EL SOMNI DE JOAN (CONTE)

Un relat de: PERLA DE VELLUT
A l’acomiadar-se Joan, li va comunicar Andreu la seua decisió de veure’l algun dia i li va demanar que se li ho fera saber a la seua germana Roser.
Mentre Joan creuava per dues vegades l’escala que baixava de la casa d’Andreu, sense adonar-se pensava quina seria la millor manera de donar-li la notícia a Roser. Aquesta decisió ben valia un sacrifici, doncs tenia un significat molt especial per a ella.
Qualsevol versió que diguera de segur anava a resultar molt positiva. Tenia que repassar alguna cosa perquè almenys, fora interessant.
Joan, ja no va veure per molt de temps Andreu ni a Roser, i com si no els conegueren, els anys passaren d’una manera trastocada. Estava tan nerviós Joan que els seus plor interns no volia sentir-los, per la qual cosa centrada en la seua ment perquè algun dia la notícia que li preocupava donara fruit, com mai ho imaginava.
La ment de Joan perfeccionava a través del temps, sabia que en un futur, prompte o llunyà, tot se solucionaria.
Fins aquest moment tot anava molt bé, les primeres paraules de Roser hi havien causat estralls en la consciència de Joan, però quan escoltà per segona ocasió, qual seria la destinació que li imperava a ell, li va canviar en certa manera un poc el seu caràcter.
Sens dubte que Joan no podia iniciar en aquests moments una discussió entre Andreu i Roser i es va veure trobat en una situació absurda, que per cert tenia tant bona voluntat i se sentia compensat per Roser; malgrat de tot li va prometre a ella que en la vida cadascú fa el que li naix del cor.
Roser li va ensenyar infinitament la forma de dir les coses, la qual cosa Joan va restar satisfet per tan grandiosa conversa. La serenitat i la raó amb què li ho va dir a Roser, invità Andreu a continuar el curs normal de la vida.
La seua xicoteta família li permetria a l’hora de fer les seues promeses en la vida, com el més distingit enigma, el qual no era sinó un desig d’eliminar-lo.
A la fi, Joan, no sabia per què havia de pensar en aqueixes coses tan desagradables en aquests moments quan estava preparant-se per a fer unes oposicions. “La meua vida seria diferent?”, es va dir.
Per allò que fora, però semblava que el poc orgull que hi havia de posar, el necessitava per a aprovar les oposicions, era una esperança dins de la línia de la seua vida. Se sentia d’allò més nerviós, perquè necessitava una ocasió molt necessària per a complir amb el seu deure.
De tant en tant sentia que el cap li anava a esclafir, com un volcà en erupció. A penes hi havia eixit de la seua habitació, d’ acabar d’estudiar alguns temes, quan es va trobar a l’eixida de casa un vell amic que li deien Jordi, el qual li va prendre la paraula. L’eixida de Joan, enormement, sobre l’encontre amb Jordi, li supedità a no dir tant, a no dir tantes coses, si no que es va establir en una rutina afable per a comunicar-li, que havia eixit de casa per a fer una volta.
El cas que Jordi li animà a saber afrontar aqueixa trist situació pel seu caràcter i li digué que els problemes s’han de prendre en un sentit positiu, la qual cosa Joan el va considerar com una ajuda molt important. Ja se sap que un amic dona gust tindre’ l, i els seus encontres amb ell, li feien sobreviure totes les situacions en les que preparava tota classe d’il•lusions.
Al dia següent, Joan, a l’hora d’anar a casa de Roser, que sabia que li havia invitat per a sopar, va pensar un poc en les paraules de Jordi que li anunciaven una força sobrenatural, una vertiginosa situació a pesar que les oposicions que anava a realitzar les sentiria dins de la seua ànima, per allò prenia les regnes per a aprovar-les.
Aquella vesprada del mes de març, sense molt de fred ni molta calor, Joan va fer tres voltes des de la seua casa fins l’estació d’autobusos, de tan en tant tancava els ulls per a assaborir el fluix de l’aire que sentia en la seua cara, que era tan plaent.
Quan va regressar a casa, quasi no li prestà atenció al salut d’una senyora major que es va creuar en el vestíbul, estava tan absort que la seua decisió va ser estrenar els seus pensaments en la seua memòria; i com volia gitar-se prompte, pensà en els seus passos que donava un darrere de l’altre, com si foren passos de guepard.
Què era el que estava fent? Les hores que havien desaparegut des que va esmorzat amb Roser, ja no li semblaven hores, ni tan sols eren ingredients d’un dia més.
Els bons costums que entretenien a Joan es desbordaven pel seu coll, pels seus peus, per la seua ànima. Es considerava molt picallós, prou ordenat, les tradicions les seguia al peu de la lletra. Ara i adés establia les normes dins del seu esperit, odiava, no solament la crueltat, la enemistat i la guerra sense solta ni volta. Pensava aleshores: “Quan hom creix es dona compte de tot el que no es pot desitjar, perquè és alguna cosa prohibida, pecaminós e indecent”.
