Un àngel m'ha visitat

Abans de començar el relat, us vull dir que no estic boja. Això ha de quedar ben clar.
Avui fa cent quatre dies que no surto de la habitació. Només permeto que entri la mare per deixar-me el menjar i les coses que necessito, amb la condició, innegociable, de que no em parli.
Veig la televisió, em connecto a internet, llegeixo, escolto música, jugo amb la maquineta, menjo i dormo, és tot el que faig. No tinc ganes de comunicar-me amb ningú, - ni messengers ni xats - és un plaer no haver a de parlar, ni donar explicacions de res a ningú. Només demano estar sola i no ser destorbada.
De tot, el que em sap més greu és que la mare, en aquest més de tres mesos, s'ha posat al damunt uns trenta anys. Està pàl·lida, no va a la perruqueria, es vesteix de qualsevol manera, i també va una mica bruta. És una ombra del que era. No m'agrada gens que cada matí hagi de treure de la meva habitació la gibrella amb la meva caca i els meus orins. Em fa molta vergonya. Pobre mama. No la vull veure així. L'estimo molt.
El pare va intentar treure'm de la habitació, per la força, quan portava unes dues o tres setmanes tancada, però la meva resistència violenta, i els crits i plors de la meva mare ho van evitar. No ho ha intentat mai més. Un dia però, es van presentar amb un metge, suposo que un psiquiatra. No el vaig ni mirar, em feia fàstic ell i tota la merda que la seva figura representa.
Aviat farà un any que la Nàdia, la meva millor amiga de classe, em va portar a una disco que hi ha a un barri deprimit de l'extraradi. La disco en aquells moments era acabada d'estrenar, estava de moda entre els adolescents com jo mateixa. Allí ens vam trobar gairebé tota la meva classe de 3r d'ESO. Érem amuntegats un damunt de l'altre. La densitat calculo que seria de quatre estudiants per metre quadrat.
Al costat de las portes del lavabo havia un grup de nois, serien sis o set. La seva manera de vestir no pertanyia a cap tribu urbana coneguda. Entre ells havia el noi més maco que havia vist en la meva vida, tenia un cos perfecte. La roba que s'havia posat el feia molt atractiu i sensual. La samarreta enganxada al cos permetia veure la definició perfecte de la seva musculatura. Els pantalons ajustats li realçaven un cul excitant i li insinuaven un penis voluminós. El cabell una mica llarg i bru el feia mes eròtic i desitjable.
Intentava dissimular, però no podia mirar a cap altre lloc que no fos aquell noi i res més que ell. Des de aquell instant la discoteca va quedar buida. Només érem ell i jo. Havia caigut en una mena de son del que no volia ni podia despertar.
-Vine a ballar tia. Què fas aquí parada? -em va dir la Nàdia-
-…si vaig. - li dic ensopegant amb una butaca-
-Estàs tonta nena. Desperta.
Vam ballar tota la tarda al ritme d'aquella música maquinorra que tant ens agrada a la Nàdia i a mi. Dissimuladament, sense que la Nàdia s'ha dones, vigilava si veia passar el tio bo aquell que tant em feia flipar. Aquella tarda no el vaig veure més.
Des de que tenia ficat aquell cos al tarro, tenia dificultat per dormir. Estirada al llit em posava d'un cantó i després de l'altre, tancava els ulls, els obria, encenia el llum, el tornava a apagar. M'imaginava que aquell noi dormia al meu costat, m'abraçava, em feia petons i m'acariciava els pits endurits i calents. Em deia, amb suavitat, paraules tendres a la orella. Més tard, delicadament, em feia totalment seva. Només després de acariciar-me llargament la vagina em podia dormir.
Arran d'aquell dia vaig tornar cada dissabte a la disco, unes vegades acompanyada per la Nàdia i d'altres, la majoria, sola. El meu objectiu, com ja heu avançat molt bé els possibles lectors, era veure aquell tio espaterrant.
Per arribar a la disco agafava el tren de rodalies. Era el mitja de transport que em deixava més
a prop. El tren en aquella hora anava ple de nois i noies de la meva edat, vestits amb faldilles curtes, samarretes estretes, pantalons ajustats, ensenyant les calces i els calçotets, anaven perfumats amb colònies barates. Tots cercant el mateix: sexe. Alguns anaven a la mateixa discoteca que jo, els tenia vistos d'altres vegades. Cridaven, feien broma, es toquejaven, anaven asseguts un damunt de l'altre, formaven pollastre…Els altres viatgers miraven i feien veure que tot aquell espectacle era normal. Alguns marxaven a d'altres vagons amb cara d'amargor i decepció.
Cada dissabte feia el mateix: entrava a la disto, el buscava dissimuladament, i seia en un lloc des de el qual el pogués observar, si ell canviava de lloc, el seguia a distància i em tornava a col·locar estratègicament per tal de contemplar-lo. No el perdia de vista, per res, fins l'hora de tornar a casa.
Sempre estava envoltat de gent, sobretot de noies. No paraven de sobar-lo. Alguna vegada anava amb alguna d'aquelles calentes fins la planta soterrani on hi havia els sofàs. Era un lloc fosc i amb forta olor d'hormones, allí es petonejaven i es masturbaven mútuament, entre moltes d'altres parelles que feien el mateix que ells.
