El silenci ha parlat.

Tu, jo… la roda de les circumstàncies.
Un altre cop.
Sentir que el rellotge no para
Que no ha parat en cap moment.
Que tot i això resta temps per començar.

Creure que puc crear el meu petit màgic món.
Utòpic.

I malgrat el temps,
Veure que encara puc
agafar-me dins del teu somriure.
I fins i tot, perdre-m'hi.

Ha passat el temps, cert.
Però, confiar en la idea de
que jo et tinc tan a prop
I tu em tens tan en concordància...
Fa omplir, de nou, la llista de les petjades del mar.

Mentrestant, escrivint en aquesta nit
Tan llarga i freda.
Tan trista i llesta.
Enmig de la platja i el mar.
Humitat.

M'agradaria trobar-te
Per no confondre't en
les veus,
els crits,
les olors
i els colors
de la gent
tan estrident.

No deixar de pensar-te en cap moment.
Ensenyar-nos la elegància de les petites coses.
Rebre el minimalisme dels teus secrets.
Veure la Pau, seguida del teu nom.
Tornar-te la calma prestada.
Recordar el silenci prestat.
Desitjar-te enmig de la mar.

Ha passat el temps, cert.
Aquest temps suficient per repetir-nos que
mentre que les paraules s'esborren amb el vent,
els fets sempre queden presents.
El silenci ha parlat.