Ja eren les vuit menys quart quan sonà el despertador, que estava just a l’altra part de l’habitació, doncs Joan no li agradava tindre’ l just al seu costat, per a recordar-li que hi havia d’alçar-se. Als vint minuts va cridar per telèfon a Roser i li comunicà que necessitava que li donara algun consell per a enfortir-se a l’hora de l’examen, doncs ja li va aplegar el dia.
Joan recordava aquells detalls que li comentà Roser. Novament, aquella vesprada, recordà d’allò més meravellosa havia estat amb ell.
Se sentia benaurat, se sentia molt alleugerit pels anys que estava treballant, en un lloc tan llunyà de la casa dels seus familiars i del seus amics.
“Què dia més original per a anotar alguna cosa nova!”: pensava Joan, després d’eixir de l’oficina. La sang li bullia sota les seues venes, hi havia conegut, aquell dia, un nou company. El seu cor llançava a borbolls de passió, tenia en el seu haver una persona meravellosa, lliure de prejudicis, era ni més ni menys un company que sentia ganes de viure.
Amb el temps el treball en aquella oficina, on ja portava trenta-i-cinc anys, se li convertia en el seu propi esperit, i se’n recordava de tant en tant del seu amic Andreu. Se li embolicaven els pensaments.
Andreu, li era tan agradable. Quan es mirava a l’espill, allà a un costat semblava que veia al seu amic, mirant-lo. I com podia ser això? Si feia molts anys que no li havia vist! Cert, que l’instint de Joan li era tan agradable al seu amic Andreu.
Era una vesprada un poc trista, per l’abundància de núvols que ocultaven els sol, quan Joan va decidir fer un bon passeig. Els seus ulls brillaven entre els núvols, quan feia prou calor. Els seus costums li venien al cap. Les seues forces quasi esgotades. La seua infància la veia tan lluny. De cap de les maneres volia oblidar tan meravellosa persona com era Andreu. Era pràcticament com el seu germà major, el qual ja no vivia, però ho tenia en el record i en les seues entranyes.
El company nou que hi havia conegut no era ni molt alt ni molt xicotet, es diria que era normal i sabia que era molt discret com un fil de cosir entre l’esperit i la saviesa, li deien Josep.
Joan sabia que Josep volia convertir-se en un bon amic, sabia que les seues converses eren d’allò més amenes; quasi es tractaven con si foren de bons amics; se sentia entre ells una fraternitat tan especial.
Què fàcil era per a Joan; quan necessitava de parlar de qualsevol cosa amb Josep; sempre li contestava cortesament, adequadament, profundament, tot amb el que necessitava al seu abast. La delicadesa que tenia Josep fins a Joan era com a aigua per a un riu, i com va créixer davant dels seus ulls, la seua forma de ser, el seu estat de bona persona.
Els dies passaven per a Joan com passen els segles en el món. La nostàlgia moltes vegades li pelaven els sentiments.
Però a la fi, aquella vesprada, quan va aplegar a casa, no podia més, es va ficar a la seua butaca per a fer una bona becaina, però no volia dormir massa, ja que després hi havia d’anar per a comprar certes coses, les més necessàries que necessitava.
Eliminar l’estrès del dia li era molt agradable, doncs la seua faena de carter li era molt especialment molt esgotadora.
Aquella altra vesprada quan Joan va decidir anar-se’n a la butaca, les seues cames estaven impossible, els seus braços com a aspes de molí, es va jeure’s en ell i a l’estona recordà les paraules de Roser: Alegres, judicioses, sorprenents, sabia que estava en el seu lloc apropiat. Quan es va relaxar es va dormir en un profund somni. Es va passar quasi dues hores dormint, ja que quan es va despertar, mirà el rellotge i ja eren les sis menys vint, Es va dir: “Sor que no es molt tard”.
El seu somni fou tan especial que reconeixia en ell al seu amic Andreu i el seu company Josep, en una situació molt inversemblant.
Què somni més fantàstic i més distingit! En un minut reflexionà sobre ell. Què hi havia somniat? Què podia fer per a discernir-lo? Recordava el somni com si ho haguera viscut...! Però per què? Aleshores, va pensar que Andreu ho coneixia de tota la vida, era protagonista del somni. Què podia imaginar més? Què limitat era el somni? Qui era l’altre amb qui estava somniat? Era precisament el seu company Josep, el qual no coneixia de res a Andreu. Un home que estava en el seu seny, molt coordinador, sistemàtic, pacient amb totes les seus regles, conforme és la vida.
Aleshores pensà Joan: “Si Andreu i Josep no es coneixen de res, quina situació més eclipsada més inapreciable, quasi sense sentit!”. Volia esbrinar el sentit del somni que hi havia tingut, però li era impossible.
Saber guanyar amistat era per a Joan el somni de la seua vida, somniar tanta distància entre persones és com una garantia de saber viure.
Abans de gitar-se aquella nit, repassava un poc el somni que hi havia tingut aquella vesprada i es deia: Què profunds són els somnis i què admirable és sentir el transcurs de la vida!