Malgrat que jo no he fumat mai un porro, alguna vegada vaig portar paper de fumar a la disco. Cada dissabte l'havia vist fent-se unes trompetes immenses amb els seus amics i vaig pensar, que potser, algun dia em demanaria paper i no volia perdre la ocasió de establir conversa amb ell, ni que fos per aquell tema tan estúpid.
-Que et passa Sara? El trimestre passat treies mitjana de notable i ara estàs suspenent tots el controls. Tens algun problema?
-No…em costa estudiar, no em concentro. No se… -li vaig contestar posant-me vermella-
-Hauré d'avisar als teus pares, així no pots continuar. Espavilat.
La profa de català, la meva tutora, era molt exigent. No permetia cap davallada en el rendiment a classe.
-Si et preocupa alguna cosa o si puc fer quelcom per tu fes-m'ho saber. No et guardis res. - em va dir amb to maternal-
-D'acord, no et preocupis Carme. Va, no avisis als pares. Treballaré més. Val?
Jo era com la dona invisible. Mai no em va dirigir ni una sola mirada. Per ell no existia. Això em feia mal. Em feria en el més profund del meu orgull. Sortia amargada i plorant de la discoteca.
També, en un parell d'ocasions, vaig fer-me amb una mica de xocolata, amb la esperança de que s'apropés a mi i em demanés una pedra per fer-se un canut. Mai no ho va fer. M'ignorava.
No cal dir que sempre intentava portar algun euro de més, per si tenia ocasió de convidar-lo a beure una cervesa, però no es va donar mai la ocasió, sempre duia diners o el convidava alguna de les seves moltes admiradores.
Jo pensava que no m'havia vist mai per la disco, i si ho havia fet, segurament em trobaria tant poc interessant i atractiva, que no volia malgastar el seu temps en dirigir-me la mirada ni per una sola fracció de segon. Em sentia com si fos un fantasma perseguint-lo per tota la disco. Sempre el mateix, dissabte rera dissabte. Francament, sentia vergonya de mi mateixa.
Feia uns cinc o sis minuts que l'havia perdut de vista -cosa estranya- quan noto que em toquen la espatlla esquerra. Em giro i era ell. M'agafà pel braç a la alçada de l'aixella i m'arrossegà fins als lavabos dels homes -em va donar temps de veure el símbol de Mart- d'una empenta em va ficar dins d'un wàter i tancà la porta darrera d'ell. Es va baixar els pantalons i els calçotets. Tenia un penis enorme, humit i vermell. Com que jo estava com una morta em va baixar la faldilla i les calces. Jo embogida del tot, vaig intentar acariciar-lo però ell em posà el braços, amb força, al llarg del cos com dient-me que m'estigués quieta. Em vaig apropar a ell per fer-li un petó i apartà el seu rostre, ràpidament, amb posat de fàstic.
De cop vaig notar un dolor agut a la vagina. Em cremava el ventre. Era com si rebentés per dins. Em va sacsejar violentament. Segurament allò va durar uns vint o trenta segons però a mi em va semblar hores, dies, setmanes. Pensava que em moria, que no sortiria viva d'aquell metre quadrat pudent. Vaig veure la mort que m'engolia.
Després d'ejacular va sortir corrents, i jo al seu darrera. Per la velocitat i les formes, em donava a entendre que no volia sortir dels lavabos amb la meva companyia. Casi el vaig atrapar. Amb la mà amb va fer que marxés. El vaig seguir fins al guarda robes.
- Ens donem els telèfons? -li vaig preguntar-
- Ets gilipolles o què? Em va dir amb menyspreu i amb odi als ulls. Alhora reia una mica.
- Com et dius? Volia saber, com a mínim, el nom de qui m'havia estat follant.
- A tu que collons t'importa? Idiota. de merda.
Vaig anar corrents cap a l'estació, gairebé no podia respirar, el cor m'anava ràpid, tenia febre, ràbia, dolor, odi, fàstic, angunia…ja asseguda al tren em vaig adonar que em rajava sang per les cames. Les vaig tancar avergonyida. Vaig entrar el lavabo del tren i em netejara la sang de les cames i de la vagina amb aquell paper groguenc i raspós que hi posen en els trens. Tancada en el lavabo del tren em vaig posar a plorar, xisclar i donar cops com una boja.
Em vaig despertar a un ambulatori del Catsalut. Estaven el pare i la mare davant meu molt seriosos, tenien dibuixada la por en el rostre. Em miraven con si fos un monstre.
La setmana passada, navegant per internet, vaig trobar un escrit:
"Es de considerar aquí, que la fuente y aquel sol resplandeciente que está en el centro del alma, no pierde su resplandor y hermosura, que siempre está dentro de ella y cosa no puede quitar su hermosura. Más si sobre un cristal que está al sol se pusiese un paño muy negro, claro está que, aunque el sol dé en él, no hará su claridad operación de cristal". ( Castillo interior. Capítol II. 3 Santa Teresa de Jesús )
He estat donant-li moltes voltes.
Ja m'he tret al drap negre del damunt. El sol que hi ha en el meu interior brilla de nou. Res no por eliminar la meva bellesa interior. He tornat a néixer. Demà diumenge sortiré de la habitació.