he deprimit i he plorat amargament la meva sort. Estic rabiós i vull revenja, sento ganes de destruir-ho tot i de pas destruir-me a mi mateix.
La meva germana i jo ens sentim marginats de las coses boniques, bones i luxoses de la vida, aquelles que ens farien vibrar i que sense elles no som res. Simplement el somni d'una ombra.
Perquè hem hagut de caure en aquesta miserable casa? Perquè no tenim uns pares més elegants amb més classe i refinats? Perquè has caigut la desgràcia al damunt nostre?
Es veritat que els meus pares s'esforcen, però també ho fan els pares del altres i els resultats són ben diferents com per desgràcia fàcilment es pot comprovar.
En Carles va arribar cinc minuts després de les onze trenta. Em va portar al centre de la ciutat i vam entrar a un bar ple de fum, brut i sorollós, un lloc veritablement cutre que no esqueia als refinats gustos del meu amic. El propietari del local era un senyor gras, calb, d'ulls plorosos i que feia mala olor. Va saludar en Carles amb familiaritat i com si fes temps que no l‘havia vist. Després de les presentacions vam demanar dos tallats vam seure a una taula petita que havia a prop de la barra i d'una taula molt bruta que havia sis nois joves amb molta marxa i un xic efeminats.
- Espero que el que et diré no surti de d'aquí. Puc confiar en tu?
- Sap que no et trairé Carles.
- El que t'explicaré ha de quedar en el secret, no vull que ningú sàpiga on vaig i que faig. Com bé saps a casa no tenim calés i jo no vull arrossegar-me damunt de la misèria i que tot passi per davant meu sense poder-ho aprofitar. Et serè clar, un dia en un xat vaig conèixer al paio que t'acabo de presentar, em va oferir quinze euros si em deixava fer-me una mamada, jo estava pelat i volia anar al cinema amb la Nàdia, la recordes?
- Si, la que era la teva xicota.
- Bé, després de fer-me aquella mamada van venir d'altres més o menys iguals, en Pol i jo vam anar fent amistat i amb el temps em va introduir en el món gai de la ciutat. Ara ja saps d'on trec les peles.
Cap a la una de la matinada en Carles em va portar a una disco d'ambient gai que havia a una plaça al costat d'on érem. Era un lloc fosc, a l'esquerra es veia la barra, era molt llarga, havia tres cambrers mig despullats atenent els moltissims clients que s'amuntegaven un contra el altre. La música no era la típica d'una discoteca, s'escoltava una melodia suau i trista, la lletra de la qual parlava de desamors, enganys i dolor. Havia dos tipus de clients ben diferenciats, nois molt joves, com nosaltres, i senyors grans, alguns molt elegants. Els joves eren en fila a la part dreta del local just en front de la barra, els vells de tant en tant passaven i se'ls miraven, quan veien un que li feia el pes, pactaven un preu i anaven a un dels reservats que quedaven el fons del local just al costat dels lavabos.
- Però Carles, això es fastigós!!
- Sentiràs fàstic la primera vegada, després ho trobaràs normal i més tard, fins i tot, t'agradarà.
- No crec que ho pugui fer.
- Jo ja t'he fet saber "el secret del meu èxit", ara tu decideixes si vols continuar exclòs de tot, o bé gaudir de luxes i comoditats.
Primer vaig anar cada dissabte - de moment treia prou diners- després ho vaig fer extensiu a tot el cap de setmana, ja que cada cop, necessitava més diners per poder obtenir tots els objectes que havia de posseir si volia ser com els altres. He fet algun viatge amb algun client dels que tinc. Paris, Roma, Londres, Rio de Janeiro...Despeses, regals i donatiu econòmic inclòs, es clar.
Carles tenia raó, el primer cop va ser fastigós, aquell vell repugnant em va llepar tot el cos. Després em vaig acostumar i ara… no ho se. Abans sentia ràbia, vergonya , humiliació…ara sento fàstic, però de mi mateix.