Comentaris

  • M'has sorprès[Ofensiu]
    helenabonals | 29-09-2019

    "Saber guanyar amistat era per a Joan el somni de la seua vida", per a mi també! De fet jo m'enamoro dels amics, i soc amiga de qui m'enamoro.

    No acabo d'entendre aquesta història, però trobo que és l'excusa perfecta per a comentaris com aquest teu que cito. No sé si és per la gramàtica mateixa que es fa tan misteriós, però tothom escriu com pot, i per tant no està obligat a més.

  • Comentaris...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-09-2019

    Però, per què m'han de corregir les faltes gramaticals?
    Aquest conte, ho he fet amb tot el meu estil... i si n'hi ha de faltes gramaticals... no està bé, que vagen corregint-me, cada vegada que he errat.
    El que està fet, està i prou...
    Gràcies tots els que m'ho ha llegit.
    Salutacions cordials.

  • Somni complert[Ofensiu]
    MariaM | 28-09-2019 | Valoració: 10

    Es veu la teva condició de poeta tot i fent prosa.
    Una abraçada
    Mariam

  • Relat[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-09-2019

    Em sembla un relat escrit per un poeta. Trobo que l’estil és més poètic que narratiu.

    Segurament un narrador es fixaria més en l’argument, la trama i el ritme del relat, en canvi aquí veig que dónes preferència a l’exposició de sentiments, records, imatges i somnis, talment com ho faria un poeta. Hi ha molt bones novel·les escrites en aquest estil; el que dic no és per treure mèrit, tot el contrari, precisament és un estil que trobo més adient per una novel·la que per un relat curt. Per exemple, el personatge de la Roser trobo que queda una mica desdibuixat, necessitaria o bé més espai per a explicar-lo o bé incloure’l dins d’una trama que li donés sentit.

    El relat curt té les seves exigències i em sembla que t’has quedat a mig camí entre novel·la i relat.

  • Oh! Has fet una relat![Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 27-09-2019 | Valoració: 8

    Hola, Perla de Vellut
    M'alegro que t'hagis atrevit amb un relat, tot i que el teu punt fort són les poesies. Però un autor sempre ha d'experimentar i escriure allò que sent que ha d'escriure i més enllà de com estigui escrit ningú pot negar que la teva passió queda reflectida. Per tant, quan s'escriu de cor, ja són punts a favor. Per tant, t'animo que si tens ganes d'expressar-te amb aquest estil, ho tornis a provar.
    D'altra banda, Jo també torno a RC amb relat de dues parts, (ja que entenc que els relats molt llargs, de vegades poden fer-se una mica feixucs pels relataires). I també faig una aposta diferent.
    El que més m'agrada de RC és que sempre pots pujar escrits, de diferents estils i gèneres i això ens permet experimentar i aprendre.
    Hi ha una anècdota de Narcís Oller: Hi havia escriptors i lectors que el van vacil·lar dient que no era capaç d'escriure una novel·la. Anys més tard va escriure "l'escanyapobres". Gràcies per recordar-te de mi.

  • Per a Nil i per a Brins[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-09-2019

    No vull que haja controvèrsies entre els dos.
    Tranquils... jo he intentat fer un relat, però sé que no és el meu estil.
    Sé que he tingut certes errades al fer aquest relat...per part de Nil i també per part de Brins...
    De totes maneres gràcies als dos, per les indicacions que m'ha fet i m'han advertit.
    Salutacions als dos i seguir la marxa...
    Si em sorgit alguna errada més, sé que m'ho han de dir, perquè no sóc perfecte.
    Perla de vellut

  • A veure, Nil,[Ofensiu]
    brins | 22-09-2019

    Per molta confiança que es tingui a una persona, i per més que es valori la seva creació poètica, opino que mai no se li pot dir que "no malgasti energies en "cuentos", és a dir, en històries escrites en prosa, si això és el que li ve de gust.

    No vull utilitzar l'expressió tan vulgar que tu has utilitzat al principi del comentari, però permet que et digui que qui parla sense la raó ets tu.

  • Estrella de Vellut.[Ofensiu]

    Aviam brins! pixes fora de test... tu no saps quina mena de relació tinc amb en Perla de Vellut. A nivell personal ens comuniquem per email i ens comentem amb tota franquesa i sinceritat, tan en lo bo com en lo no tan bo. La meves paraules a la teva desinformació poden semblar descoratjadores i dures, però no pas entre jo i ell que sap com penso. En Perla de Vellut està al cas de que com valoro la seva obra poètica... i sap molt bé que el renyo per a que no es desviï del camí que ha encetat i que li està comportant molts elogis per part dels relataires que estimem la poesia. I per acabar et preguntaré una coseta...No trobes que a R.C no apareixen mai comentaris que no duguin sabó amb el que es publica? Reflexiona....Nil.

  • Perla de Vellut,[Ofensiu]
    brins | 22-09-2019

    Escrivint és com s'aprèn a escriure, T'aconsello que no et deixis influir per comentaris descoratjadors; escriu tota la prosa que et vingui de gust, amic!

  • Estrella de vellut[Ofensiu]

    A mi, personalment una cosa que m'ha xocat força i se m'ha fet difícil de pair del teu conte és la no utilització dels articles personals davant els noms de persona. Ja sé que en el català de València no s'empren, però llegint-te no puc evitar pensar que la persona que escriu pareix que tradueixi directament del castellà. Perla de Vellut, no és cap critica, ans sinó una apreciació. També et vull dir que jo de tu, i disculpa'm si peco de sincer, no malbarataria energies en "cuentos". Tu has nascut per a ésser una estrella poètica en el firmament...
    i no pas un prosista més entre la mediocritat. Ja som tres relataires els que t'ho hem dit de manera subtil i sense ofendre... Espero que amb aquesta critica constructiva... Tampoc vull que esborris el relat com ha fet una gata vella de la casa, que no suporta els comentaris que qüestionin els seus escrits...Si més no ha canviat la flor del pitxer... que ja li tocava... de pansida que estava.

    Aprofito per deixar-te aquestes suggerències gramaticals que espero que et sigui de profit per a la pròxima vegada.


    - L'article personal: 'en', 'na' i 'el', 'la'
    - L'article davant de noms de persona
    Resposta
    Els noms propis de persona, segons els usos característics de cada parlar, poden anar precedits, en singular, de l'article personal (en/na) o de l'article definit (el/la), que en aquest cas també fa d'article personal. L'article personal en/na només té formes de singular i s'usa amb noms en singular. Per exemple: En Riera (o El Riera) és conegut nostre, però Els Riera són coneguts nostres.

    Aquests articles s'apostrofen davant de noms començats amb vocal o hac. Per exemple: en Ramon, el Joan, la Maria, na Laia, però n'Enric, l'Oriol, n'Hug, l'Amèlia, n'Helena. La forma de femenina, com l'article la, no s'apostrofa davant de noms femenins que comencen amb i, u, hi, hu àtones: na Irene, la Isabel.

    En els parlars del Principat de Catalunya, generalment s'usa l'article definit amb els noms femenins (tant si comencen per vocal com per consonant) i amb els masculins començats per vocal (la Maria, la Isabel, l'Antònia, l'Antoni); en canvi, es fa servir l'article personal o el definit amb els noms masculins començats per consonant (en/el Pere). No se sol usar l'article personal femení (na).

    Els parlars baleàrics, en canvi, presenten l'article personal en/na en tots els casos, és a dir, la forma en (o n') per al masculí i na (o n') per al femení: en Pere, n'Enric, n'Antoni; na Maria, na Isabel, n'Antònia.

    En els parlars valencians i d'una part de les comarques de la Franja de Ponent no s'anteposa, generalment, cap article als noms propis. Així, es diu, per exemple, He vist Pere a la plaça.

  • Hola, Perla de Vellut,[Ofensiu]
    brins | 22-09-2019

    He llegit amb força atenció aquest relat i l'he trobat agradable i entretingut. Has sabut fer evident que els somnis són complexos i que sovint distorsionen la realitat.

    Permet que et digui, però, que potser l'has fet una mica massa llarg i això t'ha dificultat l'estructura. Una narració ha d'estar dividida en tres parts: L'INICI, EL NUS I EL DESENLLAÇ O CONCLUSIÓ; són requisits que ajuden i enriqueixen enormement el relat.

    L' INICI ha de ser curt, ha de servir, tan sols, per introduir el lector als fets que vols explicar, EL NUS és la història que pretens narrar, és a dir, el contingut de la narració, i el DESENLLAÇ, que també ha de ser curt, ha de resoldre el que has explicat i concloure la narració.

    És aconsellable que el ritme creixi a poc a poc, suau al principi, i veloç a mesura que avançam i també és important no repetir gaires paraules, ( el nom dels protagonistes d'aquest relat, per exemple, tu l'has repetit massa sovint), sense esmentar-los tant, ja s'hauria pogut entendre de qui parlaves.

    De faltes gramaticals, te'n comento algunes:

    què dia: quin dia
    tenia que: havia de
    donar-se compte: adonar-se
    què somni: quin somni
    sor: sort

    Bé, Perla de Vellut, espero que detectis en aquest comentari el desig d'ajudar-te i t'encoratjo a escriure molts més relats; estic segura que aniràs perfeccionant la tècnica i aconseguiràs que tinguin la mateixa qualitat que els teus bellíssims poemes.

    Una abraçada,

    brins

  • Sobre aquest relat.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 18-09-2019

    Amb aquest relat, sobre el "somni de Joan" en situe en un món, més bé sobre les amistats que va tindre a través dels anys. Amb la seua relació que va tindre amb diferents amics, i al final tot es va convertit en un somni que li rondava pel cap.
    Senzillament i amablement entre les seues amistats.

  • M'afegeixo...[Ofensiu]
    llpages | 17-09-2019

    als comentaris d'en Nil. Estaria bé que n'afegissis un de teu, Perla de Vellut, amb la finalitat d'esbrinar del tot què has volgut dir amb el teu conte. Això no desmereix el text, ans al contrari, li treu lluïssor. Però també et prefereixo com a poeta, més que com a narrador. Ara bé, escriu com et plagui, com més t'agradi, que, al cap i a la fi, nosaltres no som res més que tafaners amb crítiques un xic poca-soltes, hahaha.

  • Agradable conte.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 17-09-2019 | Valoració: 8

    Jo mai comento ni puntuo ni article (no actualment, en tot cas) si no trobo que es mereix, tant en la valoració com en el comentari, una puntuació, o el seu equivalent, de com a mínim 8 sobre 10. Si trobés que mereixeria un 7 sobre 10 o menys no el comentaria de ninguna manera.

    Aquest conte, malgrat no l'he entès tampoc del tot, m'ha semblat agradable i entretingut, tot i que a vegades n'he perdut el fil. És agradable, l'amic a qui se li ha mort un amic i troba un altre amic que poc a poc va omplint el buit de l'altre, almenys en certa manera.

    Els amics a vegades són fins més importants que la novia en certa manera, si és que tens novia. És clar que la novia és al seu mode una amiga molt especial i cal reservar-li un temps... o això opino jo.

    Bé, ens veurem, Perla, fins al proper conte.

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-09-2019 | Valoració: 10

    No coneixia la teva faceta de relat, m’ agrada tambe perquè tens un estil particular i amè . Gracies per conentar mil geacies per les correccions

  • Conte vora del foc[Ofensiu]

    No coneixia pas aquesta faceta teva de contista... Un conte entretingut, però a ser-te franc m'agrades més com a poeta... en la poesia traspues passió, talent literari....Potser si el relat ho hagessis fet mès curt....DE totes maneres enhorabona per aieol....

  • Conte vora del foc[Ofensiu]

    No coneixia pas aquesta faceta teva de contista... Un conte entretingut, però a ser-te franc m'agrades més com a poeta... en la poesia traspues passió, talent literari....Potser si el relat ho hagessis fet mès curt....DE totes maneres enhorabona per aieol....

  • Conte vora del foc[Ofensiu]

    No coneixia pas aquesta faceta teva de contista... Un conte entretingut, però a ser-te franc m'agrades més com a poeta... en la poesia traspues passió, talent literari....Potser si el relat ho hagessis fet mès curt....DE totes maneres enhorabona per aieol....

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de PERLA DE VELLUT

PERLA DE VELLUT

144 Relats

2638 Comentaris

112057 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Soc Rafael Molero Cruz. Vaig nàixer a Cuevas de San Marcos (Màlaga), el dia 22 d'agost de 1953.
M'ha agradat sempre llegir molt i compondre poesia.

llamprmc@gmail.com


Rafael